Un nou país neix des de la terra i la frase “ens volen enterrar però no saben que som llavors” pren més força que mai. Tornem una setmana enrere a Guardiola de Berguedà.

El punt de votacions se situa al Centre Cívic, que s’omple d’activitats culturals durant tot el cap de setmana. El dissabte s’hi organitza teatre musical, jocs de taula, projeccions i fotografia. A poc a poc el local s’omple i es  transforma en un formiguer ple d’activitat. Els uns porten menjar per alimentar a la resta, els altres passen a saludar, a fer petar la xerrada o a quedar-s’hi una bona estona. Cadascú aporta el seu gra de sorra i el dia passant amb tranquil•litat. Uns quants ens hi quedem a passar la nit. No dormim massa i la guàrdia destinada a protegir la porta encara menys. 

En un moment indeterminat apareix l’urna, com un bolet que treu el seu barret quan ha arribat l’hora. Doncs sí, encara hi ha una cosa que fa més il•lusió de trobar que un rovelló: una urna xinesa vinguda de França d’amagatotis i situada a l’interior del Centre Cívic sense fer el més mínim rebombori. 

I la matinada va empenyent les agulles del rellotge. Molta emoció i molta il•lusió. Els ulls brillen d’esperança. El formiguer es va omplint i a les 5.00 ja som una bona colla. Xocolatada per tothom (boníssima, per cert), coca, organització general i cap a protegir la porta. Al cap d’una estona arriben els Mossos. Vénen a precintar el local però nosaltres ja som masses i fem cadenes amb els braços. Ens demanen per entrar però el NO sona tan fort que tremolen les voreres. Ens sentim forts i units. Ens sentim invencibles.

Al cap de poca estona es pot constituir la mesa amb tota normalitat. Tot i els missatges que deien que no hi hauria referèndum, podem obrir el nostre punt de votació i els guardiolencs i guardiolenques comencem a votar. 

Però les imatges comencen a arribar. Els mòbils s’omplen d’escenes esfereïdores, d’una violència extrema cap a la població. Riuades d’odi vestides de verd i de blau ataquen el poble. En nom de la constitució insulten, peguen i arrosseguen persones; agredeixen, disparen, fereixen i humilien el poble català. 

Les cares il•lusionades de primeres hores del matí es van transformant en rostres d’horror, por, indignació i tristesa. Però la gent no es mou. Segurament són aquestes imatges les que ens fan quedar. La solidaritat davant la repressió que estan patint altres punts de Catalunya ens lliga a aquell espai i encara ens organitzem més i millor: control de les entrades del poble, pla de fugida de l’urna en cas d’atac i altres funcions diverses per facilitar la jornada. Tenim el Centre Cívic molt desprotegit i amb cotxes particulars organitzem una muralla per tallar les carreteres i impedir l’accés a les “forces de l’ordre”. 

Un cop construït el castell ens falta el control de la porta, i allà s’hi col•loquen les guardianes de la torre: un grup de senyores que coneixen a tots els habitants i detecten a l’instant el possible perill. Qui ets tu? De quina casa véns? Alguns han de passar un tercer grau per continuar. De cop arriben quatre nois. Ningú no els coneix i fan saltar totes les alarmes: crits, corredisses i una urna que desapareix com per art de màgia. El pla d’emergència funciona a la perfecció però, al final, només es tracta d’un simulacre. Estem tots nerviosos, veient perills on no toca, però la pressió que encomanen les xarxes socials és molt elevada. 

És un dia llarg, molt llarg. A mesura que avança la tarda el temps passa cada cop més lent. Hi ha gent que plora. No podem fer front al que està passant. Però finalment arriba el compte enrere i s’acaba la votació. Ho hem aconseguit. Només falta el recompte i, al cap de poca estona, els resultats. 

Guardiola, com la resta de poblacions de Catalunya, finalitza la jornada molt més unida que mai, molt més digna, amb una sensació de pertinença que aflora de cadascú de nosaltres. 

Jo també penso que és cert que la societat es va fracturar aquell dia, però no pas entre els del sí o els del no o els del blanc o els de “parlem”. El poble català es va esquerdar entre els que durant la setmana han condemnat la violència i els que l’han defensat o l’han justificat o, fins i tot, no s’hi han pronunciat. Als del segon grup només dir-vos que el cor se us asseca i perdeu tota humanitat.

Aquest escrit és un agraïment a totes aquelles persones que van lluitar a favor del dret a decidir, des de la resistència pacífica. Al mateix temps és una lloança a l’organització dels diferents pobles, viles i ciutats d’arreu de Catalunya per tal de garantir el dret a vot. No oblidem que som llavors.