La Laura Luceño (Guardiola de Berguedà, 1979) és una de les veus del Berguedà. I bona prova ho són les desenes de concerts que oferirà al llarg d'aquest estiu, en la mateixa línia que la resta de l'any, en diferents esdeveniments, jornades, festes majors, i també celebracions privades. Ha fet de la seva vocació la seva feina a treball parcial, que combina amb el seu lloc fix a mitja jornada al Túnel del Cadí. Però la seva relació amb la música va més enllà de les actuacions, tocant altres àrees com la composició de lletres i la musicoteràpia.
Quan es va començar a interessar per la música?
A casa meva sempre hi ha hagut instruments perquè el meu pare, tot i ser barber de professió, toca el piano i l’acordió. De petita ja hi jugava, interpretant les melodies que escoltava a la tele, i la veritat és que se’m feia fàcil. Em van apuntar a classes de piano i hi vaig estar durant anys fins a l'adolescència, que estant en un grup d’esplai vaig veure que corrien guitarres. I això em va agradar, perquè el piano no te’l pots endur enlloc. Així que em vaig començar a introduir a la guitarra, de forma autodidacta i amb els consells d'una amiga que també la tocava, i m’hi vaig acabar decantant. De fet, ara la guitarra m’acompanya sempre als concerts.
Recorda quins van ser els seus primers concerts?
Com a primera experiència com a tal, recordo que amb uns 12 anys, una parella em va contractar per tocar la marxa nupcial al seu casament. Sembla una tonteria, però guardo el record de pensar amb sorpresa: et paguen per fer música. Ja uns anys després, dels primers concerts en acústic i meus com a tal, en recordo un en un bar que hi havia abans que es deia l’Acull i a la Font Gran, amb la Mari, que hi he tingut relació al llarg dels anys. Són experiències que tinc molt marcades, amb persones que van confiar en mi gairebé a cegues i em van donar la força per llançar-me a aquest món. En veritat, és molt positiu que hi hagi gent que doni aquestes oportunitats als artistes en els moments inicials.
Què li aporta estar sobre l'escenari?
És difícil d’explicar. Són sensacions molt bones. Des de molt petita que la música m’ha aportat coses boníssimes, de sentir-me bé, de connectar amb les cançons que m’agraden. Em generen diferents emocions també, segons el meu estat d’ànim. La música em dona felicitat, alegria, joia. Em permet expressar-me i compartir amb la gent que ve a escoltar-me, perquè sempre intento oferir concerts participatius amb el públic. I això que es crea entre uns i altres és una connexió molt gran. Al final, acabo els concerts cansada, però sempre em compensa.
"La música em dona felicitat, alegria, joia. Em permet expressar-me i compartir amb la gent"
Com descriu, en aquest sentit, el públic berguedà?
Doncs és molt agraït i participatiu. Tinc la sort que sempre he tingut molt bones experiències, tant en festes privades com en concerts públics i oberts. El meu repertori de versions és molt ampli, i l'he construït fent un equilibri entre el que m’agrada interpretar i el que sento que la gent vol escoltar. I certament funciona, perquè cantem molt entre tots i acabem vivint concerts molt animats sempre. Passa igual en altres indrets fora de la comarca, ja que el meu radi d'actuacions s'ha anat ampliant, primer a la Cerdanya, i amb el temps també altres comarques com l'Anoia, el Bages o Osona.
Quina feina creu que hi ha per fer a la comarca en matèria de programació cultural?
Jo, que ja tinc una edat, recordo que fa anys hi havia la Moguda del Berguedà. Aquest escenari permetia donar a conèixer les bandes amateurs de la comarca i trobo que era una molt bona iniciativa. Així que estaria bé poder tenir una proposta similar avui dia. També seria positiu que els ajuntaments posessin a disposició locals d’assaig, per tal de fomentar aquesta creació artística. I ja no només enfocat en la música, que és al que jo em dedico, sinó que aquestes instal·lacions podrien servir, per exemple, al pintor que necessita un espai lluminós per crear. Estaria bé que les administracions i les associacions culturals treballessin conjuntament per afavorir l’expressió artística al Berguedà.
"Estaria bé que les administracions i les associacions culturals treballessin conjuntament per afavorir l’expressió artística al Berguedà"
Una altra de les branques que ha desenvolupat dins del sector és la de la musicoteràpia. Com ha sorgit?
He fet uns cursos per formar-me en musicoteràpia, cosa que m'ha permès crear unes sessions que, sobretot, faig amb gent gran que no està en una situació de dependència. Per exemple, m'han convidat a llars d'avis o centres de dia. Les experiències consisteixen en trobades d'una hora en les quals es treballa el moviment, fent ús d'altres estris com pilotes, anelles, pals o instruments de percussió. Això es vehicula a través de cançons de la seva època o que els agraden, creant balls i coreografies que fan que, sense que se n’adonin, estiguin treballant l’agilitat, la coordinació i la memòria. També serveix per socialitzar, perquè fem coses en parella i en grup. Són sessions molt divertides i recomanables, i sovint els consistoris i entitats que hi aposten repeteixen. La gent ve amb les seves històries particulars, però un cop allà se les treuen del cap i s’ho passen bé.
I d'escriure cançons i música, que ho fa?
Sí, pràcticament des de sempre. M'agrada escriure temes per recollir diferents emocions, pensaments i sensacions. La primera publicació que tinc al meu nom, juntament amb el de l'Albert Vilalta, és Des del desert, que és un projecte únic i molt especial. Més enllà d'aquest àlbum, ja fa temps que estic gravant les meves cançons amb un músic i amic, l'Èric Suets, que també domina molt l’edició i producció musical, amb la intenció de publicar-les en algun moment. Així que ja tinc algun material llest, però no publicat. De fet, m’agrada escriure moltes cançons d’agraïment i entenc que són molt personals, així que ho envio només a les persones a les quals em vull expressar sense publicitar-ho ni compartir-ho. Però és cert que també he escrit peces més genèriques, que parlen de l’amor, l’amistat i la vida, i són les que tinc pensat de publicar pròximament. Ara bé, no tinc cap pressa. En algun moment faré un recull amb una desena de cançons i el publicaré a les plataformes digitals, sense cap pretensió.
"He escrit peces que parlen de l’amor, l’amistat i la vida, i són les que tinc pensat de publicar pròximament"
En què consisteix el projecte de Des del desert?
Com t'he comentat, des que vaig començar a tocar instruments m’és fàcil expressar coses que vull explicar a través de les cançons. Aquest és el cas d’una experiència que vaig viure fa uns anys quan un dels meus caps al Túnel del Cadí, l'Albert Vilalta, va ser segrestat per Al-Qaeda juntament amb dos companys mentre feia acció humanitària a l'Àfrica. És un fet que em va impactar molt perquè són d’aquelles coses que mai penses que passaran al teu entorn i que veus com experiències llunyanes, però passen. Mentre durava el segrest, que es va allargar nou mesos, jo vaig escriure una cançó amb la intenció de regalar-li quan tornés, plasmant els sentiments que em generava aquesta situació i poder-la compartir amb ell. Afortunadament, els van alliberar i, quan ja va haver passat un temps, li vaig enviar la cançó. Li va agradar molt i em va explicar que ell també havia estat escrivint uns poemes mentre estava segrestat. Eren lletres d’amor a la seva dona, i també de terror per la situació que patia. Era un contingut que no havia compartit amb ningú i em va proposar de musicar-los.
Com va ser l'execució d'aquest treball?
Molt intensa. De seguida que l'Albert em va passar els textos vaig veure que era un material molt potent. De fet, després de llegir-ho al llarg d'una tarda, me'n vaig haver d'anar directa al llit de tan feta caldo que vaig quedar. Cal tenir en compte que ell va escriure tot allò sense saber si se’n sortiria. Doncs amb aquell contingut, vaig anar fent cançons al llarg dels anys i les hi enviava o venia ell a casa a escoltar-les. Tot i la duresa del material, aquest procés va ser molt maco perquè el vam compartir i perquè em va permetre una llicència artística amb un fons únic. Aquesta història va anar a parar a mans de la Carme Canet, que també va quedar encisada i en va fer una obra de teatre amb música en directe. És un espectacle que va tenir diferents funcions a la Sala Becket i també n’ha resultat aquest CD que es titula Des del desert.
Així, quins reptes o propòsits de futur s'ha marcat, més enllà d'aquest disc que està cuinant?
Doncs, simplement, vull continuar desenvolupant les meves iniciatives artístiques, tant els concerts com les sessions de musicoteràpia. Cada format em dona les seves coses i no ho canviaria per res, perquè el retorn de totes les experiències m’aporta moltíssim. M’encanta cantar i comunicar-me amb la gent que tinc al davant. I mentre els horaris de la feina m’ho puguin permetre, tinc pensat continuar-hi treballant. Vull continuar-me expressant amb la música, que és el meu idioma i amb allò que més puc aportar.