El dia de la inauguració deixava enrere un llarg procés de construcció sobre l'antic espai de la Casa de la Caritat, depenent de la Diputació de Barcelona. L'impuls maragallià va tenir un paper decisiu en la iniciativa. Entre els gestors del primer ajuntament democràtic de Barcelona, elegit el 1979, hi bategava ja la idea de "fer alguna cosa" amb la Casa de la Caritat. Va ser la regidora Maria Aurèlia Capmany qui va fer la primera pensada. L'aleshores director de la revista L'Avenç, Ferran Mascarell, va rebre un primer encàrrec per posar negre sobre blanc algunes idees sobre un centre cultural. "Va ser en aquest document on vam escriure per primer cop Centre de Cultura Contemporània de Barcelona", explica Ferran Mascarell a Nació. Era l'agost del 1985. "Teníem clar que havia de ser un centre sense col·lecció prèvia. La millor col·lecció era la ciutat de Barcelona".
"Moltes C i cap de Catalunya"
Van haver de passar encara uns anys per fer realitat el projecte, fins que el 1989 es va constituir el consorci liderat per la Diputació de Barcelona. En una política catalana presidida per la pugna entre la CiU que governava la Generalitat i el poder municipal del PSC, el projecte del CCCB va ser vist inicialment amb recança per sectors pujolistes. Ferran Mascarell encara recorda el que un dia li va dir el president Pujol, en un to una mica humorístic: "Això té moltes C, però cap és de Catalunya".Manuel Royes, president de la Diputació, es va entendre molt bé amb Josep Ramoneda. El filòsof recorda que va ser gràcies a un pacte: "Li vaig dir a Royes que podia no aprovar-me els pressupostos i cessar-me, però que mentre estigués al davant del centre jo tindria llibertat d'acció. I així va ser". Ramoneda està convençut que el fet que la Diputació fos una institució poc sacsejada per les tensions polítiques i amb prou recursos va facilitar molt la independència del CCCB.
L'ambició pionera
El naixement del CCCB es produeix en un moment de canvi, quan un nou món s'enlaira sobre les runes del Mur de Berlín i, a Catalunya, encara pren la flama dels Jocs del 92 i és quan el crític d'arquitectura del diari Le Monde, Frédéric Edelmann, recentment traspassat, lloa el "model Barcelona" de transformació. Ramoneda es refereix a "la ciutat de les ciutats" per explicar que en el CCCB era essencial promoure la reflexió sobre la realitat urbana. I subratlla la voluntat d'intercanvi entre disciplines, fet ara habitual però en aquell moment força inèdit: "Vam vincular ciutats i autors, amb exposicions sobre les Lisboes de Pessoa, Buenos Aires i Borges, o el Dublín de Joyce, vam fer exposicions sobre cine, sobre grans esdeveniments (com l'accident de Txernòbil), cosa també innovadora". Ramoneda destaca com el CCCB va saber obrir-se a les veus alienes a Occident. I, en efecte, en l'històric dels projectes organitzats se'n poden trobar molts fets des de mirades alienes: Iran sota la pell, Occident vist des de l'Orient islàmic, El món de Gao Xingjian o Somàlia: sobreviure a l'oblit. "Vam demostrar que des de Catalunya -assegura Ramoneda- es pot interpretar el món".
Judit Carrera: "El pensament crític és més necessari que mai"
La politòloga Judit Carrera porta molts anys vinculada al CCCB. Dirigeix el centre des del 2018, però abans n'havia estat la responsable del programa de pensament. Carrera pilota el centre en un moment en què les incerteses volen imposar-se. Però ella apunta una escletxa en aquesta tendència: "Hi ha una certesa clara, que és que el pensament crític és més necessari que mai". La responsable del CCCB dibuixa un horitzó caracteritzat per "la fragmentació de l'esfera pública, la dificultat per esbrinar com es crea l'opinió pública, la cara fosca de les xarxes i els algoritmes". Enfront d'això, el CCCB és "un espai de trobada en un moment en què molta gent es tanca en una bombolla".La transformació produïda en el món de la informació és un dels temes que més neguiteja la directora del CCCB, que la relaciona directament amb la crisi de la democràcia, que no s'entén sense l'auge de les xarxes socials i l'afebliment dels mitjans que eren considerats les grans autoritats informatives. Aquest és un dels grans dossiers crítics, en termes de Michel Foucault. Fenòmens que s'han constatat en situacions com el referèndum del Brexit i la guerra d'Ucraïna.
Ramoneda destaca la continuïtat de la feina feta al centre i elogia els seus successors, Marçal Sintes i, especialment, Vicenç Villatoro, que des de paràmetres ideològics diferents (va ser promogut al càrrec per CiU) va mantenir l'enfocament fundacional. La mirada crítica per entendre la realitat farà encara més necessària una antena com el CCCB en l'actual context d'emergència de fórmules de dreta autoritària. Per Ramoneda, "hi ha una sensació general de desconcert perquè no se sap exactament qui mana, i perquè en el moment de màxim desenvolupament tecnològic hi ha més dubtes que mai sobre el futur". Un exemple de desconcert el mostra que la primera potència del món, amb tots els recursos a l'abast, "hagi de triar entre un home de 80 anys que camina a les palpentes i un psicòpata".
Suburbia, l'Amazònia i Agnès Varda
Entre les propostes més emblemàtiques del CCCB aquest any hi destaca Subúrbia, una exposició sobre la realitats dels suburbis als EUA, "una forma de ciutat dispersa", amb totes les implicacions que té aquesta realitat. Una mostra que es fa just en plena campanya electoral als EUA. En el fons de l'exposició, explica Judit Carrera, es planteja el debat sobre "com aconseguir mecanismes que permetin viure junts". Cap a finals d'any es podrà veure una exposició sobre l'Amazònia, un dels llocs on es juga el futur del planeta i un homenatge a la diversitat d'identitats i lingüística. Carrera destaca també del programa una retrospectiva sobre l'artista i cineasta belga Agnès Varda, una de les poques dones de la nouvelle vague.
Una mirada a les exposicions, les xerrades, els festivals i les personalitats que ha acollit el CCCB en aquests 30 anys no pot deixar indiferent. El CCCB és en aquest sentit una estructura d'Estat. I amb el context internacional que vivim, es pot ben dir que si de reflexionar es tracta, se li ha girat encara més feina.
