Si ens guiem per la imatge i la mirada que la pianista i compositora Clara Peya (Palafrugell, 1986) projecta, d’entrada i sense conèixer-la, ens pot semblar la d’una dona seriosa, imponent i, per què no dir-ho, autoritària. La realitat, però, no deixa de sorprendre’ns i, malgrat que ho pugui ser a estones com qualsevol altra, la pianista que ens rep és una persona amb idees clares, però amb dubtes i inquietuds que no li fa por mostrar i portar al debat. Pròxima i afable com si es tractés d'una amiga més, és d’aquelles persones amb qui compartiries hores parlant i recordant vivències. Respon, però també deixa temps al silenci, a la rèplica i a l’escolta. Crítica amb les injustícies, defensa que la música sana, que és de totes i que ella n’és un canal del qual se’n sent transmissora.

Durant l’estona que té lloc aquesta conversa, coneixem una compositora i pianista reflexiva que ha fet i que segueix fent un treball personal constant, que no té por al que hagi de venir i que convida, precisament, a no fer ús dels prejudicis cap als altres, sent aquesta l'obertura real que defensa, abraçant sempre la diferència. “De petita, a l’escola era la marimacho, els nens no volien que jugués a futbol amb ells perquè deien que era una nena, i les nenes no volien que jugués amb elles perquè deien que era un nen”. Malauradament, seguim excloent els diferents sense adonar-nos que de la unió en podem créixer i aprendre col·lectivament, formant societats crítiques i honestes, capaces de fer front a les adversitats que es presentin.

Justament amb Solilòquia, l’àlbum que acaba de publicar, denúncia l'aïllament social en el qual vivim i la dificultat de sostenir el temps en solitud.
Solilòquio és quan fas un monòleg interior. Aquest és un disc que he fet després d'un any de moltíssima soledat, de sentir-me molt sola i de molt d'insomni. Neix a les 3 de la matinada quan no podia estar més al llit i em posava la sordina i començava a tocar. L'he volgut fer per acompanyar altres soledats, perquè penso que no ens agradem gaire a nosaltres mateixes i les persones ens sentim molt soles en general. Una soledat que sentim malgrat estar molt acompanyades i tenir una xarxa al voltant. Aquest és un sentiment on, l'única manera que tenim en el fons de combatre'l -i és una paradoxa-, és a través del silenci i de la mateixa soledat. Són coses que hem de travessar, mirant el buit i desafiant el temps i la productivitat. És horrorós aquest sistema, i no en podem sortir. Tot és molt més col•lectiu del que ens pensem, i la transformació està en el col•lectiu. Hi ha molta feina que hem de fer de forma personal autoresponsabilitzant-nos, per poder sistèmicament traspassar coses i entendre que estem totes en el mateix fent el que podem.

Haurà estat un procés complicat compondre aquest nou àlbum…
Sí, aquest últim any i mig he viscut una separació d'una relació molt sana i, després de setze anys medicant-me pel Trastorn Obsessivocompulsiu (TOC), també he deixat la medicació. Quan he decidit que no tenia TOC -perquè és una decisió que he pres unilateralment quan m’he deixat d’identificar amb això-, he abandonat els antidepressius. Fa un any i dos mesos, i ha estat molt difícil. Ningú després de tant de temps pot deixar-los, et cronifiquen i et diuen que no passa res, que té quatre efectes secundaris perquè la dosis que prens és molt baixa i que pots estar així tota la vida, però al final la dependència que tens és molt bèstia després de tants anys.

Ara cada vegada estic més estable, però quan deixes de prendre’ls és un canvi brutal, t'has de tornar a configurar i trigues dos anys a poder-te estabilitzar de nou. Els antidepressius t’anul·len les emocions, exerceixen com un compressor de música on els aguts i els greus no els notes. Et retalla per tot arreu, i no només el dolent. Vaig començar a prendre’n de jove quan no era ni jo. Sempre ens estem coneixent i ens estem transformant, però de cop deixes de prendre’ls i veus que hi havia tants colors i matisos que no tocava… De sobte, ploro tot el dia i penso que quina il•lusió que així sigui!

Com arriba en aquest punt de decidir posar el punt final a la medicació?
Ho vaig deixar després d’escoltar una xerrada de la psiquiatra Laura Martín López Andrade al CCCB -a qui m’agradaria poder-li agrair-, en el moment que entenc que m'estic sobreidentificant en un diagnòstic i que això fa que tot el que em passi ho defineixi i ho associï al TOC. El TOC té a veure amb comprovar, i la compulsió és comprovar el que sigui. Ara ja no ho pateixo, puc dir que no em sento identificada amb el diagnòstic, però durant molt de temps m'hi he sentit identificada i m'he passat tota la vida comprovant si podia moure les mans. Al final, si existeixo a través de les mans i si no les puc moure, no podré tocar. Ho havia de comprovar constantment. Fa molts anys que faig teràpia i que em treballo per veure que puc estar en un altre punt, i així ha estat, puc dir que ho he aconseguit, però ha estat molt complicat.

Com l’ha influenciat el fet de patir TOC amb la música que fa?
La música ha estat un gran refugi. Era molt millor estar obsessionada fent cançons o creant melodies, que amb altres coses. Una de les obsessions més fortes que he tingut ha estat la de tenir la sensació de no poder-me moure, ni les mans, ni les cames, de no poder caminar. La sensació de no poder-se aixecar és molt frustrant i horrorosa. Si al final estic obsessionada amb crear una cançó el millor possible, és una obsessió sana, i en tinc tantes que no ho són, que em compensava. Tota la vida m’he sentit que estic amb una raqueta traient-me mosques del davant, i això són papallones, així que potser no cal treure-les.

Al llarg d’aquest camí hi ha hagut molt de patiment, em costa molt ser optimista. El TOC és una defensa a una gran sensibilitat que en molts moments és un desastre i no vull, que pesa perquè no vull estar empatitzant amb tothom i patir per coses que no són meves, però, a la vegada, també crec que la sensibilitat et dona un potencial de transformació humana molt gran. Hem vingut aquí a evolucionar com a éssers humans. De les coses que més em gratifiquen és sentir que soc honesta o generosa, això em fa sentir bé de veritat a la vida. Em fa sentir molt millor això que no l'èxit que pugui tenir. Quan poso el focus fora em perdo, en canvi, posant el focus dins, la capacitat d’assolir la felicitat està a les nostres mans. Crec que és molt més interessant i, sobretot, més sa.

De petita ja tenia aquestes mans virtuoses?
La meva mare i la meva tieta eren pianistes. Sempre he sentit que feia música com a obligació. Quan no encaixes en res, la defensa és anar en contra de tot i, amb aquesta tendència, em vaig adonar que encara que volgués, no podia anar en contra de la música. Em rebel·lava contra les formes, contra la manera, contra la litúrgia o el que s'esperava d'algú que toqués, però no en contra de tocar. Llavors vaig dir, ostres, no serà que m'agrada una mica més del compte això de tocar? Els talents tenen a veure amb el que fem i, al final, destaquem amb el que fem. Quan les coses que fem són identitàries, és fort perquè ens identifiquem amb això i, després, ja no sabem si som això o és el que ens ha fet existir, que existim a través d'això. Tota una sèrie de coses que són interessants i que també justament ara, estic en procés de deixar d’identificar-me amb les coses.

"Quan no encaixes en res, la defensa és anar en contra de tot"

En què notava que desencaixava de petita?
Desencaixava perquè a l'escola em deien Joan Carles. La meva expressió de gènere sempre ha sigut molt masculina. Tinc una feminitat no normativa i de petita anava sempre amb el xandall del Barça, jugava a futbol i un dia em van dir Joan Carles i així es va quedar. Marimacho també, evidentment. Els nens no volien que jugués a futbol amb ells perquè deien que era una nena, i les nenes no volien que jugués amb elles perquè deien que era un nen. D'aquesta forma sempre em sentia una mica exclosa. La diferència sempre és quelcom que es rebutja i segueix sent així.

I segueix anant en contra de tot?
La meva essència sempre serà un no abans que un sí. Abans era més rebel des de l’enfadament, i ara que em vaig fent gran, tinc moltes ganes de connectar i d'empatitzar amb les persones. Sempre m'he cregut una persona molt oberta i, a mesura que passa el temps, m'adono que en realitat l'obertura era una altra cosa. Ser oberta no és tenir idees radicals i molt modernes, sinó ser empàtica amb qualsevol persona i entendre que pensi d'una altra manera, i que això dependrà d’altres factors com el seu context. Això no vol dir que m'interessi com pensa, ni que m'agradi o que ens hàgim de fer amics. D’aquesta forma acabo podent accedir més fàcil a les persones i, així, explicar quin és el meu punt de vista o la meva manera de viure les coses, que de vegades pot ser transformadora per d’altres, igual que altres vides ho són per mi. Ens anem transformant a través de conviure amb altres persones.

"Ser oberta no és tenir idees radicals i modernes, sinó ser empàtica amb qualsevol persona i entendre que pensi d'una altra manera"

De fet, quan algú està absolutament reproduint tot el que el sistema vol, em sembla estrany i em fa desconfiar. Realment no tens ni una mica de criteri de dir, escolta, tot això que m'han proposat i estic complint és el que vull? És el que em representa? És el que m'interessa? Vull continuar encaixant d'aquesta forma? Al final, quan encaixes tant és perquè no et qüestiones res, i el fet d'encaixar tant fa que no et puguis transformar, quan l'experiència de la vida té a veure amb la transformació.

Recorda viure algun punt d’inflexió en la seva carrera?
Un punt d'inflexió va ser anar a fer una beca a Rússia i trobar-me milers de persones que tocaven millor. Em vaig plantejar moltes coses; què és la música? Per què m'agrada? Va ser horrorós, un desastre total. Havia de fer un concert i no volia, era la que tenia menys nivell. Recordo pujar i dir; m'entrego al moment, a la música. Hi havia un orgue antic i vaig decidir dedicar-li a la meva germana. Vaig començar a tocar i ho vaig fer des d'un lloc que no ho havia fet mai. Era com si jo no toqués, va ser una sensació molt estranya, em vaig sentir posseïda per la música. Era la primera vegada que no era jo tocant alguna cosa, sinó que era un canal que transmetia quelcom. I vaig dir d’acord, un moment, pots convertir-te en una altra cosa on ja no ets tu tocant, component o escrivint, sinó que ets tu com a canal. Soc una mica mística, aviso. Un canal per transmetre aquí, una cosa que és de totes. Tinc la sensació que cada persona ha de venir aquí a transmetre alguna cosa, a aportar quelcom que no és seu, perquè al final totes pensem a través de la resta. Totes componem a través de la música d’altres, d’aquí les influències, no ens creiem tan importants.

En una feina tan introspectiva com la seva, la de compondre, imagino que s’haurà emportat més d’un aprenentatge davant el piano. Ens en vol compartir algun?
Una de les coses més interessants és que estàs tota l'estona tractant amb un material sensible que t'apropa a l'empatia de la gent, a la vulnerabilitat, a l'obertura, al contacte, a la reflexió, a preguntar-te qui ets i a fer-te moltes altres qüestions anant a llocs més profunds. És una forma d'estar a la vida la qual he escollit. De fet, no ho sabria fer d'una altra manera. I aquesta feina també m’ha servit de refugi, és un lloc que m'ha salvat i és un lloc que li tinc molt de respecte, amor i confiança.

"El piano és una eina que em serveix per transformar-me"

En el meu cas, el piano és una eina que em serveix per transformar-me. Porto tota la vida amb un diàleg entre l’amor i l’odi, i un dia pensava que el piano és com una relació amb una mare, que l'estimes i no pots viure sense ella, però que al final també és una relació amb moltes capes, i algunes molt profundes. Passen molts alts i baixos, et generen contradiccions -i ho dic en el millor sentit del món-, perquè al final les relacions intenses i profundes són les que ens transformen.

El pròxim 3 de juliol la podrem veure a l’escenari del Grec en un espectacle que dirigirà la seva germana, la ballarina i coreògrafa Ariadna Peya. Què hi trobarem?
Correcte, el dirigirà l'Ariadna amb qui ens entenem molt treballant. És la millor del món i en aquest hi haurà algunes col·laboracions del disc com Salvador Sobral, Albert Pla o Sílvia Pérez Cruz. És un escenari fantàstic i preciós que servirà d’exposició de final de gira de Corsé. Serà un concert bastant diferent en ser una coproducció amb el Grec, on ho canviem una mica tot i presentarem una proposta més escènica. Aquells que hagin vist Corsé no veuran el mateix, ni de bon tros. A més, també pot ser que s’hi pugui escoltar alguna cosa de Solilòquia -que no tindrà gira, només algun concert puntual-, inclús alguna cosa del nou disc que sortirà a l'abril del 2026. Tot pot ser, i aprofito per animar a la gent a escoltar discs a piano sol, perquè sempre necessitem l'intermediari de la veu que diu coses, que concreta amb la paraula i que ens apropa a quelcom que podem apropiar-nos més, però el piano i la música instrumental és quelcom que ens queda més lluny perquè aquí utilitzem la música per desconnectar-nos i no per connectar-nos. És una evasió, i per mi la música és un lloc de connexió.

Per acabar, alguna cançó que en aquests moments l’estigui representant o descrivint?
Dissolve, de Camino, per exemple, o Silencio, del Patrick Watson. Són cançons que m'han acompanyat molt aquest últim any. Em costa saber quina cançó és la que escolto en cada època, ho veig més tard, quan ha passat un temps, l’escolto de nou i em transporta en aquell moment. Això em passa molt amb Extremoduro. La meva música i la d'Extremoduro s'assemblen bastant! A veure, no... (Riu), però d'adolescent escoltava Extremoduro perquè necessitava escoltar alguna cosa intensa i extrema. Extremoduro són melodies supermelòdiques en realitat, cantades i fetes així com si fos rock transgressiu, però al darrere hi ha una sensibilitat. Extremoduro em transporta a una època que és molt intensa i molt important com és l'adolescència, la transformació vital i absoluta d’un moment dificilíssim, de trasbals, de canvi, d’evolució, de desenvolupament i de trobar-se amb un mateix.

"La meva música i la d'Extremoduro s'assemblen bastant"

Ara estic escoltant coses que són com molt més senzilles, tipus guitarra i veu o piano i veu. La Mar Pujol n'és un exemple, la seva música té tota la veritat del món.