La Rosa Serra dinava a casa els pares el 4 de juliol de 1994, en una de les darreres jornades de feina com a professora al Pius Font i Quer de Manresa del curs 93-94. El seu germà va arribar “molt amoïnat”, explicant que hi havia foc a Gargallà (Montmajor). Va menjar de pressa i va atansar-se a la Madrona, per veure com avançaven les flames. La seva preocupació era encara major en tornar: “Arribarà a Puig-reig”.
Aquesta alerta va empènyer a la Rosa a recollir la seva filla petita de l’escola bressol. Un cop allà, es va quedar a fer companyia a les professores, atenent la canalla mentre intentaven avisar les famílies de la situació perquè passessin a buscar les criatures. Però més aviat que tard, i per a la desesperació de les mestres, les línies telefòniques van quedar inoperatives. Sigui com sigui, mares, pares i avis van passar a recollir tots els nens i nenes, i la Rosa va tornar a casa. Amb la petita també ben resguardada, el seu pare li demana ajuda per remullar un magatzem que tenia a la carretera de Casserres, i on ja hi era el seu germà. Allà, veuen que els esforços són en va. “L’aigua de les mànegues no arribava a la teulada perquè s’evaporava de la calor que feia”, explica. El fum es va anar espessint fins que, de sobte, se sent un esclafit: el foc havia arribat a la Serradora de Balars.
Tots els treballadors de la serradora havien marxat ja per l’avenç inevitable de les flames. Només quedaven al lloc el Joan Boix i el seu pare, en un intent a la desesperada de salvar la casa. “Ens pensàvem que amb les mànegues ho podem frenar, però res de res”, explica el Joan que, tot i compartir que la casa va ser l’únic que no es va empassar el foc, per poc no hi van deixar la vida. “N’he vist d’incendis, però com aquell, cap. Era una escena apocalíptica, una cosa espectacular. El foc queia del cel i veies troncs grossíssims cremar com si fossin palla”, relata. La seva salvació? La piscina, on es van resguardar in extremis a l’espera que les flames ho devoressin tot al seu pas. “Vam sobreviure de miracle. Vam fer un ensurt massa gran a la família, que ens donaven per desapareguts”, explica. Hores més tard els van poder rescatar, i el Joan va anar directe a l’hospital, on va necessitar oxigen després de tot el fum inhalat. “Les vam passar punyeteres”, assegura.
El foc va continuar avançant per Puig-reig fins que es va obrir la petita esperança entre la gent com la Rosa Serra que el riu Llobregat i la variant fessin “de trinxera” contra les flames. Però la realitat va ser cruel, i l’incendi va fer el salt a la zona de Merlès deixant un camí desolador al seu pas. Al poble “es va muntar un centre de suport molt improvisat”, explica la Rosa, on cadascú aportava el que podia. L’objectiu principal era acompanyar, portar aigua i fer entrepans per “la gent que estava lluitant contra el foc”, la majoria d’elles persones sense experiència en extinció d’incendis, però convençuts de la necessitat de fer-hi front. Les ADF, els bombers voluntaris, així com pagesos, caçadors i excursionistes, gent amb coneixement de l’entorn rural, s’hi va abocar. El principal neguit eren els residents de les cases disseminades, i també els pobles veïns, on la situació era igual o més crítica.
L’angoixa es va allargar tota la nit, que el foc es va mantenir viu, i també els quatre dies següents, en els quals les altíssimes temperatures feia revifar els focus més calents. “Quan no sortia per un lloc sortia per l’altre”, detalla la Rosa, que assevera que “no vam veure helicòpters fins al divendres”. Aleshores ja era 8 de juliol, i començava la reconstrucció d’un Baix Berguedà que va veure calcinar una extensió de 23.000 hectàrees, el pitjor incendi en la història de Catalunya.
Ja fa 30 anys d’aquell dramàtic succés. Tot i això, cada 4 de juliol es remouen les memòries de molts berguedans i berguedanes que van patir de prop aquella catàstrofe. Veïns i veïnes de Montmajor, l’Espunyola, Viver i Serrateix, Montclar, Casserres, Puig-reig, Santa Maria de Merlès, Sagàs, Olvan i la Quar van viure uns dies fatídics que els van fer recordar la ferocitat de la natura i la vulnerabilitat dels humans. Encara ara, any 2024, la realitat els recorda aquell episodi nefast. Per exemple, a través del nou paisatge que s'ha generat, amb boscos predominats per alzines i roures, i els pins esborrats per sempre, com al Bosc del Lladó de Puig-reig que “els que tenim una certa edat, sabem que mai més hi tornarà a ser”, lamenta Rosa Serra.