Sobre això de la difusió dels missatges de mòbil entre Carles Puigdemont i Toni Comín, la historia no té gaire secret. No conec bé les lleis de protecció de la privacitat però em semblarà bé si resulta que alguna d’elles empara els dos implicats i els dóna la raó. Sí que conec una mica bé l’interès periodístic i no hi ha dubte que la conversa difosa en té moltíssim. La prova és que tots els mitjans de comunicació –audiovisuals i escrits- ho han explicat sense dubtar-ho ni un sol segon.

Una de les feines dels periodistes és anar darrere dels polítics per a explicar què fan, què diuen, què pretenen fer, què compleixen i què incompleixen. Posar-los en problemes si s’ho mereixen, si allò que els implica al seu torn implica la ciutadania. Ens ho explica la pel·lícula Los papeles del Pentágono de Spielberg, que ara mateix és en cartellera i que ningú s’hauria de perdre. El problema en aquest cas és que el propòsit de l’emissor de la notícia no és única i estrictament periodístic. De fet, a El programa de Ana Rosa (Telecinco) de periodisme n’hi ha més aviat poc. Es limiten a remenar la merda i a veure què troben.
 

Ana Rosa os invita, bueno más bien os exige que os quitéis las careta de Puigdemont, asegura, (muy convencida) que el procés a muerto... pic.twitter.com/xIUvk0JsEb

— pastoreta1 (@pastoreta1) 1 de febrer de 2018

I aquí és exactament això el que va passar. La troballa té interès periodístic evident, altra cosa és el mèrit periodístic, molt més discutible. Els treballadors del programa van veure Toni Comín, el van espiar i van gravar el seu mòbil. Ja està. El seu gran mèrit és la paciència i l’atreviment, que no estan malament i que formen part de la feina periodística, però no anem gaire més enllà d’això. Ana Rosa té de periodista el que jo tinc de pastor d’ovelles. Encapçala un programa en què interessa la xafarderia, la víscera i l’hòstia amb la mà oberta. Són refractaris a la pluralitat, el respecte i el bon gust. Si presumeixen d’aquesta notícia com una gran exclusiva i un treball periodístic colossal és que són directament ridículs.

Se’ls ha de reconèixer que han obtingut un bon material per a l’agenda periodística del moment. Repeteixo que això és innegable. Deuen pensar-se que són el Watergate espanyol o alguna cosa així. Ana Rosa treu pit cada dia al programa, està més inflada que un gall d’indi. Només cal posar de tant en tant el programa per veure quin és el seu estil. Durant els últims deu dies han anat explicant obsessivament el dispositiu policial del govern espanyol per a evitar que Puigdemont es presentés al ple d’investidura de dimarts. Ho explicaven amb una emoció impressionant, glossant els mèrits de la policia, de les autoritats d’Interior, com si tot formés part d’un operatiu importantíssim dels serveis d’intel·ligència, com si James Bond hi estigués implicat. Construïen un relat acrític i genuflexe, bavós i llépol. Feia francament fàstic. I se sobte un càmera va filmar el mòbil de Toni Comín. I se’ls va obrir el cel. Van pensar que a partir d’ara algú els veuria com a periodistes i no com a notaris de la carronya. Pobres.