Es deia Sam i tenia una dona, una parella, una companya, o com sigui que n’hi vulgueu o que se n’hagi de dir, que complia amb tots els cànons de bellesa física del moment o, si no esteu per eufemismes, que estava com un tren.

Era alta, prima, però amb uns pits grossos i rodons, ingràvids, naturals, sense additius ni cirurgia, que saltironaven harmoniosos al seu pas, i uns mugrons durs, descarats, que se li marcaven freqüentment per sota les samarretes ajustades que acostumava a vestir. El ventre llis i una cintura i uns malucs, mesuradament proporcionats, que anticipaven un culet perfecte, quan la veiés a venir. Cara de faccions suaus, rialla un punt ingènua, gairebé infantil, que t’estovava l’ànima, i una mirada ferma, penetrant i devastadora que te l’arrancava, inevitablement.

Que el físic no ho és tot, ja ho sabem i ens avergonyim moltes vegades del cap verd que portem al damunt de les espatlles, però és que, a més a més, aquesta noia ho constatava perquè el seu atractiu més important no era pas aquest, sinó el seu caminar segur, que aixafava fort sense trepitjar ningú i que dirigia l’startup que ella mateixa havia aixecat, amb intel·ligència, rigor, sentit comú i una -per a molts- sorprenent modèstia, cap a un èxit cada cop més contrastat per la progressió de les seves vendes i alguns reconeixements externs que la portaven sovint a fer xerrades, webinars, conferències en escoles de Negocis i a concedir entrevistes als mitjans especialitzats. I tot això, sense perdre la simpatia, l’empatia i la sensibilitat per continuar sent la millor amiga dels seus amics i, fins i tot, una gran companya per als seus col·laboradors i empleats.

Es deia Laia, i era perfecta.

Malgrat tot, Sam se n’anava al llit amb la Dolors, una col·lega de la feina amb qui mantenia una relació secreta des de feia força temps. Una noia molt corrent, pel que feia a atributs anatòmics, amb una personalitat que, sense ser pusil·lànime, era poc determinada, molt tímida i tan discreta que, de vegades, fins i tot era transparent.

Si algú ho hagués explicat, la gent no s’ho hauria cregut o s’ho hauria pres com una broma de mal gust fruit de l’enveja més rabiosa, ja que no hi havia res -almenys en aparença- en què la Dolors pogués competir amb la Laia. Una certesa, una evidència inqüestionable que els permetia continuar mantenint la seva intimitat amagada sense que ningú sospités res. Les persones només creiem allò que volem creure, i aquesta volubilitat humana era el seu millor aliat.

Tanmateix, això no evitava que, molt sovint, fos la mateixa Dolors qui, fent l’amor o sopant a casa seva, es preguntés què li podia estar donant ella que la seva dona, parella, companya o com en vulgueu dir que s’hagi de dir, no tingués o no li estigués oferint.

Potser era per com es comportava al llit? No ho creia. Ella tampoc era una noia atrevida, explosiva o inquieta, en aquest sentit. Era molt convencional, molts cops no en tenia ganes i feia molt de temps que havien deixat d’experimentar sexualment.

O era per complex, perquè Sam se sentia poca cosa o inferior al costat de la Laia, mentre que amb ella estava més confortable perquè eren més semblants i no n’hi havia cap que destaqués ni per bellesa, ni per caràcter, ni per l’èxit de les seves carreres professionals?

No tenia la resposta i -segurament- tampoc volia saber-la, per por o perquè, al cap i a la fi, ella tenia el que tenia, ja li anava bé i no calia donar-hi més voltes, capficar-se i que aquests fantasmes ho acabessin espatllant tot. Tot i que aquest tot, en el seu cas, no fos ni pogués arribar a ser mai un tot del tot. Però és que és millor no tenir-ho tot que, volent tenir-ho tot, al final, et quedis sense res.

Perquè encara que t’agradi molt el caviar de beluga i el cava brut, tenir-ne cada dia per sopar, fa que ho acabis avorrint i et vingui més de gust una bona pizza i una cervesa fresca beguda a morro, malgrat el risc que la pizza i la cervesa es converteixin també en una rutina i, per la mateixa regla de tres, et torni a venir de gust el cava i el caviar, o un plat d’escudella, una amanida verda o un senzill entrepà.

En qualsevol cas, i ja per acabar, queda una pregunta que no sé si tu que has llegit fins al final em sabries contestar: Sam és un home, una dona o això és tan obvi o tan irrellevant que ni se t’havia passat pel cap?
 

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col·laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.