En Massoud és un paquistanès que va venir a fer fortuna a Catalunya fa uns quants anys. Com molts dels seus compatriotes, va deixar el Pakistan per provar de forjar-se un futur millor i poder donar una qualitat de vida més bona als seus familiars que es van quedar allà. Avui ja té tres botigues de queviures i petits supermercats a Terrassa i dues a Berga. Com molts altres botigues i comerciants de la ciutat, també va haver de recórrer una ciutat que no coneixia absolutament de res buscant algun local que s’adaptés a les seves necessitats comercials. Algun massa gran, algun altre massa petit, algun de massa car, algun massa lluny... També va tenir problemes amb la burocràcia administrativa i va haver d’obrir algunes setmanes més tard del que s’havia proposat. Em comenta que els agrada molt la ciutat, que tenen un clima semblant al del seu país d’origen i que es troben ben acompanyats i rebuts. 

Comparteix un pis al centre de Berga amb uns quants companys més. El seu pare ha vingut uns dies a la ciutat per veure com li van les coses i fer-li companyia. Als pobles fronterers de la zona del Caixmir en aquesta època molts d’ells estan en unes temperatures molt gèlides, ja que tenen a tocar la serralada del K2 i aquí “s’hi està més bé”. També amb moltes hores i esforç ara tot just comencen a tenir alguns guanys. Fan torns amb el seus companys i, com molta altra gent d’aquí, es lliuren a la feina amb esforç, generositat i constància. Com que han estat tan ben rebuts, no entenen per què molts dels seus conciutadans no fan el mateix amb els refugiats que han arribat les darreres setmanes a la capital berguedana. “Potser perquè no tenen recursos? No crec que sigui perquè siguin estrangers; nosaltres també ho som, també tenim la pell fosca i parlem en urdú.”. Potser, penso jo, perquè hi ha immigrants de primera, segona i tercera categoria. I si no tens un duro i no ets “occidental”, tens tots els números perquè et bandegin o et mirin de reüll. Els suecs i alemanys que viuen a les Balears també els deu passar, segurament...

“Aquí feu molta camaraderia entre vosaltres i això ens agrada molt!”, em comenta, amb un somriure als llavis. Ells també es relacionen amb la resta de veïns i amb alguns “veïns” de continent, com ara els indis que regenten algun establiment. Per raons professionals, hi tinc força relació i puc donar fe del seu esperit comerciant, probablement heretat de la influència dels fenicis per la zona de l’antiga Mesopotàmia i dels mercaders que feien la ruta de la seda. Són gent afable, respectuosa i amb ganes d’aprendre llengua i costums. Almenys pel que he vist, però, a diferència d’alguns veïns de la ciutat, no els fa res caminar uns quants metres més per llençar cartrons, plàstic o matèria orgànica. No es queixen ni ho deixen a l’antic emplaçament on eren ubicats abans. 

De vegades, nosaltres mateixos som els primers que posem a parir el veí, el company de feina o el conegut amb qui ens saludem cada dia (més per coneixença visual de compartir espai que no pas per proximitat emocional). Tenim moltes, moltes mancances com a societat local i moltes fronteres mentals, però, alhora, tenim també la mà estesa, el diàleg, el somriure, l’acolliment... que massa cops passa a segon pla perquè ens perd el nervi i el tremp. Probablement, si fóssim capaços de canviar el prisma i, per un instant, ens veiéssim des de fora, ens adonaríem de la potencialitat que tenim i de les actituds que gastem i que es podrien redirigir fàcilment. Potser el clima, ser de muntanya i el carlisme ens han marcat com a berguedans, no ho sé, però del que sí que estic convençut és que res és immutable i que l’actitud depèn de cadascú. Resoldre-ho tan sols són ganes de fer-ho. I un simple gest pot fer-hi tant...!