Un altre estiu, focs, per variar. Malauradament, altra vegada hem estat testimonis de primera mà de la fatídica i latent amenaça del foc i de les seves conseqüències, en aquest cas a la Ribera d’Ebre i, en menor mesura, en altres zones del Principat (també per Borredà). Som un dels països amb més massa forestal del món i sembla que no aprenem dels errors i accions del passat, quan al 1994 quasi ens costa perdre la comarca i bona part dels esforços de pagesos, agricultors, pastors, ramaders i dels propis veïns. Aquesta vegada, però, sembla que per un fet fortuït en una granja d’aviram. El cas és que les flames han consumit només al sud de Catalunya més de 6.000 hectàrees, que es diu aviat. Les mans de masovers, ciutadans, bombers, policia, pagesos... mai no són suficients per enfrontar-se a les forces de la naturalesa i tota dedicació sembla poca. Així i tot, si al cap de cinc dies es va poder donar per extingit és també gràcies a la bona gestió dels professionals del gremi i de la gent que viu de la terra, autèntics damnificats però sense la saviesa i tenacitat dels quals probablement estaríem parlant d’un sinistre de dimensions inimaginables. Qualsevol incendi és horrible, una catàstrofe, però sobretot és un efecte secundari de pagar 20 cèntims al pagès per un quilo de fruita, de complir el que s’ha firmat en els tractats de comerç internacionals, de l’aïllament de molts pobles, de la pressió de la burocràcia administrativa i d’alguns pagesos fins als collons de tot i de tothom.

La perseverança i l’experiència han salvat molts metres quadrats de conreus i de bosc, malgrat que el cansament, l’exasperació i l’angoixa s’hagin apoderat de molts d’ells al llarg de les hores. No plou, cada any fa més calor i les collites se’n ressenten, es demoren i els cicles naturals varien incansablement i sense aturador, per la qual cosa es demostra que el canvi climàtic és una realitat fefaent, que no ens és aliena i que afecta moltes zones i persones que en viuen. El Berguedà és terra de conreus, de boscos i pastures, elogiada i reconeguda per tot el país. Un gran percentatge viuen directament o indirectament de la gestió que fan agricultors i ramaders, pagesos i enginyers agrònoms i forestals... amb la implicació de crear una economia no solament productiva, sinó sostenible, independent i de qualitat. Cal invertir en els productes i mercats de proximitat per un simple interès egoista de supervivència de l’espècie, d’invertir calés i recursos en el territori i els seus professionals, d’implementar autèntiques polítiques agràries i forestals que vetllin per la bona organització dels recursos naturals. Tan sols es pot prevenir si és té coneixement. Coneixement del territori, de les seves capacitats, de la seva gent i fer una aposta ferma i decidida per cuidar quelcom molt valuós i que tothom diu que en vol gaudir. Doncs si tots diem que en volem gaudir, hauríem de començar per accions senzilles i quotidianes que tots podem fer amb una mica de sentit comú, com ara barbacoes sense consciència, llençar burilles de cigarret per la finestra del cotxe o bé recollir les deixalles que generem quan sortim fora de casa.

De vegades me’n faig creus que cada dos per tres encara estiguem amb aquesta salmòdia mediambiental, quan hauria de ser quelcom inherent i de lògica aclaparadora, començant pel foment en escoles i llocs de treball. En honor a la veritat, també caldria fer esment a la deixadesa d’autèntics cacics rurals que tenen boscos en propietat i que mai han esmerçat ni esforços ni diners en mantenir-los, ajudats per la connivència d’una bona part de l’Administració, que massa cops, bé per ignorància, bé per mandra, han fet la vista grossa davant d’accions que haurien de ser punibles. Però després, la foto amb traju i sabates al costat d’un Mercedes Atego dels bombers a fer grans proclames i lamentacions, quan, juntament amb les condicions meteorològiques, han estat responsables directes de l’abandó i deixadesa cap a la terra i la seva gent, comptant que el bestiar i els ramaders “per se” mantenen els camins i les deveses. No oblidem que han estat també pagesos qui, amb els tractors i el seu compromís amb el sector, han fet tasques de suport amb les “cubes” i els buldòzer per fer tallafocs i han ajudat les dotacions terrestres.

I com que manta vegades la Funció Pública (parlo de la gestió i administració de recursos) ha abandonat les tasques que li són pròpies i s’han passat les promeses per l’Arc del Triomf (perquè han primat els càrrecs i les paguetes, per sobre del treball i la productivitat), els professionals d’aquestes tasques han hagut de subsistir sense recursos tècnics, ni econòmics, ni de material, posant, com a contrapartida, coratge, hores i dedicacions extremes perquè només qui cuida la terra se la sent seva perquè en viu. I han hagut de sorgir iniciatives populars a fi i efecte de fer el paper que els pertocaria als dels mocassins i el xal al coll, com ara un Verkami per recuperar la granja al pagès que se li va cremar. I hem de ser contundents i més pesats que un plom perquè tota la xerrameca dels nostres representants polítics es traslladi en accions i mesures concretes, que se sentin collats i pressionats, que, pel que sembla, és l’únic llenguatge que entenen. Ens cal més pagesia valenta i menys accions recaptatòries i d’aniquilació dels recursos que minvin la nostra capacitat d’esdevenir una autèntica sobirania en tots els sentits. Que la roda gira i gira i cada vegada li queda menys corda per gastar.