No tot és discurs. Cal raonament. Tirar-se a la piscina és pas obligat. Cal saber nedar, i de pas, que hi hagi aigua i bombolles de cava. En Chris Garrit, parla holandès. Fa d’alcalde de nit a Groningen. Una peça clau que uneix la llum de la foscor. El voler entendre, la lògica i el fer-ho fàcil.
 
Les seves propostes semblen del tot impossibles al nostre país. Ens cal educació i especialment un gir legislatiu. Ell, com que és una persona del tot optimista, un pioner –una puça al cabell-, somriu i diu que la seva mare no l'entén, però que quan la proposta esdevé col·lectiva, automàticament ja es consolida i es troba lògica.
 
La tosca visió berguedana ens pesa. Una llosa que ens merma les forces i genera apatia.  Però en Chris opina que als Països Baixos també hi ha corrupció i manca d'organització. Però controlen el silenci. Els ciutadans desconfien de les institucions. Els treballadors ho fan dels empresaris. Els religiosos dels ateus. Els d’esquerres mosseguen a les dretes. Els jubilats opinen que abans era millor. Tot està tan linealment ordenat que no trobem ni les postades. Vaja, que si a petit comitè en som exemple, a mida que la bola es fa global, tot penja.
 
Sembla evident que a Holanda tot brilla més, que a França tenen moltes flors i que a Londres la multiculturalitat faci donar voltes de campana. No cal seguir a Coelho per fer quatre línies d’evidència. Tenim de tot a pocs metres i l’empatia és clau.