L’altre dia em van demanar que fes un petit resum de la Berga de finals del S.XIX i principis del S.XX. Al posar-m’hi, vaig mirar de fer una radiografia no avorrida (penseu que els historiadors a vegades en som molt, d’avorrits) de la Berga d’aquell moment. En acabar el resum, tot tornant cap a casa, no podia parar de veure certs símils amb la Berga actual i els seus projectes.

Berga era un poblet que aspirava a ser realment ciutat i que mirava de modernitzar-se a marxes forçades. Les tupinades, el caciquisme, els intents d’industrialitzar completament la ciutat i les decepcions dels projectes locals que prometien convertir la ciutat en xauxa estaven a l’ordre del dia.

La política del moment estava marcada per Ramon Pujol “el Corneta” i Agustí Rosal “el Falcer” que se les anaven fotent constantment l’un a l’altre. Si els hem de definir, el primer era el que avui en dia alguns en dirien un “emprenedor” de la ciutat, i l’altre, a part d’enginyer, fou qui construí la Colònia Rosal.

La qüestió principal és que la ciutat tenia entre mans diversos projectes, entre ells portar el tren a Berga. Ah!? Que a Berga s’hi volia portar el tren?
Doncs sí, és volia portar el tren fent el trajecte Cal Rosal – Grauges – Avià – Berga. És evident que el projecte mai es va materialitzar i això va ser bàsicament per dos motius: No s’hi va veure un benefici econòmic clar i evidentment tampoc va sortir ningú que poses els quartos que costava tot plegat. Era més fàcil seguir el curs del Llobregat i tirar milles.

De projecte, però, ni hagué un que durant anys marcà l’agenda política del moment i en el qual Corneta i la gent del seu voltant s’obsessionaren: El Canal industrial. La idea era crear un canal que portés aigua del Llobregat per industrialitzar del tot la ciutat i alhora construir 18 fàbriques, les quals donarien feina per a tota la gent de Berga i més!

Es van tardar uns 15 anys en construir el canal tot trobant-se grans dificultats tècniques i havent-hi de posar diners públics i privats. La qüestió és que el canal s’havia de fer sí o sí, i a alguns els hi semblava una idea brillant.

Un cop acabada l’obra l’any 1899 es va fer una festa de traca i mocador per celebrar tal efemèride. Cal dir que un cop feta l’inauguració només es va obrir amb penes i treballs una sola fàbrica: La fàbrica del Canal. Amb aquest resultat final, el canal no demostrava res més que ser un fracàs en vistes de tot el que havia promès.

Si voleu buscar alguna part positiva o dir que el canal en realitat va ser un èxit, sempre us ho podeu mirar així: Gràcies a això el carrer de les Canals va perdre el seu nom original, la meitat de Berga beu aigua de “primera categoria” i tenim un himne molt xulo del qual ningú en recorda la lletra. 

Potser això de no recordar la lletra de l’himne és un tic inconscient per oblidar l’història d’un fracàs... Però tal i com diu la lletra: “Obre el cor a l’esperança, ton somni és realitat. Glòria a la Verge! Visca el Canal, visca el Canal, visca el Canal!!!”