La Caputxeta Vermella i el jugador de futbol

La Caputxeta es va ben empolainar i se’n va anar a la discoteca. Havia quedat amb unes amigues per passar una bona estona de música i ritme i, per què no, de rialles i converses amb qui es poguessin trobar de conegut o per conèixer.

La nit passava distreta entre la pista de ball i la barra on ara es trobaven per deixar reposar els peus i refer-se amb algun beuratge.

Era una vetllada normal, no massa diferent de qualsevol altra en aquell mateix lloc i en les mateixes circumstàncies, fins que un cambrer se’ls va acostar i els va comunicar que, si volien, podien passar a un reservat on uns bons clients les convidaven.

Conscients que aquell local era freqüentat per personatges interessants i ben populars, van acceptar la invitació, agraint a la nit l’oportunitat que els brindava. I, efectivament, aquell que les esperava era algú prou conegut perquè se sentíssim encara més afalagades.

Van riure, van beure, van ballar i es van anar agafant confiança, fins que l’amfitrió va començar a salivar, descobrint el llop que hi havia sota la pell d’Armani o Versace, per devorar-la. 

És obvi que el 1697, quan ho va escriure, Perrault no podia imaginar el que són les sales de festa d’avui dia i, per això, el seu conte el va inspirar en un bosc on la Caputxeta collia avellanes i flors i hi voleiaven papallones de colors, alhora que, en lloc d’en un lavabo luxós, va situar l’agressió a la casa aïllada on la seva àvia covava una ben inoportuna galipàndria. Però que els llops són sempre llops, en això sí que no ha evolucionat la faula, malgrat que la presumpció d’innocència sempre hagi de ser respectada, sabent que al món també hi ha guineus i altres bèsties rapinyaires. En qualsevol cas, deixant de banda el context de cada moment i la realitat més o menys fantàstica dels personatges, el que cal revisar imprescindiblement de la versió original és la moralina amb què l’autor concloïa la seva rondalla, redirigit l’advertiment que ell feia a les nenes bones, boniques i amables, de què si s’apropen i escolten a tota mena de gent, no és estrany que, al final, el llop acabi menjant-se-les; per deixar clar que han de ser els llops qui ha d’escoltar atentament les jovenetes, i si no els diuen que sí, que se’n tornin cap a casa, es dutxin amb aigua ben freda i es consolin fotent-se una palla… 

I és que haver de recórrer al final que hi van afegir els Germans Grimm cent anys més tard, per blanquejar aquell primer desenllaç més macabre, seria massa primitiu, violent i, vist amb els nostres ulls, inadmissible i blasmable. Però si mai t’hi trobes o et fan mal a algú de casa, ha de ser difícil conservar l’enteniment, reprimir el pensament i no imaginar com el caçador, amb el seu ganivet esmolat, els la talla ben menuda i a rodanxes.

Xavier Gonzàlez-Costa és escriptor, actor i activista cultural. Ha publicat poesia, narrativa, literatura infantil i teatre, essent aquesta última disciplina per la qual ha estat més reconegut, amb diferents premis i estrenes, arreu dels Països Catalans. És lletrista de cançons i col·labora habitualment en la direcció i conducció d'actes culturals o benèfics. Enamorat de l'Àfrica, ha estat en més d'una dotzena de països d'aquest continent, cooperant amb l'organització "Viatgers sense Fronteres" que va presidir durant setze anys.

Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.