“He estat molts anys estudiant i fent el que se suposava que havia de fer, fins que vaig veure que la música és el que se'm donava millor fer”, confessa la compositora i cantant Anna Andreu (1988, Sant Quirze del Vallès), el matí que ens reunim amb ella al Fo Bar, al bell mig del barri de Sants de Barcelona. Psicòloga de formació, va exercir la professió durant un any, especialitzant-se en teràpia breu estratègica. En aquell moment, tenia un grup de música amb un amic, l’Eduard Pagès. “Ens dèiem Calido Home i fèiem concerts, tot i que mai ens vam arribar a professionalitzar”. En deixar-ho estar, va ser quan va conèixer a la seva parella, la violinista Marina Arrufat. Ella la va animar a fer el pas a dedicar-se de ple a la música.
A cegues, la discogràfica Hidden Track Records va confiar en el seu talent, deixant-li el temps necessari perquè crees les primeres cançons i animant-la a llançar-se a la piscina amb tot el seu suport. D’aquí que ara, després d’uns anys de rodatge i de dos àlbums ja publicats, arriba amb Vígilia. Un cançoner que publica en un moment vital on la maternitat és la protagonista, però on, malgrat la falta d’hores de son, ens rep el dia que bufa les espelmes, amb una il·lusió que desprèn en presentar-nos les lletres i melodies fetes a partir d’un projecte que, per ella, “és el que té més sentit per qui soc i per al moment”.
Com acaba una psicòloga deixant les teràpies per endinsar-se a la música?
Devia ser el 2018 - 2019 quan vaig deixar la feina i vaig aconseguir tenir atur durant un temps per poder començar a escriure les cançons. He estat molts anys estudiant coses o fent el que se suposava que havia de fer, fins que vaig veure que la música és el que se'm dona millor fer. M'agrada fer música i ho faig amb més seguretat que qualsevol altra cosa, llavors potser és la meva oportunitat per ser una persona feliç, posant tota l'energia que em pugui permetre en aquest projecte i, al mateix temps, en cuidar la meva relació de parella, que està totalment intrincada al projecte.
"La meva relació de parella està totalment intrincada en el projecte"
Però tornant a l’inici, poc temps després de començar a fer cançons, a la Marina li venia de gust tocar la bateria, que l'havia tocat d'adolescent i no podia tocar el violí perquè tenia una lesió. Vaig voler-la acompanyar a un buc d'assaig, i així vam començar a tocar. No ens pensàvem que el projecte guanyaria tanta força, com a parella era una cosa que ens venia de gust fer i, aquest, ha acabat sent el projecte principal. El moment en què m'ho prenc de debò és el moment en què et travessa de manera molt personal. Soc la mateixa persona dalt l'escenari que baix, no faig cap personatge.
Parli’m de l'estil que explora, a través d'una escriptura poètica en les seves lletres.
No és una manera de fer molt fluida la que tinc, l'he d'empènyer molt, m'hi he de posar i reculo moltes vegades descartant moltes coses. No és gens impulsiva la meva manera de fer, com jo, que tampoc ho soc gens. Soc molt autoexigent i li presto molta atenció a les dues coses, tant a la lletra com a la música. Sempre penso, si tinc la sort de cantar 80 vegades aquesta cançó, no vull arribar a aquella frase i dir, merda, això ho hauria d'haver dit diferent. Ho repasso, hi dono voltes i, inclús abans d'entrar a gravar, a vegades canvio alguna paraula. Estic molt a sobre de la cançó. Sempre m'agrada pensar que si a una cançó li trec la música em quedarà un text que m'interessi, i al revés, per veure que les dues parts tinguin prou entitat per si mateixes. Aquesta és una norma que em poso i que hauré de trencar, perquè és una manera de moure's de lloc. De fet, he hagut de trencar amb coses i em funciona.
No vull fer cinc discos que semblin una mateixa cançó infinita. Intento que les cançons siguin diferents. No tinc una gran orquestració, som dues persones que intentem que el que fa una o el que fa l'altra sigui imprescindible. Però sí que funciono molt quan em poso limitacions, perquè m'enfoca més del que em pot restringir. Si em poso la limitació de la rima, per exemple, sortiran escenes que no m'hagués imaginat. Si tens una bicicleta amb el manillar torçat, pots pensar que és una limitació perquè no pots anar allà on vols, però també arribaràs a indrets on mai haguessis escollit o decidit anar, per tant, veuràs paisatges als quals no hauries arribat.
Els mals costums el va publicar el 2020, La mida el 2022 i, aquest 2025, Vigília. Quin paisatge es troba en aquest tercer àlbum?
Quan escoltes un disc, normalment s'ha escrit un any abans de la seva publicació, mai acostuma a ser el present de l'artista o compositora. Hi ha cançons que vaig començar a escriure el 2021. Aquestes darreres cançons, és veritat que les he fet sobretot durant l'últim any, però Vigília té molt més sentit ara, que vivim la maternitat amb l'Ovidi i les nits es fan llargues. Vigília ho vaig pensar molt des de la paraula, de la vigília d'un dia important, del significat de l'espera, i de l'etimologia de vigilar, d'estar en alerta durant la nit. En arribar l'Ovidi té molt més sentit que mai, perquè vam estar molts mesos sense dormir.
"Vigília és un disc on hem intentat que la cançó sigui la protagonista"
Aquí s’hi trobaran cançons amb lletres bastant tristes, tot i que potser trista no és la paraula. És la manera de trobar o apreciar la bellesa dins del dolor. Et pots quedar amb què trist que és això, però com treballo, és intentant descriure d'una manera estètica el dolor, d'una forma bonica i bella. No soc una persona especialment trista, però sí que somio molt, tinc una vida onírica molt activa, llavors sí que m'han passat moltes coses perquè tinc malsons, i això també està en les cançons que, més que tristes, són nostàlgiques. I també imatges i escenes grandioses, no és tot sempre tan petit. Malgrat que l'orquestra sigui petita, es descriuen paisatges i escenes. Hi trobaran molta feina, molta complicitat amb la Marina, moltes decisions i molt de mi també. Coses que m'han passat hi estan encriptades, però com que les lletres mai són explícites, és com una roba que li queda bé a tothom, que hi pot connectar. Vigília és un disc on hem intentat que la cançó sigui la protagonista.
Fins a quin punt la seva família, la seva parella i ara el seu fill, formen part del projecte?
És el meu projecte. A l'escenari no soc una altra persona, no ho separo. Si les proves de so no surten, ens preocupem les dues per estar a gust dalt l'escenari. Mai acabaré unes proves de so perquè ja em sento bé. No és un músic que m'acompanya, és una persona per qui em preocupo en tots els aspectes, igual que ella es preocupa per mi. Això no vol dir que sigui menys professional o que siguem menys exigents l’una amb l'altre. Per mi és la mateixa cosa i m'agradaria, encara que no fos la meva parella, que sempre fos així. Si algun dia toco amb una persona que no és la meva dona, penso que el projecte mai pot atropellar a les persones, el projecte són les persones. El feminisme a vegades és; "Que hi hagi dones a l'escenari”. Sí, d'acord, però el feminisme també és com ens tractem, des d'on ens tractem, on posem les persones i on situem les cures. És una estructura, una manera de cuidar-se i de prioritzar les persones. Si un dia no treballo amb la Marina, m'agradarà posar en pràctica aquest aprenentatge.
Quina evolució ha fet al llarg d’aquest temps on ha publicat 3 àlbums?
Els mals costums (2020) em va sorprendre perquè no pensava que la gent l'escoltaria d'una manera tan íntima. Ja sé que no ompliré un Palau Sant Jordi -on la meva música tampoc brillaria-, però aquells que m’escolten, tinc la impressió que d'alguna manera les cançons se les fan molt seves, i això m'agrada molt perquè sempre venen als concerts, que és on m'agrada estar. Faig les cançons per poder-les cantar, sobretot. No tinc un públic de masses. No faig una música mainstream, faig una música més aviat íntima. Un amic que es dedica a la música i omple estadis em deia; "És que tu no ets molt ambiciosa!". Però jo sí que em considero una persona molt ambiciosa! He treballat molt perquè la meva quotidianitat sigui el que em fa feliç. Tenir un projecte que m'agrada, que gaudeixo, amb la persona amb qui m'estimo... No hi ha res més ambiciós que això. Això no vol dir que comporti més reconeixement. Més reconeixement té el que omple estadis, no? Però per mi l'èxit és… (Pensa).
El reconeixement és molt personal, no creu?
Estic molt orgullosa d'haver pogut fer això. El que vull dir és que no tinc un públic de masses, perquè la meva música no apel·la aquest tipus de llocs. Tinc un públic que sempre hi és. Faig un concert a Tarragona i ve algú de Lleida. Em flipa! El meu públic són molt millors persones del que jo mai arribaré a ser, i això em fa molt contenta. Quan vaig treure Els mals costums no pensava que pogués entrar en la intimitat de la gent d'aquesta manera, que a algú li pogués agradar. Estava descobrint com escrivia, era la primera vegada que ho feia en català, em sentia insegura i pensava que era una lletra una miqueta... No ho sé, quasi dels 16 jutges. Pensava que no s'ho escoltaria ningú, però de sobte, a la gent li va agradar, tot i sortir en un moment en què tots estàvem confinats a casa.
"Vigília és el disc que té més sentit per qui soc i pel moment"
Llavors va venir La mida, on ens vam abocar per omplir més, per fer que les cançons sonessin amb més massa, amb més sintetitzadors, però que al mateix temps la veu i la melodia fossin molt reconeixibles. I també va anar molt bé. Amb aquest darrer disc, no hi ha hagut aquesta voluntat d'anar a més, sinó tot el contrari. Les cançons s'aguanten amb només una guitarra i la veu. Moltes s’han gravat en directe, per tant, no sonen tan escèptiques ni tenen una producció tan quirúrgica. Se sent alguna imperfecció, però em lliguen més al moment de gravar-les, on havia nascut l'Ovidi i dormia 3 hores gravant 12 hores al dia. Va ser absolutament devastador, però és el disc que té més sentit per qui soc i pel moment. D'alguna manera, m'he despreocupat més per algunes coses i, en canvi, m'he preocupat perquè hi hagi molt més de mi.
Com viu el canvi en el consum cultural dels darrers anys en què vivim enganxats a les pantalles?
Ho visc igual que cada generació ha viscut els canvis que li han tocat viure. No m’hi adapto especialment. Em treu una energia i un temps que preferiria que no me'l tragués. Més enllà de si m'agrada o no, és el que hi ha, i es tracta de veure de quina forma més saludable podem viure aquesta època. La meva mare i el meu pare els ha tocat fer el mateix amb moltes altres coses. El que em preocupa és el telèfon en si, que és bastant espantós. Sempre intentem que l'Ovidi no ens vegin mirant el mòbil. L'altre dia estava a l'aeroport i vaig veure un nen que havia aconseguit posar-se dret després de molts esforços. Devia tenir 9 mesos i va mirar el seu pare, qui estava mirant el mòbil. El nen no va rebre l'aplaudiment o la mirada del pare, no va poder compartir una cosa tan important com això i, el pare, no el va poder veure. Això ens passa constantment. Em preocupa l'ús del mòbil d'una manera bèstia, però intento adaptar-me. La meva feina no és estar a les xarxes tot el dia. Hi ha vegades que ho he de fer una estona, però un propòsit d'aquest any és fer servir el mòbil per treballar únicament.
El pròxim 3 d’abril la trobarem a l’Auditori de Barcelona presentant Vigília, acompanyada d’una telonera molt especial que també hi ha participat, la Mar Pujol.
Sí, la Mar la vam descobrir perquè la va gravar en Jordi Matas, el nostre productor, i ens va posar un fragment d'una cançó seva que ens va agradar molt. Vam entrar a la discogràfica, Hidden Track Records -on avui estem en Ferran Palau, la Mar Pujol, jo i la Júlia Collado-, i vam anar coincidint. No m'havia passat mai que coincideixes amb algú, i sempre acabes cantant, un fet que, amb la Mar, això sempre passava. "He fet una segona veu per aquesta cançó, la podem provar?", deia, i és com, hòstia, que collonut perquè té aquesta energia tant de fer, de compartir i de viure la música d'un lloc super sa, que vaig escriure Turons i amb la Marina vam pensar que li quedaria molt bé a la Mar. Li vam dir si volia cantar la segona estrofa, i així ho vam fer. De fet, també va acabar fent les segones veus d'una altra cançó del disc. És una persona que té una relació amb la música molt sana, que té una saviesa innata de saber què és l'important en la música o en la cosa artística. Estic molt contenta de tenir-la a prop.
Per acabar, com avalua el que és per a vostè l’èxit i quina agenda té d'ara endavant?
L’èxit per mi és que les coses que et fan feliç formin part de la teva quotidianitat i del teu dia a dia. Permetre't poder assolir una tranquil·litat amb això. Si hagués de treballar 8 hores al dia a un supermercat, difícilment podria aconseguir la meva quotidianitat. L'èxit per a mi és això, però també té molt de classe. Es creuen molts altres eixos.
"L’èxit per mi és que les coses que et fan feliç, formin part de la teva quotidianitat"
Ara tinc moltes ganes de tornar als escenaris i de tocar en directe, que és on estic més contenta i on tot es materialitza. És el que faig amb més seguretat i, no sé què és el que ve abans, si ho faig amb seguretat perquè m'agrada, o m'agrada perquè ho faig amb seguretat, però en tot cas és on tota la feina pren un sentit. Totes les hores que m'he passat escrivint, component, gravant, pensant, de cop es materialitzen i on també em guanyo la vida realment. No em guanyo la vida venent discos, m'ajuda, però em guanyo la vida fent concerts. Estic contenta que sigui el que m'agradi i, per mi això és l'èxit, poder fer concerts, que la gent segueixi venint i que pugui seguir vivint d'això! Què més puc demanar?