'He looks visibly uncomfortable the guy carried on' #BAFTAs
— Metro (@MetroUK) February 18, 2024
Fans are outraged after a BBC reporter asked Andrew Scott if his friend, Barry Keoghan, was wearing a prosthetic penis in the Saltburn Murder on the Dancefloor scene
Read more here 👉 https://t.co/LYGrzYXxlW pic.twitter.com/RzJu076F7L
La faltada, ja de per si, és històrica. Però l’hora és especialment greu quan es posa el focus en el mèrit pel qual Scott trepitjava la catifa vermella: el seu lideratge a la pel·lícula All Of Us Strangers, que aquest divendres ha arribat a la pantalla gran. El film d’Andrew Haigh va causar furor durant la temporada de festivals, i desafortunadament s’ha anat diluint fins que només n’han quedat unes quantes nominacions als premis de l’Acadèmia Britànica —els únics que, tant sí com no, havien d’apostar per ella per la seva producció nacional. I el menyspreu resulta incomprensible davant l’obra meravellosa que Haigh ha plasmat.
A Andrew Scott —per a molts, el Hot Priest de Fleabag, i per a altres que ens pengem la medalleta de visionaris, el talentós Moriarty de Sherlock— l’acompanyen Paul Mescal —si, ara com ara, encara no el coneixeu, no sé què esteu fent amb les vostres vides cinèfiles—, Claire Foy —God Save— i Jaime Bell —el Billy Elliot que a tots ens va enamorar— per explicar la metafòrica i fantasiosa història d’un jove homosexual (Scott) que, el dia que torna a la seva casa d’infantesa, descobreix per sorpresa que els seus difunts pares (Foy i Bell) semblen encara estar vius. Prou per a dialogar amb ells, conviure-hi, i fins i tot, quedar-hi per sopar. Tot, mentre intenta gestionar una apassionada història d’amor i sexe amb el seu veí solitari (Mescal). Val la pena no divulgar més secrets de la pel·lícula, perquè el seu genial ball entre els límits de la fantasia i la realitat, el somni i la coherència, la màgia i la quotidianitat, és una de les marques distintives d’un film que, sota la premissa d’una història d’amor, indaga en una temàtica mil cops explorada: l’acceptació de la identitat d’un mateix començant per l'orientació sexual.
El viatge del personatge d’Scott no és massa diferent del que el cinema ens ha plantejat múltiples vegades. La problemàtica LGBTIQ+ sovint passa per la introspecció en el passat, en la infantesa, en la relació —tempestuosa o no— amb els progenitors en una època convulsa per al col·lectiu —els 80, en plena epidèmia de la Sida. És una temàtica explorada exhaustivament, però no per això menys interessant o digna d’explorar-se encara més. Sobretot, si la pàtina que la cobreix juga tan bé amb el gènere, amb les constriccions del cinema, amb els límits desdibuixats i el misteri. Haigh aconsegueix fer d’un drama LGTBIQ+ una història deliciosament delicada que es desenvolupa a cavall entre la ciència-ficció i el romanticisme. Tot conduït per una direcció que posa els pèls de punta tant quan juga amb la tensió terrorífica —hi ha moments en què beuen gairebé del cinema de terror—com quan ho fa amb l’emoció a flor de pell —amb una cura per la delicadesa que et fa sentir partícip d’una intimitat a la qual no hauries de tenir una finestra. I res funciona sense la direcció, però sobretot sense les interpretacions dels seus quatre protagonistes.
Scott n’és l’MVP indiscutible. El que molts —i aquí, que no falti de nou, la medalleta pedant— ja havíem intuït quan va donar vida a l’esquizofrènic i exagerat contrapunt malvat del Sherlock Holmes de Benedict Cumberbatch, aquí pren una altra dimensió. L’actor demostra que l’acadèmia nord-americana, i els Globus d’Or, i la resta de premis que es reivindiquen com importants, han ignorat una de les actuacions més valuoses d’aquest últim any. Un treball de precisió absoluta d’un personatge fet de mitges tintes, que, amb un lleu moviment de cella o de llavi, compon una emoció radicalment diferent de l'anterior. Una interpretació reposada, mínima, que comprèn milers d’històries i de memòries en un lleu canvi pràcticament imperceptible en el moment, però que suma en un còmput global de melancolia dominada. El seu contrapunt exagerat, bandarra i torturat l’ofereix Mescal, amb qui no només comparteixen un gran domini de l’art, sinó també una química sulfurant, d’aquella que traspassa la pantalla. No és, segurament, el paper més ben trobat de la ja envejable carrera del també irlandès jove. Però el duo culmina la pel·lícula en un clímax emotiu d’aquell que no et deixa respirar.
Scott, però, insufla de vida un personatge amb l’ajuda inexorable dels seus pares. Foy i Bell són els autèntics secundaris; dos personatges que donen significat al supporting actor que dona nom a les categories de repartiment dels guardons. Tots dos personatges construeixen el personatge principal d’Scott gairebé més que la seva actuació. És en les converses, els records compartits, les reaccions, les mostres d’afecte, de comprensió i, sobretot, d’incomprensió, on s’entenen les problemàtiques que dibuixen el protagonista. Un nen orfe no només de pares, sinó també d’una infància normal, constructiva, que li hagi permès acceptar-se en tots els sentits. Converses que mai es van tenir i que ara per fi es tenen, i que empenyen el protagonista a una veritat amb què fins ara no podia conviure.
Amb tot, All Of Us Strangers no deixa de ser una reflexió sobre la vida, la identitat, la família i la salut mental. Un batibull clixé i excessiu en les mans d’un talent inferior al d’Andrew Haigh, que ha dibuixat una obra profundament emotiva, visualment plena de capes de significat, i trastocadora en el millor dels sentits. D’aquells films en què et quedes pensant durant dies, setmanes, i mesos després de visionar-lo. D’aquells que, encara ara, et provoquen un no-sé-què al cor. D’aquells que ridiculitzen les preguntes homòfobes de periodistes en una red carpet en què queda més que palès que les històries com les que narra All Of Us Strangers continuen sent, per sort o per desgràcia, més necessàries i significatives que mai.
