Tres països van votar aquest diumenge, i ho van fer amb suports sorprenents a l'extrema dreta. Amb percentatge i context diferent, Portugal, Polònia i Romania han emès senyals en direcció a Brussel·les, amb uns partits antieuropeistes reforçats. Analitzem les claus que se’n poden extreure d’aquest nou avís de malestar a les elits polítiques. L'alerta arriba en un context en què la desconfiança, la precarietat i la percepció d'inseguretat trenquen els equilibris socials -com mostrava un estudi de Polis- i després que les darreres europees tenyissin de negre molts estats de la UE.
Portugal, de clavells marcits a trepitjats
Durant nou anys (2015-24), Portugal va tenir una hegemonia d’esquerra plural similar a la que manté Pedro Sánchez a la Moncloa, amb majoria absoluta socialista els dos darrers. Un suposat escàndol de corrupció -alimentat per una campanya mediàtica- contra l’aleshores primer ministre António Costa va forçar noves eleccions. La justícia va deixar en no-res el cas i Costa ha tornat al centre de la política, però ara al Consell Europeu. A Lisboa, un govern inestable de centredreta es va veure abocat a comicis anticipats després d’un afer que va esquitxar Luís Montenegro, líder de la coalició conservadora Aliança Democràtica. Aquest diumenge, Montenegro es va imposar clarament amb un 32%.
Però la gran notícia va ser la davallada del Partit Socialista i l’ascens dels ultres de Chega, que per poc no van superar els primers (23,4% i 22,6%, respectivament, empatats a 58 escons). El líder socialista i el de Chega són la nit i el dia d’aquestes eleccions. Nuno Santos, cap del Partit Socialista ja dimitit, és un economista provinent de l’ala esquerrana del partit que prometia un programa sanchista, amb increment del salari mínim (que volia de 1.000 euros per al 2028). Costa, de qui era crític, va buscar refundar-se a Brussel·les, darrer refugi d’una socialdemocràcia que perd sòl en cada elecció.
André Ventura, el líder de l’extrema dreta lusitana, és un demagog que es va donar a conèixer com a comentarista esportiu vinculat al Benfica, el club amb més seguidors. Amb un estil cridaner i un discurs xenòfob, ha construït una carrera on tot el que li passa es converteix en vots, inclosos dos col·lapses patits en campanya. Els resultats ultres es produeixen després que el país celebrés el 2024 els 50 anys de la Revolució dels Clavells. L’expressió clavells marcits ha estat lloc comú en els mitjans d’un país que ja fa molt que va esvair els somnis d’abril del 74. Però amb la revifalla ultra, una part de la societat portuguesa no n’ha tingut prou de veure marcir els clavells. Els ha volgut trepitjar.
Polònia, la robustesa de la dreta tradicional
Des del 2023, Polònia disposa d'un govern de centre liderat per Donald Tusk, que té en el partit Plataforma Cívica (adscrit al Partit Popular Europeu), el seu nucli, amb aliats de centre i esquerra. Però Tusk ha governat amb entrebancs per l'oposició obstinada del president de la República, de l’ultraconservador Llei i Justícia. No està clar que finalment aconsegueixi conquerir-la. Rafal Trzaskowski, el seu candidat, va arribar primer, però amb el 30,8%, amb un 29% per a Karol Nawrocki, historiador nacionalista amb el suport de Llei i Justícia. Una formació, aquesta, vista com a massa moderada per altres com Confederació (de l’extremista Slawomir Mentzen, 14,8%) i Grzegorz Braun (Confederació de la Corona Polonesa, amb el 6,3%). Si els ultres sumen i Trzaskowski no treu vots de les pedres, Tusk tindrà dificultats per consolidar-se.
Romania, el consol dels europeistes
Les urnes de diumenge només van donar bones notícies des de Romania. Nicusor-Daniel Dan, el candidat independent amb etiqueta europeista (54%), es va imposar sobre l’euròfob i prorus George-Nicolae Simion (45,83%). La campanya ha avançat enmig d’un ambient molt crispat, després que el Tribunal Suprem anul·lés la primera volta per les intervencions de Moscou. De moment, els resultats enclaven el país a la UE, però el 45% és molt per una extrema dreta anti-Brussel·les.
Les ciutats, bastió europeista
Nicusor Don és alcalde de Bucarest, on ha combatut l’especulació immobiliària. No és, però, un progressista. Matemàtic per la Sorbona, obsedit a retenir el talent científic del seu país, éstà en el centre dreta. Però ha fet d'Europa la seva bandera. Trzaskowski és alcalde de Varsòvia. A Polònia, la polarització té molt de xoc ciutat/regions rurals. Llei i Justícia no governa en cap ciutat de més de 100.000 habitants. I a Portugal, el PS conserva el domini municipal, amb focus a l’àrea lisboeta, tot i perdre la capital a les darreres municipals. Però en el sotabosc batega un sentiment de pèrdua. Un estudi d’Investigate Europe assenyalava com l’extrema dreta furga amb eficàcia en el sentiment d’abandonament de les zones rurals.
Lliçons pendents per a l'esquerra
L’extrema dreta puja, en la major part de casos per quedar-se a l'oposició. De moment. Però les esquerres tenen dificultats per situar-se com a alternativa. A Polònia, tres partits d’esquerra sumen un 15% escàs. Els vells partits comunistes resten en àmbits residuals arreu. El Partit Comunista portuguès, que va ser una institució, ara conrea un escanyolit 3%. Els ecologistes hauran de gestionar les fragilitats de l’aposta climàtica.
I la socialdemocràcia? Sembla víctima del seu èxit històric, té dificultats per renovar el seu programa, mentre els laboristes britànics i els danesos endureixen la política immigratòria. Els cartells electorals triats tampoc ajuden els socialdemòcrates. El PS portuguès té figures de gran prestigi però estan fora (António Guterres a l'ONU, Costa a Brussel·les). A Alemanya, l'SPD no va provar sort amb el popular ministre de Defensa, Boris Pistorius, i va mantenir el desgastat Olaf Scholz. Sánchez apareix, en el firmament europeu, com l'únic dirigent socialdemòcrata amb prou instint per guanyar contracorrent.
