13
de desembre
de
2015, 16:00
Actualitzat:
14
de desembre,
11:21h
Agustí Pons (Barcelona, 1947) compta amb una trajectòria literària que destaca per la precisió biogràfica, per saber retratar vides de gent rellevant de la política, de les lletres i de la història del país. Un gran exemple és el darrer Espriu, transparent (Proa, 2014), un dels millors exponents del llegat valuosíssim que convertí el poeta en un autor fonamental. Just abans d'aquesta obra magna, Pons havia publicat el llibres memorialístics Temps indòcils (2009) i Cartes a Clara (2010), obres on el "jo" es converteix en un espectador privilegiat, en un testimoni per on es filtra l'excepcionalitat del temps viscut. Agafant aquest esperit, l'escriptor fa un salt endavant a Bàrbara (Proa, 2015), la història d'una família de la burgesia barcelonina a través de la seva minyona aragonesa.
Una obra que, tal i com explica Pons, en realitat "són tres al preu d'una". La primera és la història de la Bàrbara, la minyona, una persona a qui l'autor va perdre de vista l'any 1957, quan només tenia deu anys. I aquí inicia la història, quan el propi Pons vol retrobar aquella dona tan important per a la família. En segon lloc, el llibre és un tros de biografia. "La Bàrbara va servir a casa meva, des del 1951 fins al 1959, els anys de la meva infantesa". En tercer lloc, és una crònica d'aquells anys cinquanta a Barcelona. "La meva mare escrivia uns dietaris", subratlla Pons, "i allà hi surt tot". Un testimoni que va des del congrés eucarístic, que passa per la primera pedra posada al camp del Barça, i que arriba fins a la cèlebre vaga de tramvies, entre d'altres.
Una biografia, un autobiografia i una crònica social
Bàrbara, doncs, és una biografia, una autobiografia i una crònica social, tres ingredients que s'amaneixen amb l'entrellat d'algunes qüestions molt més personals. "Fer el llibre era una necessitat, no només per explicar com la Bàrbara va sortir de casa amb la cua entre cames, sinó també per retrobar-me amb la figura del meu pare", confessa Pons, "amb qui no m'havia entès gaire i que la mare sempre em va tapar". També és una manera de reconciliar-se amb el passat, amb els problemes que va tenir la família. Un llibre que, justament per tots aquest factors, no ha estat gens fàcil d'escriure. "És la tercera vegada que ho intento", assegura. Un cop acabada i publicada, Bàrbara tanca un episodi irresolt: "puc dir que m'he sentit alliberat amb la publicació de la novel·la", afirma, satisfet, Pons.
Enrere queda un procés d'escriptura complex, que l'ha fet viatjar per la memòria, a mirar de fit a fit algunes veritats que potser no ho eren, a replantejar-se què i com calia ser explicat. "Al llibre descric una relació molt més bonica que a la realitat. La marxa de la Bàrbara va ser més sòrdida, perquè la no-ficció és sempre més sòrdida que la ficció". Al final, però, Pons creu que ha aconseguit "fer un acte de justícia". "Si no hi ha conflicte, no hi ha obra d'art i jo tenia un conflicte roent". Un material que, en la majoria dels casos, un director editorial refusaria. "És obvi: podia sortir una cosa sentimentaloide". El repte, per al periodista, ha estat escriure-ho amb ritme, seguint el patró de les biografies, fent un híbrid entre la literatura i la història. "Tenia el material: la meva mare, la Bàrbara, la tensió familiar, l'omnipresència de l'església, la innocència dels nens", elements que fan de Bàrbara una obra de gran complexitat, perquè toca parts sensibles.
La història d'un retrobament
La novel·la mostra dos mons diferents i oposats: el de la relació de la burgesia amb la immigració castellana en l'època de la primera postguerra, centrada, especialment, en Barcelona. Dos mons que s'allunyen en un moment determinat i que caldrà retrobar, un cop hagin passat els anys. La investigació per trobar la Bàrbara real, la de carn i ossos que va marxar de casa, no va ser tan complex com era presumible, d'entrada. "Tinc certa experiència com a periodista i vaig tirar de recursos", afirma, confident. "Després d'una recerca pel padró vaig trobar la Bàrbara a Gavà", conclou. "Aleshores, ella tenia 89 anys i no em vaig creure amb el dret a desestabilitzar-la, ni a parlar-li dels detalls de tota la meva recerca. Per sort, i això va ser molt emocionant, ella estava molt ben cuidada i era molt estimada". De la mateixa manera que ho va ser a la llar dels Pons, dècades enllà.
Un cop trobada la protagonista que feia de pal de paller de la novel·la, Pons va anar estirant el fil, descobrint coses d'una vida que desconeixia, com ara la relació de la minyona amb el seu "pueblo", amb la família i amb un passat que havia deixat, les ferides obertes, la renúncia a mirar enrere. El resultat és una obra delicada, emotiva, precisa, un llibre on l'autor posa al descobert la intimitat d'una família burgesa que va tenir aspiracions, però que no arribava a final de mes. D'uns pares que vivien junts, però que feien vides separades. D'una memòria que es recompon a base d'obrir i tancar calaixos. Del dolor a l'emoció, passant per l'alegria d'estimar. De la història més particular, al gran relat de tota una generació.
Una obra que, tal i com explica Pons, en realitat "són tres al preu d'una". La primera és la història de la Bàrbara, la minyona, una persona a qui l'autor va perdre de vista l'any 1957, quan només tenia deu anys. I aquí inicia la història, quan el propi Pons vol retrobar aquella dona tan important per a la família. En segon lloc, el llibre és un tros de biografia. "La Bàrbara va servir a casa meva, des del 1951 fins al 1959, els anys de la meva infantesa". En tercer lloc, és una crònica d'aquells anys cinquanta a Barcelona. "La meva mare escrivia uns dietaris", subratlla Pons, "i allà hi surt tot". Un testimoni que va des del congrés eucarístic, que passa per la primera pedra posada al camp del Barça, i que arriba fins a la cèlebre vaga de tramvies, entre d'altres.
Una biografia, un autobiografia i una crònica social
Bàrbara, doncs, és una biografia, una autobiografia i una crònica social, tres ingredients que s'amaneixen amb l'entrellat d'algunes qüestions molt més personals. "Fer el llibre era una necessitat, no només per explicar com la Bàrbara va sortir de casa amb la cua entre cames, sinó també per retrobar-me amb la figura del meu pare", confessa Pons, "amb qui no m'havia entès gaire i que la mare sempre em va tapar". També és una manera de reconciliar-se amb el passat, amb els problemes que va tenir la família. Un llibre que, justament per tots aquest factors, no ha estat gens fàcil d'escriure. "És la tercera vegada que ho intento", assegura. Un cop acabada i publicada, Bàrbara tanca un episodi irresolt: "puc dir que m'he sentit alliberat amb la publicació de la novel·la", afirma, satisfet, Pons.
Agustí Pons al seu estudi barceloní Foto: Esteve Plantada
Enrere queda un procés d'escriptura complex, que l'ha fet viatjar per la memòria, a mirar de fit a fit algunes veritats que potser no ho eren, a replantejar-se què i com calia ser explicat. "Al llibre descric una relació molt més bonica que a la realitat. La marxa de la Bàrbara va ser més sòrdida, perquè la no-ficció és sempre més sòrdida que la ficció". Al final, però, Pons creu que ha aconseguit "fer un acte de justícia". "Si no hi ha conflicte, no hi ha obra d'art i jo tenia un conflicte roent". Un material que, en la majoria dels casos, un director editorial refusaria. "És obvi: podia sortir una cosa sentimentaloide". El repte, per al periodista, ha estat escriure-ho amb ritme, seguint el patró de les biografies, fent un híbrid entre la literatura i la història. "Tenia el material: la meva mare, la Bàrbara, la tensió familiar, l'omnipresència de l'església, la innocència dels nens", elements que fan de Bàrbara una obra de gran complexitat, perquè toca parts sensibles.
La història d'un retrobament
La novel·la mostra dos mons diferents i oposats: el de la relació de la burgesia amb la immigració castellana en l'època de la primera postguerra, centrada, especialment, en Barcelona. Dos mons que s'allunyen en un moment determinat i que caldrà retrobar, un cop hagin passat els anys. La investigació per trobar la Bàrbara real, la de carn i ossos que va marxar de casa, no va ser tan complex com era presumible, d'entrada. "Tinc certa experiència com a periodista i vaig tirar de recursos", afirma, confident. "Després d'una recerca pel padró vaig trobar la Bàrbara a Gavà", conclou. "Aleshores, ella tenia 89 anys i no em vaig creure amb el dret a desestabilitzar-la, ni a parlar-li dels detalls de tota la meva recerca. Per sort, i això va ser molt emocionant, ella estava molt ben cuidada i era molt estimada". De la mateixa manera que ho va ser a la llar dels Pons, dècades enllà.
Un cop trobada la protagonista que feia de pal de paller de la novel·la, Pons va anar estirant el fil, descobrint coses d'una vida que desconeixia, com ara la relació de la minyona amb el seu "pueblo", amb la família i amb un passat que havia deixat, les ferides obertes, la renúncia a mirar enrere. El resultat és una obra delicada, emotiva, precisa, un llibre on l'autor posa al descobert la intimitat d'una família burgesa que va tenir aspiracions, però que no arribava a final de mes. D'uns pares que vivien junts, però que feien vides separades. D'una memòria que es recompon a base d'obrir i tancar calaixos. Del dolor a l'emoció, passant per l'alegria d'estimar. De la història més particular, al gran relat de tota una generació.
Agustí Pons al seu estudi barceloní Foto: Esteve Plantada