Ensucrats i fills dels tubèrculs. Emancipar-se passa per un pas previ de desig i canvi. El Berguedà no és lluny i fred. La distància la indica l’epicentre, ja sigui Barcelona o Espanya. Parlar de Patum en mig de l’hivern, té un pes gèlid, foll, fora de to i de poc consentiment del canvi horari.

Si la població es mou pel sentiment d’una festa tan nostrada com aquesta, cal parar-hi esment. La societat evoluciona i fa caure murs que més endavant, si cal, ja es tornaran a construir. Llavors, possiblement l’actitud còmode es asseure’s al costat de la carretera i admirar com els cotxes van canviant d’estètica.

Més enllà del que suposa el trencament d’una comparsa, és que demana canvis immediats. No és posicionar-se amb qui té raó i qui no. Per destralers ja hi ha els comentaris anònims. La solució passa per voler comprendre i assumir un nou joc, un nou repte. La Patum no és una festa estàtica. Al llarg de la història s’han produït variacions depenent del clima sociopolític de cada època. L’actualitat ens porta a l'escissió d’una comparsa. La passada celebració es posava a debat la incorporació d’una música. La guita xica, en el seu moment, va aparèixer per sorpresa del carrer de les Canals. El pes de les minories és clau. Actitud i valentia. Les majories sempre són uniformades. Les rareses aporten accents i personalitat.

És important reformular les comparses i més quan surt de dins mateix. Caldria separar aquest sentiment tant berguedà dels prejudicis i ser capaços d’entendre que els anys passen i que no tot és per sempre més. De manera natural. Quan d’aquí pocs anys el clero tingui encara menys pes, potser es qüestionarà si a l’església hi posem el bisbe o el Mike Jaeger. Actualment ja sembla una parodia, però les causes ja cauen pel seu propi pes.