Ara que tinc entre mans l’edició del llibre El meu Queralt, de Josep M. Ballarín –la que ja serà, malauradament, una obra pòstuma—no em resulta gens fàcil haver d’escriure aquestes paraules. En moments així, s’escriu a contracor. M’ha vingut tot d’una a la memòria la frase que Jordi Ferran –el “Cecília”–, l’enterramorts de Berga, va confessar a Josep Maria Espinàs al programa Identitats: “Un amic s’enterra a contracor”. I és que la mort, com va escriure el mossèn, ni que sigui esperada, ens posa –als que quedem—arran de cingle. 

És bo, en aquests moments, tenir algunes certeses que ajuden a consolar-nos: la seva obra, el seu pensament, ens acompanyaran per sempre. Els escriptors –el bons escriptors, és clar—no moren mai. Sempre els podem tenir presents, perquè amb les seves paraules els sentim a prop i ens fan companyia. Per això, ara, em resulta imprescindible cercar una mica d’escalf, com si m’acostés a un foc ben viu, en els seus llibres, en algunes molt belles i profundes pensades seves sobre la vida i sobre la mort.

En el llibre Mossèn Ballarín per ell mateix, podem trobar tions, flames i guspires –que conformen el seu pensament—que ens il·luminen: “No podem viure d’il·lusions, només podem viure d’esperança.” “Si vivim és gràcies als morts, a la llavor que han colgat.” Sovint, les frases s’enlairen amb el seu alè poètic únic, inconfusible: “Els morts no reposen, miren. Ens fan una tenda de mirades en aquest desert.”

Tot espigolant les seves idees, les seves reflexions al llarg de la seva obra, podem trobar autèntiques perles, lliçons de vida d’un home molt culte, que ja havia esdevingut segurament el nostre darrer gran savi de la seva generació –la de la lleva del biberó: pensaments sobre el món, la religió, l’Església, el país, la història, etc.

Com no pot ser d’altra manera, el meu mossèn Ballarín, però, és també el que conformen els meus records personals, les experiències i les vivències més íntimes. D’una banda, serà sempre, naturalment, el meu capellà de Queralt. Ell ha format part del meu paisatge –i del d’unes quantes generacions de berguedans, és clar—de la meva infantesa i joventut. Per a mi, Queralt i Mn. Ballarín són, encara avui, i ho seran sempre, indestriables.

Pujar a Queralt va significar, sobretot, durant molts anys, anar a veure Mn. Ballarín. O, si voleu, esperar trobar-l’hi. Per a molta gent, també, es va establir una cita imprescindible, la de pujar a sentir les seves homilies (de retòrica pròpia, personalíssima, com els seus escrits) de la missa del diumenge... Fins al dia, però, que va arribar el seu “Comiat de Gala”, un dels seus textos més emotius, recollit a Homenatge a Queralt (1994), que acaba amb aquestes paraules: “Ara cantem l’himne. Jo continuaré cantant-lo muntanya avall. Avall d’aquesta muntanya que, per a mi, ha estat molt més que el Sinaí. Ha estat, és i serà la meva muntanya de les benaurances.”

Per a Mn. Ballarín, Queralt va significar tantes coses que ell mateix reconeixia que no es podia explicar... Com, per exemple, què suposava dormir al costat d’una imatge, la de la Marededéu. I no debades va viure-hi trenta-cinc anys. Hi va arribar l’any 1958, quan el bisbe Tarancón va convidar-lo a marxar de Solsona, on havia viscut sis anys com a superior del Seminari. Allò, al principi, va suposar un desterrament, ho va patir com un exili. Però, a Queralt, aviat va trobar-hi la pau. Va poder viure-hi amb la seva mare, fins que va morir el 1969 (que bonica la fotografia de Josep Deseuras, en què el mossèn du la mare al coll!), i els amics van fer-li també molta companyia: Josep Benet, Raimon Galí, entre d’altres, sense oblidar els Pujol i els Maragall, el visitaven sovint... Queralt va ser també refugi, en temps difícils. Es va convertir en un petit Montserrat, un lloc d’acollida per a qui se sentia perseguit o amenaçat a causa del seu activisme polític.

Podria explicar, d’altra banda, també algunes coses pel que fa a la relació que vaig mantenir-hi com a editor, la de qui, en qualsevol circumstància, no va deixar mai d’admirar-lo: el vaig tenir sempre com un referent, un amic i un savi: un mestre d’obres, a més a més, de la llengua. De fet, ell va començar per l’idioma. Reconeixia que el Seminari de Solsona era un laboratori experimental del català... I es va enamorar de la llengua de Mn. Cinto, el seu poeta de capçalera. I amb el temps es va adonar que si els silencis de Matadepera l’havien fet sacerdot, els silencis de Queralt –després de submergir-se en el gresol dialectal de Solsona—l’havien fet escriptor. Però escriure, per a ell, va ser sempre una extensió natural de la seva feina de capellà. Quants llibres, fonamentals, va escriure a Queralt...! Francesco, Paràbola dels retorns...

Al capdavall, doncs, puc sentir-me sortós d’haver pogut tenir cura d’una síntesi del seu pensament, i sobretot d’editar-li alguns dels llibres que crec que tenen, almenys per als berguedans, un significat especial... Ell mateix em confessava que el llibre que havia escrit més “amb les tripes de l’ànima” havia estat Queralt, Rasos de Peguera (1988), que anys més tard es reeditaria amb el títol Camins i silenci (De Queralt estant). I després, deixeu-me esmentar també un altre títol dels darrers anys, La flor de l’esperança (2009), que ell ens presenta així: “Seguint un poema de Màrius Torres. Des de l’esperança cega on algun cop ens duen els físics, llisco cap a les penes, treballs i glòries d’aquest terrer. Arreu m’hi regolfa l’esperança, xica i tossuda.”

Amb el permís dels poetes, ningú com ell ha escrit tantes pàgines ni tan belles sobre la muntanya, la guaita, la baga... i, naturalment, sobre el santuari i la Marededéu. Potser perquè, sense considerar-se poeta i afirmant que no havia escrit mai cap vers, hi ha molta poesia en la seva obra. Gràcies, mossèn. 

Jaume Huch i Camprubí, editor i escriptor