Alfons ​Quintà, història d'un silenci

Era com un gripau. Passava per darrere meu i se n’anava cap a la secció d’internacional per a escriure el seu "Planetàrium" setmanal. Jo estava assegut a la secció de cultura, en un angle ben situat de la redacció de l’Avui i no em costava estar atent a les mirades de suspicàcia i els comentaris malèvols que els més desllenguats proferien quan el gripau havia per fi acabat d’escriure i recorria l’àmplia redacció, remenant la cua com un gall d’indi, fins a la porta de sortida.

Era el Quintà. El nom no el deien. El Quintà, i punt. En aquella secció d’internacional hi havia molt bona gent, l’Ana Alba i el David Caminada, per exemple, a qui la malaltia i la maleïda dissort, s’han endut massa aviat. Havien de suportar el Quintà un cop per setmana, em sembla recordar que els divendres a la tarda. Suportar els seus comentaris despectius, aquell fraseig de saberut, d’individu que està convençut de saber-ho tot, que trepitja fort i parla sempre amb veu alta. Jo no en sabia gran cosa més enllà que havia sigut el primer director de TV3. Ara sé, gràcies al Jordi Amat, que en aquell temps en què el veia cada setmana –anys 2001, 2002, 2003- Quintà tenia amb l’Avui un contracte blindat i que devia cobrar una pasta gansa per aquells "Planetàrium" de plana sencera.

Sí, Jordi Amat ha escrit El fill de xofer (Edicions 62 / Tusquets) que és la vida d’Alfons Quintà. Quan ho vaig saber vaig tenir una gran alegria. Les setmanes posteriors a la terrible notícia de desembre de 2016, quan Quintà va assassinar la seva dona i es va suïcidar, no em podia treure el personatge del cap. Aquell gripau assassí i maltractador tenia una vida que segur que donava per un llibre. Josep Pla, Manuel Ortínez, Jaume Vicenç Vives, Josep Tarradellas, Carles Sentís... Quintà es va acostumar molt aviat als cercles de poder, a les xarxes d’influències, a aconseguir sempre allò que volia. Va ser el primer delegat d’El País a Catalunya, des d’on va investigar i destapar el cas de Banca Catalana. El gran enemic de Jordi Pujol, sí, aquell a qui Quintà va voler destruir i aquell que el va fitxar per a capitanejar un vaixell insígnia de l'acabat d'estrenar govern de la Generalitat: TV3.

Amat aconsegueix un grau insòlit d’instrospecció psicològica en el personatge, fa que entenguem les maniobres del poder econòmic, polític i periodístic encarnades en aquest individu agre, despòtic, bulímic i llardós. També els seus rampells de genialitat, la seva intuïció, la impunitat amb què oficiava totes les facetes de la seva vida. El fill del xofer és senzillament un llibre genial.

- Hauria existit l’Alfons Quintà que coneixem sense la figura del seu pare?

- No seria així, sens dubte. Per fer el llibre vaig parlar amb una parella seva de l’any 1963 i em va dir una frase inapel·lable: “El seu pare era la història de la seva vida”. L’odiava. En un article de Jaume Miravitlles ho expressa molt clarament, Quintà tenia un permanent afany parricida.

- Adherit al pare hi ha Josep Pla.

- Sí, fonamental. A la famosa carta del xantatge de Quintà a Josep Pla s’hi pot veure clarament que la relació amb el pare no funciona, tot el ressentiment, ràbia, desig de venjança que acumula.

- Què suposa Pla i el seu entorn per a ell?

- Un background que no té cap altre periodista de la seva generació. És el seu capital més important i, paradoxalment, allò que més detesta. Molt important per captar l’excepcionalitat maligna del personatge. Pla és el periodista que ell voldria ser, Pla li proporciona la plena consciència i coneixement de com funciona el poder. Això és molt estrany a Catalunya, on ens costa tant conèixer les dinàmiques del poder. I així ens va.
 
- Has contactat amb més de cinquanta fonts i em crida l’atenció que n’explicites molt poques.

- He concebut el llibre com una narració continuada i sense presència del jo. M’interessava aquest to i no pas un altre. Això fa que explicitar les fonts sistemàticament fos una mica complicat. Però vaja, les fonts importants es poden deduir fàcilment.

- I la documentació?

- Les fotos de Jaume Vicenç Vives, les agendes de Pla, les cartes que Quintà enviava a Pla –de les de Pla a Quintà no se’n sap res- el fons de Josep Tarradellas a Poblet...

- Tarradellas i Vicenç Vives li pregunten a Josep Quintà pels “problemes” amb el seu fill...

- Sí, això és molt eloqüent. Ja als anys cinquanta, Quintà fonamenta el seu personatge problemàtic.

- I saps què ha passat amb la documentació que tenia ell a casa seva?

- No ho sé. El periodista Víctor Fernández va comprar alguns dels llibres de la seva biblioteca i em va dir que hi havia roba seva a Wallapop! Alguns llibres van aparèixer al Re-Read.

- I la famosa documentació comprometedora per a tanta gent que es deia que tenia?

- Crec que això és més llegenda urbana que altra cosa. Ell funcionava molt amb el telèfon. La informació l’obtenia de trucades i trucades i més trucades.

- Vas parlar amb Jordi Pujol?

- Sí, em va trucar per comentar un article meu i vam conversar una estona sobre el personatge. La informació important de Pujol no està a les seves memòries sinó el dia que va comparèixer a la comissió que investigava el seu desfalc. Va ser una compareixença fascinant.

- L’hemeroteca també ha sigut fonamental.

- I tant. La font més important! Com també el dietari de Francesc Cabana i el llibre El virrey de José Antich, per exemple. Als diaris hi he trobat informació molt i molt important sobre com pensava ell i sobre la seva feina periodística, és clar.
 
- Era un bon periodista?

- L’Andreu Missé opina que tenia raó en moltes de les coses que escrivia però que els seus articles no són solvents a nivell deontològic en el contrast de les fonts. D’altra banda, moltes de les fonts de TV3 amb qui he parlat –excepte Jaume Roures, que opina que no- em diuen que sense ell al capdavant allò no hauria tirat endavant. La seva psicopatia, la pressió que exercia sobre la plantilla, és el que fa que el projecte vagi bé. Un cop van començar les emissions, va durar sis mesos. L’ambient era irrespirable i insostenible.

- El cas Banca Catalana és potser el moll de l’os del llibre. No només descrius el paper que hi va tenir Quintà sinó que fas un exercici de descripció molt profund i molt entenedor.

- M’interessava molt fer-lo. En el cas Banca Catalana i en la impunitat que se’n resulta hi ha el naixement d’un poder autonòmic, el règim del 78 a Catalunya, la cultura del pelotazo instal·lada entre nosaltres, que cristal·litza, per exemple, amb la creació del diari El Observador, que Quintà dirigeix, amb Prenafeta a l’ombra i amb Javier de la Rosa injectant-hi mil milions de pessetes.

- Impunitat és la paraula clau?

- Sí. No hi ha veritat judicial sobre el cas de Banca Catalana. El factor diferencial, allò que fa que el cas adquireixi dimensió pública rellevant, és la querella de Mena i Villarejo, decidits a ficar-se dins la claveguera.

- El saber popular diu que Pujol va comprar Quintà –fent-lo director de TV3- perquè deixés de buscar-li la ruïna. Però tu dius que no és ben bé així...

- No crec que Pujol acceptés un xantatge ni que es llancés a fer-ne un. Va aprofitar un moment molt concret, una escletxa a la seva vida, per a fitxar-lo. Quintà tenia un nou enemic –El País, Cebrián... amb qui es van retroalimentar i que van prescindir d’ell- Pujol ho va detectar i va tenir prou pragmatisme per a captar-lo i tenir-lo a favor a compte de l’objectiu que perseguia: la posada en marxa de la televisió pública. Jordi Pujol té un estómac immens.

- M’explicaves que t’ha sigut impossible perfilar un cantó positiu de Quintà.

- Si, m’hauria agradat, però no he pogut. M’he acontentat a relatar alguns encerts puntuals que va tenir.

- Com per exemple, la redacció de TV3.

- Sí, no va anar a pescar enlloc. Ni a periodistes d’El País, ni de la Transició, ni del pujolisme, ni periodistes prestigiosos... tot joves.

- Sí, l’Enric Calpena em va explicar que la mitjana d’edat de la redacció era baixíssima. Que tothom tenia una frescor i una entrega envejables.

- TV3 neix amb uns particulars marges de llibertat molt i molt estimulants. L’Àngel Casas Show, per exemple, avui en dia bastant impensable! Un temps amb moltes ganes de construir alguna cosa nova.

- Ha existit un silenci sobre Alfons Quintà?

- Sens dubte. Aquest senyor va fer por durant molts anys. Després es va convertir en un pesat que volia seguir fent por, algú a qui es volia oblidar, que no es volia que formés part de la memòria oficial.

- No voldria oblidar-me de la seva relació amb les dones.

- Va ser algú que va tenir cert èxit amb les dones, amb certa obsessió pel sexe, es considerava un mascle, un follador. Usava la seva posició de poder per a assetjar, era pura maldat.

- Un destructor.

- Sí, quina tragèdia que l’única persona que torna a la seva vida –la seva última dona- per a cuidar-lo rebi el càstig terrible de la mort a les seves mans. Tal com va escriure Patricia Gabancho, pacient de la metgessa

- I el suïcidi. Crec que vam pensar el mateix.

- Sí, i segons el que em va dir ell mateix, també Jordi Pujol: ens va sorprendre però...no tant. Era un final possible.