-Tu ets la persona més important de la Terra!
-Ah sí? Qui ho diu això?
-T'ho dic jo.
-I tu què hi saps???
-Sé... Sé que tens uns pares i que, per a ells, per a un pare i una mare, el seu fill és el més important de la vida.
-Tu no saps res.
-No saltis! Si et plau.

La veu amiga el tibava per l'esquena i els seus peus es van allunyar uns centímetres del caire d'aquell terrat a vint pisos del carrer.

-No saltis! Fes-ho per ells -va tornar a sentir.

Però es va refer i la lluïdesa li va tornar a l'enteniment: ell no tenia amics i, per tant, aquella veu que el feia recular era una veu impostora.

-Deixa’m estar! -li va cridar ell.

Havia estat a punt de cedir una altra vegada a la mentida d'aquest món que imposa veritats. Era voluble... Però no, ara no, aquest cop no cediria; no!

-Pensa en els teus pares.
-En els meus pares? No. Dels teus em recordo, fill de puta!
-No t'enfadis amb mi, si et plau.

I el policia vestit d'home bo, va fer un pas endavant per anar-s'hi acostant de mica en mica i intentar, si l'ocasió ho permetia, de saltar-li a sobre i impedir, així, que es llancés al buit... Però l'altre se'n va adonar.

-Si fas un pas més, salto -el va amenaçar.
-No! No pateixis, em quedo aquí. No pateixis.
-Ves-te'n!
-Et vull ajudar.
-Doncs ves-te'n.
-D'acord.
-Deixa’m sol d'una punyetera vegada!
-I no saltaràs?
-No ho sé.
-D'acord. Me'n vaig.
-Ja trigues!
-Però no saltis.

No hi podia fer res, era massa lluny, i va iniciar el camí de tornada.

L'home va tombar el cap per veure'l com marxava i, en comprovar que aquell amic de professió es retirava, es va sentir feliç per primera vegada des de feia molts anys: tenia  poder: tenia el PODER!

... Però quan l'altre va haver desaparegut i es va quedar sol novament, es va adonar que només havia estat una il·lusió i, amb l'altre, el seu poder també s'havia empassat per la fosca gola de l'escala, edifici avall.

Tornava a ser el que havia estat sempre: RES...
                                                                              i ell no tenia pares, collons!!!
                                                                                                                             I va saltar...

Mentre el seu cos esclafat reposava, inert, en mig d'un bassal de sang i vísceres, i tot de policia, forenses, bombers, sanitaris i serveis de neteja corrien esverats al seu voltant,  alhora que dotzenes de persones s'apropaven esgarrifats al cordó policial només per puta morbositat; la seva ànima, enlairant-se, va pensar
                                                            "val més morir sol, que viure mal acompanyat".

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Yorgos Konstantinou és un polipàtrida i políglot d'arrels balcàniques i empelt berlinès autotransplantat a Cercs. Treballa d'enginyer visual, cartoonista, il·lustrador, muralista, facilitador gràfic i historietista a www.imagistan.com i com educador, creador i facilitador de jocs de pau a www.irenia.net.