Després de bussejar per una sonoritat més pulcre i continguda de l'habitual a La huesuda (2013) –un disc que va composar majoritàriament amb el teclat–, Ariel Rot torna amb La manada (Warner, 2016) a la cruesa del rock. Directe, amb guitarres i riffs de cantarella assegurada, amb emocions que freguen la pell. Així sona un darrer disc que torna a mostrar el talent d'un músic que viu amb orgull el fet d'haver estat part de Tequila i de Los Rodríguez. Amb el pas del temps sobrevolant les noves cançons, Rot presentarà el disc en un concert a l'Apolo 2, a Barcelona, el proper 18 de novembre.
 
- La manada respira la genuïnitat del rock per tot arreu. El títol mateix remet a aquella essència de la banda, del fet d'estar junts i fer pinya. S'ha de viure així, la música?
 
- En part, sí. Perquè la música sempre és molt present en una manada, i no només en els músics, sinó a tot el seu voltant. També, perquè un grup funciona com això, com una manada: un clan on cadascú juga un rol i que, molt sovint, és totalment transhumant, sempre buscant queviures, plaers, emocions, dones maques, etc. [riu]
 
- La vida de l'estrella del rock que diu el tòpic popular...
 
- Sí, però no deixa de ser cert. Quan tens una banda hi ha sentiments i realitats molt presents: la carretera, l'amistat fraternal que es crea entre cada component... És una professió on la intimitat és tan propera i intensa que les relacions són una mena de muntanya russa, plena d'emocions compartides.
 
- La intensitat que descriu també acostuma a tenir un revers no tan bonic. Ara em parlava dels rols que es creen, i en una manada acostuma a haver-hi el líder, el gregari, el bromista, el mascle alfa... Rols que poden entrar en conflicte.
 
- Un grup, si és en actiu i treballa de manera intensa, sempre té friccions. Matins amb ressaca, mals humors, discussions i no arribar acords. Tot es viu amb molta intensitat, tant les rialles com les bregues.
 
- Potser sigui millor agafar un camí solitari. Ara mateix és el seu.
 
- Però jo no sóc un llop solitari! [riu] Jo puc dir que he tingut la sort de trobar la meva manada dues vegades, i que vaig estar-hi molt a gust. Quan el grup va haver de dispersar-se, pel motiu que fos, sempre ho va fer a temps.
 
- A la primera cançó del disc diu: "No hay que dar explicaciones cuando uno quiere estar solo". La creativitat viu de la independència total?
 
- La frase intenta expressa com n'està de poc valorada la soledat. Avui en dia has d'estar contínuament comunicant-te, explicant als altres què fas a cada moment. El més preocupant és que, si no ho fas, et consideren un ermità. Però jo sóc molt gelós de la meva soledat.
 
- Sempre ha estat un esperit lliure o s'hi ha convertit amb el temps?
 
- Sempre ho he estat, fins i tot quan formava part de grups. Però un mateix necessita pertànyer a alguna cosa, i per això les manades s'ajunten i es troben. Jo era un noi molt tímid i trobar un grup amb què sentir-me tan identificat em va servir per aprendre a marcar, paradoxalment, el meu territori.
 
- L'anterior disc, La huesuda mostrava un Ariel Rot més contingut, més pulcre i amb un punt de sofisticació. Per què ara torna a tenir la necessitat de tornar al rock?
 
- A La huesuda hi va haver una recerca que em va permetre trobar coses i arribar a llocs desconeguts. Encara no sé si va servir per mostrar un nou camí o per obrir un parèntesi. Però crec que he portat coses d'aquella experiència a aquest disc, sobretot pel que fa als textos. Ara bé, sí que he tingut una necessitat de buscar alguna cosa més contundent i de donar-li més protagonisme a la guitarra, gairebé com a estímul personal.
 
- També a la primera cançó: "Mi reino es el desencanto, mi patria la decepción". Sembla situar a l'espectador en un punt de partida vitalment obscur.
 
- Les cançons queden per sempre, però en realitat les fas en un sol dia... Probablement aquell dia tenia unes sensacions obscures [riu]. Ara bé, és cert que hi ha molta gent que estem decebuts amb el rumb que ha agafat el món en els darrers anys. Hi ha molt poc espai per la bellesa i massa per la vulgaritat i la brossa.
 
- Si et dediques a l'art, encara pot ser un panorama més descoratjador...
 
- No només dedicant-te a l'art! Quan era petit no em dedicava a això i em fascinaven les pel·lícules d'art i assaig, sempre trobàvem cinemes on podíem anar a veure Blow up (1966), Godard o Polanski. Ens agradava molt! I escoltàvem música que tenia lírica i que ens portava a llocs on sols no hauríem arribat. Ara em preocupa molt on arribaran les noves generacions, perquè veig com els estan vulgaritzant des de fora.
 
- Les cançons de La manada sorgeixen d'aquesta inquietud?
 
- Mmm... Surten dels records, de la necessitat d'explicar la meva vida.
 
- El disc té una estructura circular i acaba amb Me voy de viaje, on diu "Nací para ser libre, no para ser esclavo". De nou, la idea de llibertat que apareixia a la primera cançó.
 
- Sempre m'ha costat fer discs conceptuals, i crec que aquest és el primer que aconsegueixo que tingui una narrativa: comença amb un tipus engabiat i acaba amb el mateix tipus que vol marxar. Al mig, tota una vida. No hi ha res que et dispersi de la història del personatge del qual estàs parlant, podrien ser diversos contes amb el mateix protagonista.

- Totes les cançons contenen la idea del pas del temps, com a Solamente adiós. És una preocupació que es té als 56 anys?
 
- No és una preocupació, és una realitat. [riu] Tinc certa tendència a explicar pensaments i emocions molt personals. Poques vegades explico històries, i quan ho faig, són molt properes a mi.
 
 
- A la cançó Espero que me disculpen compta amb la col·laboració de Los Zigarros. Buscava una connexió amb saba nova?
 
- Tenia molt clar que volia cantar aquesta cançó amb una banda de rock que estigués en actiu. Em vaig creuar amb Los Zigarros i ràpidament vam notar que teníem un codi comú, tant pel que fa a la música, com pel que fa a la cultura. Va ser el primer tema que vaig gravar del disc.
 
- En aquesta connexió amb una banda jove i el pas del temps, què creu que ha quedat de Tequila i de Los Rodríguez en Ariel Rot?
 
- Tot o res. Jo sóc el mateix, i quan escolto aquelles cançons m'hi reconec, em produeix molta tendresa. Veig que érem uns cadells, però que ens sentíem com si fóssim lleons. Crec que n'ha quedat el millor.
 
- En el cas de Los Rodríguez, el grup ha adquirit una àuria de grup de culte. Tenen un reconeixement que ha anat augmentant amb els anys.
 
- Sí, Los Rodríguez es van fer molt més grans quan es van separar. Crec que és un d'aquells casos en què la qualitat i la popularitat van plegats. Vam ser molt populars i, alhora, molt respectats per totes les elits musicals.

- El proper 18 de novembre presenta el disc a Barcelona. Com ha plantejat el directe?  
 
- Faré tots els concerts de la gira amb banda, i els faré tots en format elèctric, en quartet. De fet, seré l'únic guitarrista de la banda. És un nou repte i em va semblar un bon territori per explorar. Amb una sola guitarra, la banda sonava més actual. Curiosament, les dues guitarres feien un so més clàssic. I , d'altra banda, això em permet manejar molt més bé els espais per la veu i dirigir la banda.