Muntanyes de salt de Sallent.

Sallent no s'alça per sobre de res. Edificat molt a prop d'un congost del riu Llobregat, aquesta població de la comarca del Bages té 7.000 habitants i personatges il·lustres com  Gabriel Garcia de La Torre, “Gabri” (futbolista). Però no ens desviarem gens ni mica. Perquè Sallent ha donat vida als Kòdul, formació que combina diverses estètiques musicals per parlar-nos, directament, d'allò que ens ha de servir per caminar.



La cançó: "Empremta", de Kòdul

Avui he quedat amb en Guillem, cantant i de Sallent de tota la vida. Tot i que fa uns mesos que ha marxat a estudiar a Suècia, ha baixat al país per assajar, fer un concert i, ja que hi érem, hem aprofitat per trobar-nos. Cap conversa com aquesta no pot començar sense deixar clar això del nom. “Ens agrada la idea de les primeres eines de pedra. Si les piques les unes contra les altres, perden la seva forma arrodonida i es converteixen en pedres punxegudes”. Hi té alguna cosa a veure, això, amb les vostres cançons? “Sí, és com el que ens agrada fer amb la música: que no sigui rodona, sinó que punxi”. Deixar les coses clares sempre ha sigut un bon preàmbul, no en tinc cap dubte.



Ho diem bé si us definim com una formació de Sallent? “Els membres de Kòdul som de Sallent i de Balsareny. Ens uneix el riu Llobregat. Per això també ens va semblar bona idea la metàfora d’un còdol que es mou amb el riu i va d’un poble a l’altre”. I què, les cançons us surten totes per aquestes contrades? “N'hi ha que han nascut anant de festa, i n’hem gravat la idea amb el mòbil. D’altres en alguna estada que hem fet aïllats a la muntanya, a la Costa Brava, de campaments amb l’esplai...”. Em sembla que me'n conec més d'un, d'aquests que sempre tenen la guitarra a tocar de la mà!



 La vostra vila també és coneguda perquè n'era originari Agustín Rueda Sierra, reconegut militant anarquista i antifranquista, i una de les primeres persones assassinades de la democràcia espanyola, a començaments de l'any 1978, amb marcat caràcter polític. “Encara se’n conserva el record. Hi ha una associació d’Amics de l’Agustín Rueda, que vetlla per la seva memòria. Una de les fites que va aconseguir l’any 2004 és que el pavelló esportiu porti el nom d’Agustín Rueda”.



Guillem, creus que Sallent, per diverses circumstàncies, porta impresa l'etiqueta de població combativa? “Sí, i en gran part es deu a la influència de la mina i de les colònies tèxtils de l’Alt Llobregat”. Suposo que això deu haver creat un pòsit a l'hora de prosseguir amb les reivindicacions de caire més social, oi? “Al segle passat, les tancades sota la mina, les protestes i les vagues eren constants. Fins i tot es va ocupar l’ajuntament i s'hi va proclamar el comunisme llibertari!”. Sí, però avui, què en queda, de tot allò? “L’últim brot de lluita popular és l’Ateneu Popular Rocaus. Està complint un paper d’agitació social i de canal de comunicació d'alternatives al sistema actual que feia molt temps que no es veia”. Doncs ja ho sabeu, amics: si algú passa per Sallent, que no dubti en anar fer un cafè o una ratafia a l’Ateneu!



Ens toca parlar de Manresa. Perquè Sallent s'hi troba a deu minuts, i a vegades això pot significar que la vida d'un poble com el vostre queda relegada en un segon terme. “La gent té tirada a anar a Manresa, ja sigui a fer les compres més grans, anar al cine, o a passejar. També hi acostumem a anar sovint de festa, i més des de l’últim any, gràcies a l'obertura de la Sala Stroika”. Però, a part de tot això, hi deveu fer vida, a Sallent, no? “Claríssimament. Sallent té moltes associacions i uns quants carrers comercials que omplen de gent el poble. També hi ha molts bars”. Parem! Ja ho tenim! En la primera entrega d'aquesta secció hi vaig insistir. Si hi ha bars hi ha vida. Aquest paral·lelisme és una mica trist, i suposo que poc científic, però coincideixo amb tu, Guillem! “Jo sempre he pensat que el nombre de bars per habitant és una bona manera de valorar la vida d’un poble. I, a Sallent, segur que estem per sobre de la mitjana!”. Que no se'n parli més! Si confirmem aquesta dada, a Sallent hi ha vida per donar i per vendre!



Escolta'm. Fins ara hem anat enumerant, d'una manera força engrescadora, alguns dels aspectes positius del poble. Però estic convençut que, encara que costi i a vegades faci mandra recalcar-los, n'hi ha d'haver de negatius. “El llast de l’activitat de la mina de sal potàssica”. Sabia que una persona punxeguda com tu tindria respostes per a tot. “Els anys d’explotació ens han deixat muntanyes de sal que salinitzen els aqüífers, rieres i rius, des de Sallent fins al mar”. Alguna altra cosa, Guillem? “Sí, el pare Claret, Sant Antoni Maria Claret. Un capellà que es va convertir en confessor de la reina Isabel II, i que va escriure llibres on defensa fermament el paper de la dona com a serventa del marit”. Molt bé, perquè continues volent deixar les coses clares. Abans teníem un bon preàmbul. Ara ja tenim un bon nus.



Després de confessar-me que no et saps la lletra de l'himne del club de futbol de Sallent, et preguntaré per les Enramades. “Si t'he de ser sincer, les Enramades les visc a Berga, a la Patum”. Ostres, Guillem, que els de Sallent se t'enfadaran, eh? “Són dues festes que coincideixen en dies, per Corpus, i la Patum m’atrau d’una manera que podríem dir que és fins i tot màgica”. Els de Berga, ben contents. Però els de casa teva, no ho sé, eh? “Tot i això, participo a les Enramades”. Si home, ara arregla-ho! “Hi participo amb l’esplai Roques Albes, que ens encarreguem d’engalanar els Embotits, uns ninots que recorden la gesta dels ciutadans sallentins que van foragitar un exèrcit omplint totes les muralles de la vila amb ninots embotits de palla, que van espantar els soldats invasors”. Bé, si és així, t'ho perdonem. I segur que els de Sallent també, ja ho veuràs.



Per anar acabant, que me'n diries, del vostres carnaval? “Dura tota una setmana i omple a vessar els carrers del poble. Té un caràcter popular, sense competicions”. I d'algun plat típic? “Hi havia unes postres, les Perles del Llobregat, que venia la pastisseria Pujol, però ja la van tancar”. Llàstima, perquè aquest nom ven. “El que sí que tenim és una varietat de tomàquet buit que és boníssima!”. Els vindrem a buscar! Ei va, ara sí, que hem d'acomiadar-nos: recomana'm una beguda. “Pel Carnaval, des de fa uns anys, hem inventat una beguda: el suquet de carnaval”. Ens l'apuntem!



En Guillem diu que troba a faltar Sallent. Suècia és freda i hi manca vida de carrer. Sortir a fora i saludar a la gent, trobar els amics al bar prenent alguna cosa, anar a comprar i que la dependenta sàpiga el teu nom i mitja vida teva... En Guillem troba a faltar tot això. Un bon desenllaç, perquè no és pas boig qui a casa torna, ni qui sent l'enyor de la seva petita terra, encara que estigui a milers de quilòmetres, o a unes quantes hectàrees enllà.

Enramades de Sallent