com no m'agraden moltes altres coses d'aquest món, d'aquesta vida, alegre -per moments-, fins i tot feliç -de vegades-, però que sempre, sempre, sempre s'acaba amb els mocs penjant i els ulls d'algú negats de llàgrimes.
No vull agradar a tothom, i no puc agradar a tothom, i m'esforço a respectar-ho! Però quan la crítica és odi, l'odi es torna llei i et disparen a la cama, per no matar-te, per ferir-te i fer-te por, només, per ferir-te i humiliar-te i mostrar a tots els demés què et pot passar si la teva consciència, si el teu art o una simple mirada no transita pel camí que marca aquell que mana, que critica, que odia i que dispara… una picor intensa al bigoti em recorda que tot té un límit i que la meva paciència, la meva contenció i el meu respecte també s'acaben.
I em faig ràbia, molta ràbia, sí! I fàstic, i angúnia i vergonya, també; quan m'adono com de prop estic de tornar-me com ells, de tornar-me com elles i ensorrar tot el que he construït amb tant d'esforç, amb tant de sacrifici, amb tant de mi mateix.
Maleït sigui el feixisme, tant si arriba per la dreta, com si arriba per l'esquerra, abrigat amb un parrac o disfressat de rebel, perquè imposar i fer dogma d'un únic pensament és, i ha estat sempre, vingui d'on vingui, si fa o no fot el mateix.
Maleït sigui el feixisme i visca la llibertat,
si sabem ser diferents, convivint en igualtat.
X![]() |
![]() |