Jordi Rafart (Berga, 1982) és el dissenyador dels nous vestits dels Gegants de La Patum. Els treballs, que s'han allargat des del darrer Corpus fins al present, han fet viure a aquest berguedà un "any patumaire" que, assegura, no oblidarà mai. I és que es mostra orgullós i satisfet d'haver complert "el projecte de la meva vida", tal com va assenyalar en la presentació pública dels vestits. La prova final serà veure'ls en acció, el 29 de maig, a partir de les 12.00 hores, en la passada del Dimecres al migdia, on la concepció conjunta de les peces de Rafart s'integrarà amb el context que li és propi a la festa: la multitud i l'alegria.
Es considera patumaire?
Mirant unes fotos amb els meus pares fa uns dies, resulta que l’any que vaig néixer, el 82, La Patum va ser d'hora. Jo soc del 20 d’abril, per tant, vaig estar a veure el Tabal amb tres setmanes. Així que es pot dir que soc patumaire des de l'inici de la meva vida. A més, de petit, vaig participar en La Patum Infantil, fent de guitaire primer i geganter després, i ara salto de Ple.
Com es va iniciar en el món de la costura?
No sé si és que he nascut dissenyador o he triat ser-ho, però no tinc memòria d’algun moment que no m’hagi volgut dedicar a la moda. Quan era un nen no trobava una definició de què era el que jo volia fer, però ja m’agradava fer vestits a les nines i m'esmerçava molt en detallar la roba de les persones quan dibuixava. Va ser un estiu, quan tenia 14 o 15 anys, que passant per Tarragona mentre estàvem de vacances a Salou amb la família, vam trobar una escola de disseny que feia cursos d’estiu. Em vaig apuntar i aleshores vaig poder posar nom a allò que sempre havia fet. I ja uns anys després, vaig fer els estudis universitaris enfocats al disseny.
I des d'aleshores, quants anys d'experiència té al sector de la moda?
Vaig estar a la universitat entre l'any 2000 i el 2004. Del 2004 al 2008 vaig estar en una marca igualadina que es deia David Valls, i a partir d’aquí, ja vaig crear la meva marca i és on continuo treballant. Així que tota la meva vida professional ha estat dedicada al disseny.
Havia fet mai un encàrrec similar al fet de vestir uns gegants?
No. Havia fet encàrrecs importants i treballs que requereixen molta dedicació, com per exemple, casaments amb moltes dames d’honor o vestits molt complicats per un determinat esdeveniment. Però fer això supera tots els encàrrecs que havia tingut per la importància que té, tan històrica com pel volum de feina que hi ha.
Com es va assabentar del concurs?
Recordo el dia que va sortir perquè jo, que sempre vaig atabalat, no m'havia adonat que s'havia publicat. Em va començar a escriure gent de Berga, clients i amics que, sabent que jo tenia aquesta doble versió, de patumaire i dissenyador, em deien "aquest concurs està fet per tu".
"No vaig dubtar cap moment de presentar-me al concurs. I tenia molt volum de feina, però era igual. Ho havia de fer perquè era ara o mai"
Li va costar fer el pas?
No vaig dubtar en cap moment de presentar-m’hi. Al moment de saber del concurs, vaig llegir les bases i vaig veure que només tenia un mes. I és veritat que tenia molt volum de feina, però era igual. Ho havia de fer perquè era ara o mai.
La seva proposta es va titular Els nostres avis. Què apel·la aquest nom?
Els nostres avis fa referència, primer, al fet que els berguedans considerem els quatre Gegants els nostres avis immortals. En paral·lel, també era un acostament de la proposta a la gent més anciana, els avis de Berga, que ara ja han de veure La Patum des de casa i que, d’alguna manera, recorden els Gegants com l’element més distintiu de la nostra festa. I, en el fons de tot, és una dedicació als meus quatre avis, que em van introduir en La Patum des de petit i són els que em van transmetre aquests valors i estimació per La Patum.
En diferents intervencions públiques, ha esmentat que els vestits se situen “entre la tradició i la modernitat”. Què vol dir?
Segons estava estipulat al concurs públic, aquests vestits havien de tenir unes certes bases tècniques que no es podien modificar i que es mantenen des del 1927, així que ja només per això, hi havia un fonament cenyit que et lliga a la tradició. Per exemple, s’indicava la quantitat de peces que hi havia d’haver i com havien de ser, però teníem més llibertat en els colors, la pedreria i els motius. No obstant això, la tradició també es pot palpar en el disseny. En general, he optat per una situació equidistant, que en el disseny és el més difícil, amb una proposta que canvia, però manté un peu en el passat. Fer una cosa molt extravagant, transgressora i radicalment diferent hauria estat fàcil, com també no canviar gens, ja que t’assegures a més que no rebràs cap crítica, però jo vaig escollir la posició del mig, la d’evolucionar amb un ordre.
A ull patumaire, quins són els principals canvis que podem veure?
El més interessant, crec, és que vaig crear els vestits amb la idea que es veiés una totalitat, amb els quatre Gegants fent part d'un mateix projecte i època. Això és quelcom que en altres moments no ha passat i ho podem veure a l’exposició que ha quedat inaugurada, quan trobem una certa disbauxa en els dissenys per motius diversos, com la manca de recursos econòmics o la falta de matèries primeres. En els darreres peces, trobàvem un Gegant nou de colors calents, quan la seva parella només vestia colors freds. A més, també he buscat punts d'unió entre tots quatre vestits.
Quin considera que és el vestit que més canvia?
Potser el Gegant nou, ja que porta una de les novetats més visibles que és aquesta franja blava. Una primera explicació es troba en el fet que un vestit partit era propi dels moriscs de l’època. A més, també s'ha d'entendre com una ampliació de l’escut de Berga, que ja porta al pit i s'amplia tenyint tot el vestit. Això és important, tenint en compte que és el Gegant que obre el Passacarrers del Dimecres al migdia i és l’estendard de Berga. Pel que fa a la Geganta nova, introduïm el color ocre per endolcir-la i lligar-la al Gegant nou, abandonant la totalitat de tonalitats fredes que l'enfosquien i la feien molt clàssica. El blau petroli la rejoveneix, i també són interessants els brodats en daurat, al pit i al vel.
I la parella de vells?
Doncs també presenten força canvis i, de fet, segurament són els que històricament han canviat més. Les modificacions més substancials són en el vestit del Gegant, que abandona el crema i passa a un verd arbre, molt intens, que es barreja amb el vermell de la torera i el blau cel que ens lliga amb els nous. El barret també és nou, tot i que manté la forma de turbant, i li hem afegit brodats al vestit. Finalment, també hi ha un canvi important en el pit, on incorporem una senyera que, com en el cas del nou, esdevé un escut que ens lliga a la terra i la pàtria. Pel que fa a la Geganta vella, és una petita picada d'ulls a la gent que tenim més de 40 anys i recordem el disseny del 1978, amb uns tons taronja i ocre, i una torera de color blau cel i rosa. Es pot dir que és una reinterpretació molt modificada d’aquell vestit, intentant incloure també el verd, per lligar amb el Gegant vell i que no quedi despenjada.
Per tant, el color més innovador respecte dels últims vestits és el blau?
Correcte. A més, vull remarcar que més enllà de reproduir l’escut local, és una tonalitat de blau que s’anomena blau reial, i es diu així perquè era un color que només podien utilitzar les classes més altes de la societat de l’època perquè s’aconsegueix amb un tint que es feia triturant lapislàtzuli, una pedra semipreciosa i costosa. De fet, en les pintures medievals, romàniques i renaixentistes, el color que menys apareix és precisament aquest blau, perquè era el més car. Per tant, com més tons blau tenen les peces de l’època, més importància tenia l’església o la família que tenia aquestes pintures.
Com ha estat el procés d’elaboració?
Hi hem dedicat un any, d’una Patum a l’altra. Es pot dir que he passat un any patumaire, però ha sigut interessant viure-ho així. Ha estat un procés molt llarg, que va començar en el moment que els Gegants tornen a Sant Francesc i, amb la Maria Àngels Busquets, que és la persona que es cuida de la roba dels Gegants, ens vam dedicar a mesurar-los per poder procedir a la compra dels teixits. Jo ja els tenia decidits, però s’havien de produir i necessitàvem saber la quantitat de metres. Els vam comprar a Reus, i a Igualada ens van subministrar les passamaneries i les pedreries. També té un component internacional, perquè en una fira de París vaig comprar unes perles d'un proveïdor italià i altres pedres antigues que s'han incorporat. Abans de començar a cosir, però, vam haver de fer uns ajustaments dels patrons, perquè hi ha algunes peces que no són simètriques perquè els Gegants no ho són. Per exemple, les toreres dels Gegants vells, que s’aixecaven de darrere, o el cos del vestit de la Geganta nova, que se li feien unes arrugues. Va ser aleshores que es va poder procedir a l'elaboració dels vestits i va engegar la meva voràgine de viatges d’un lloc a l’altre, perquè els brodats es feien a Manresa, la confecció a Terrassa, i a Girona hi teníem el llauner artista que ens ha fet el nou casc del Gegant vell.
"Pot semblar una mica postureig, però és fonamental, en un tema d'artesania i art, posar amor i bon sentiment a les coses que es fan"
Hi ha hagut algun entrebanc?
Hi ha hagut coses que s’han hagut de corregir perquè, malgrat que haguéssim fet proves, com que el teixit final canviava molt, les hem hagut d’adaptar. Però prenent aquestes precaucions prèvies, les coses han encaixat molt i molt bé. El que diré ara pot semblar una mica postureig, però crec que és fonamental, en un tema d’artesania i art, posar amor i bon sentiment a les coses que es fan. I això ha estat present en totes les persones que hi hem treballat, perquè cadascú ha donat el millor d’ell mateix i ens hem animat molt tots junts. D'altra banda, he tingut al costat la comprensió del consistori i el regidor de Patum, que han sigut molt conscients que això no era una partida pressupostària com asfaltar un carrer. A vegades és complicat que l’administració t’entengui, però han comprès a la perfecció que això és artesania, és alta costura.
I amb la Colla Gegantera, han estat en contacte?
Constantment i des del minut zero. Primer, ens vam trobar per poder-los explicar la proposta, perquè l'únic que s'havia fet públic era un dibuix per la votació popular. Hem parlat obertament sobre els teixits, a veure si eren els acurats, m'han donat opinions de coses que potser jo desconeixia com si els espiells es veuen més bé o més malament. En definitiva, ha estat un treball conjunt i un aprenentatge mutu.
Un cop acabat aquest treball, amb quin sentiment es queda?
És una de les millors experiències que he tingut a la vida, tant laboral com personal. Al final, no ho he treballat com una feina pròpiament dita. Això s’ha fet realitat amb amor i sentiment. He dormit moltes menys hores de les que deuria perquè he estat rumiant coses, pensant com millorar, calculant que tot estigués bé... Però ha estat una experiència molt bona. Com a berguedà i dissenyador, poder vestir els Gegants de la Patum és el màxim. Així que culmino el treball amb molta estimació i ganes que tothom ho entengui i empatitzi amb aquests vestits.
Quines expectatives té de cara a dimecres a les 12.00 hores, quan els Gegants surtin de passada per la ciutat?
És un moment molt esperat. És cert que hem tingut una presentació, però no deixa de ser una cosa protocol·lària i en un espai tancat. L’hàbitat d’aquests Gegants és el carrer, així que serà molt important veure’ns a la plaça. Estic molt emocionat per poder-ho viure.