Es va espolsar els pantalons instintivament, per alliberar-se de qualsevol pèl de la bèstia immunda que l'acabava de tocar. No suportava els gossos -no els havia suportat mai- i des que la ciutat s'havia convertit en un camp de mines de quisques fastigoses, encara els suportava menys.
Després de l'ensurt, va seguir cap al banc on cada tarda s’abstreia de la jornada llegint poesia.
Tot i la gentada, era -se sentia- lliure. Va esquivar un triciclista amb xumet obstinat en passar-li les rodes brutes de sorra per damunt les bambes blanques que estrenava, i va arribar al seu destí. Va asseure-s'hi i es va enfonsar en la seva bossa de mà per trobar la lectura que havia vingut a consumar.
Al tornar de la immersió, ja amb el seu petit tresor a la mà, va veure altra vegada el gos que l'havia espantada feia un moment voltant per entremig de les criatures que jugaven, i va maleir de cor l'amo d'aquell animal desbocat que corria bavejant, insalubre i perillosament, per aquell espai que hauria d'ésser protegit d'aquest tipus d'invasions canines, però que...
No es podia concentrar i no va acabar ni el primer vers: la bèstia s'acabava d'aturar just al costat del seu banc i, impassible, va aixecar la pota del darrere.
Fastiguejada, va sentir altra vegada -i aquest cop molt més a prop- algú que la cridava i, en girar-se, va trobar-se amb un home jove i cepat que, agafant-lo pel collar, va repetir el seu nom al gos i el va renyar per haver-se pixat allà.
Mentre veia com amo i mascota s'allunyaven, va qüestionar l'originalitat i la intenció dels seus pares al triar-li el nom i va desitjar que algú fes una llei que prohibís posar als animals noms de persona i a les persones un nom d'animal.
A la vora del foc és una secció que va néixer per Sant Jordi de 2015 de la col·laboració de Xavier Gonzàlez-Costa i Yorgos Konstantinou i que continua en l'actualitat amb les il·lustracions de Bet Calderer. [/despiece]
