Sara Sánchez s'ha refermat com una de les millors pilots del món aquesta temporada. La seva tercera plaça en el primer mundial femení de motociclisme (WorldWCR) n'és la millor prova, i tan bones han estat les sensacions en els darrers embats del curs que la gironellenca aspira a ser una de les clares contendents pel títol l'any vinent. Però arribar a aquesta situació no ha estat ni fàcil ni casual, i respon a una llarga trajectòria i esforços que tot just ara, amb 27 anys, s'evidencien en forma de reconeixement públic i retribució.

Quan va començar la seva relació amb el món del motor?
Tenia nou anys i va ser de rebot. Els Reis em van portar una moto de cros que no havia demanat, però com que no em feia por res i el meu pare era un fanàtic, va aparèixer a casa. La feia servir puntualment, en un camp de terra a tocar de casar la meva àvia, fins que un dia, vam veure que es disputarien les proves del RACC per trobar joves talents i becar-los. Era una cosa totalment diferent, perquè era en la modalitat de velocitat i jo no l'havia provat mai. Tampoc ho vaig fer aquell dia, perquè va ploure i no es van poder fer els testos sobre rodes, així que només ens van entrevistar. I com que era l'única nena, els devia caure en gràcia i em van becar, també de rebot.

Què va suposar tenir aquesta beca?
L'any següent em van donar una moto i vam poder començar a córrer al campionat català. La veritat és que no hi tenia gaire traça, però m’ho passava molt bé. En tot cas, a mesura que vaig anar agafant habilitat, vaig anar pujant de categories i a trobar-me cada cop millor sobre la moto.

Quin era el seu grup de confiança en aquests moments inicials?
Les primeres passes van ser sempre amb el meu pare. També teníem el suport de la meva tieta, la seva germana. Són les dues persones que més m'han acompanyat a les curses. De fet, al principi, cada cap de setmana de cursa era una escapada familiar amb la caravana, al circuit que tocava. A mesura que vaig anar creixent i també es va anar fent gran el suport, això es va anar perdent, però tot i això, intenten anar venint a les curses.

"Al principi, cada cap de setmana de cursa era una escapada familiar amb la caravana, al circuit que tocava"

En quin moment van veure que podien fer el pas a competir professionalment?
Crec que no hi va haver cap moment com a tal. És cert que, quan vaig fer el pas a una moto de cilindrada més alta, em vaig adonar que anava ràpid i era competent, per què feia podis. En tot cas, això ho anaven recolzant econòmicament sempre la tieta i el meu pare, així que anàvem sobre la marxa i per sort sempre ens ho vam anar atrapant. Però també he deixat de competir dues vegades, per això no crec que hagi tingut cap punt d'inflexió que em fes pensar que podia tenia una dedicació professional. El canvi més notable cap a una professionalitat va ser fa quatre anys, quan es va crear el campionat d’Europa i en vaig formar part. 

Com li arriba aquesta oferta?
Era just després d'una d'aquestes èpoques que havia deixat de córrer i em van trucar per oferir-m’ho. El meu pare em va dir que fes el que volgués, però que no li havia de costar diners. I així va ser. No hi guanyàvem res, però tampoc hi havíem d’invertir. Em donaven l’oportunitat sense posar-hi un preu, i la meva missió era fer uns bons resultats. I com que tot s'ha anat donant bé, les circumstàncies han fet que estigui aquí avui dia.

Aquesta actualitat és la del Mundial Femení de Motociclisme. Com hi va parar?
L'any passat es va anunciar la seva creació, tot i que altres vegades ja s'havia plantejat l'impuls d'un mundial femení. El meu equip m'ha donat l'oportunitat de ser-hi, i les dues parts vam coincidir que era una bona opció. Aquesta ha sigut la meva tercera temporada amb l'equip, i havent estat al campionat d'Europa i al d'Itàlia, era el pas natural.

Quina valoració en fa de l'aposta?
Penso que ha estat molt bé. El fet que el mundial s'hagi fet dins del campionat de Superbike i que s'hagi ofert en obert han estat factors clau, perquè hi ha hagut molta facilitat perquè l'aficionat el pogués seguir. De fet, penso que seria molt positiu per la competició que es mantingui aquesta difusió gratuïta, perquè implica també més cobertura mediàtica. Esportivament, ha estat el primer any i som poques noies, però confio que pot anar a més.

En la seva experiència visitant circuits, com ha vist evolucionar la presència de dones i nenes al món del motociclisme?
N'hi ha més, però tot i això som poques. Mentre creixia era l'única nena a Catalunya, i crec que el mundial ha estat el punt de trobada de les millors de cada país o regió. En tot cas, penso que el fet que existeixi aquest campionat i que les nenes petites ho puguin veure des de casa contribuirà que puguin creure que elles també ho poden fer. A mi em va caure de rebot, però si no hi ha algun exemple difícilment pensaràs mai que tu també pot anar en moto. Crec que ha estat l'ocasió perfecta per naturalitzar aquesta realitat i impulsar que més noies acabin competint. Espero que puguem ser el mirall d’altres nenes.

De fet, al llarg de la seva carrera ha competit sempre amb nois.
És així. I com jo, pràcticament totes les pilots del mundial hem competit sempre amb nois, perquè no hi havia cap altra opció. De fet, si en un futur se'm torna a presentar l'oportunitat, potser ho faria perquè no hi tinc cap mena de problema.

Estem a prop de trobar competicions mixtes de primer ordre?
Aquest és un tema controvertit que sol generar polèmica i no m'agrada entrar-hi. No enganyaré ningú, i la veritat és que he estat reticent respecte de la creació d'una categoria femenina perquè sentia que podia guanyar als nois. Però ara he comprès que és necessària i hi estic a favor, justament per això que he comentat que pot ser l'escenari perquè més nenes i noies s'hi vulguin afegir. Tampoc penso que sigui cap barrera, com si una vegada entres al mundial femení no puguis fer res més, així que al final, l'important és que siguis lliure de decidir quan tens l'ocasió. De moment, necessitem que apareguin més noies disposades a pilotar, i ja amb el temps s'haurà de debatre si cal un mundial mixt. Per mi, no es tracta de córrer amb nois o amb noies, sinó de córrer ràpid.

"Per mi, no es tracta de córrer amb nois o amb noies, sinó de córrer ràpid"

Des del punt de vista del Berguedà, pensa que hi ha afició?
Dins el motociclisme, trobo que hi ha més afició a la terra que a l'asfalt. No som massa pilots de velocitat a la comarca perquè és més complicat i més car dedicar-s'hi. Tot i això, sempre he notat l'escalf de tothom qui m'ha seguit

Insisteix en el pes econòmic de la seva pràctica esportiva. Sempre li ha suposat una inversió?
Fins que vaig fer el salt a Europa sí, concretament a la meva família. Aquí ho va començar a cobrir l'equip, però jo no veia ni un euro. Ha estat aquest any que he pogut ingressar alguna cosa, que no és equiparable a un sou que em permeti viure.

Aleshores, ha combinat campionats amb vida laboral?
Sí. Fins a principi d'any he treballat a la Serradora de Gironella, i ja hi portava sis anys. Però fent el salt al campionat del món, necessitava entrenar més i m'era difícil de compaginar, perquè malgrat que sempre m'han posat facilitats, em trobava que ja no tenia temps físic per retornar les hores. A casa tenim la sort que el meu pare té una empresa i, tot i que no era la idea que més em convencia, és veritat que era l'única opció per poder treballar i entrenar. En un futur, m'agradaria poder-me dedicar al 100% a la competició, però no em queixo perquè és el primer any, després de gairebé tota la vida dedicant-m'hi, que he pogut veure com surten els primers fruits.

Quins són els seus pròxims reptes esportius?
Aquest any, l'objectiu era estar entre les tres primeres, i si es podia, ningú descartava ser campions. Des que vam començar la temporada fins al final hem fet una evolució molt bona, i en el darrer tram hem demostrat que tenim el mateix nivell que les del davant, el que passa és que l'hem tret tard. Aleshores, segons el meu punt de vista, el repte de l'any que ve serà començar al ritme que hem acabat, i si ho fem, podem ser campions del món. L'objectiu serà intentar-ho.