“Els diccionaris són plens de paraules gratis i certes” diuen els d’Antonia Font a la cançó “Me sobren paraules”. Paraules per dir-ho tot, però això si, mots, tots ells, que han passat pel sedàs de l’Institut d’Estudis Catalans, la institució que vetlla per la llengua nacional i n’aprova i fa oficials les paraules que s’aprenen a les nostres escoles. I en el debat de la llengua, des del primer diccionari normatiu, fet per Pompeu Fabra el 1932, fins a l’última edició del 2007, sempre hi ha hagut paraules que no se sap ben bé perquè, omplen les pàgines i d’altres que no han tingut la mateixa consideració i n’han quedat fora.

D’aquestes últimes és de les que us vull parlar i més concretament del reguitzell de mots que fem servir per aquests verals del Berguedà i, per extensió, a les comarques que ens envolten i que han perviscut, les unes, i les altres que han entrat en desús i, en conseqüència, són en risc de desaparèixer.

Està molt clar que la família en primer lloc i també l’escola i els mitjans de comunicació, són els que s’encarreguen de fixar la llengua dels futurs parlants però és en l’entorn més immediat on quedaran fixats per sempre més, l’accent i la parla local, les frases fetes i les paraules que, tot i no ser als diccionaris, escoltarem dir als nostres familiars i amics i veïns més propers.

Entenc perfectament que hi ha d’haver una llengua estàndard, la llengua culte, científica, la comuna, però conservar les modalitats locals enriqueix i diversifica els parlars i els parlants i la fa viva i arrelada a cada territori.

És en aquesta línia de compilar i difondre les paraules de la parla local berguedana, que he trobat magnifica la iniciativa de l’amic Josep Vidal i Alaball que des del setembre passat, recull les expressions més berguedanes que li fan arribar a la seva pàgina de Blogspot sota el títol “Mots i frases berguedanes”. 

Serà l’ús que en fem tots plegats el que les farà perdurar però si les perdem perquè els que les feien servir no ens les han llegat, si no en tenim el coneixement, no hi pot haver transmissió oral i, en aquest cas, anirem perdent un patrimoni immaterial que també ens ha fet com som. I és que jo de la prestatgeria sempre n’he dit postada i del test, torreta. He demanat aiga, des que tinc us de raó i m’he engarristat en comptes d’enfilar-me i algun cop m’he quedat encanetrat i no pas encallat. 

A casa, la mare em diu que si tinc gana, trobaré el tastet sec a l’asmari de dalt i que el tenqui bé quan acabi que sempre faig les coses una mica barrim-barram, jo. 

Si pareu l’orella a una colla que passeja, la patuleia que en diuen alguns, sentireu dir: 
Anem a fer un got? I s’escoltarà un unànime: prou! Però agón anem, que jo no vull puiar gaire, eh?, -preguntarà algú altre.

Aquestes són només algunes de les expressions que surten a la llista d’en Vidal, que ja n’ha recollit més de 170 i que ja estaria molt bé que, entre tots anéssim omplint per no perdre els mots més propis. 
Boranit!