Un any més, l'Antiga Fàbrica Damm de Barcelona ha estat l'escenari d'un dels concerts més destacats de la programació del BAM, el festival musical de les festes de la Mercè. Amb un cartell eclèctic compost per tres bandes sense gaires punt en comú, el públic barceloní ha respost a la crida de la cervesera, omplint a bastament la zona del concert ubicada a la cruïlla dels carrers de Rosselló i de Cartagena.

 

Han obert foc The Free Fall Band, banda mataronina amb un únic disc al mercat, 'Elephants never forget' (BuenRitmo, 2012), i molta carrera per endavant. La banda ha acusat nervis al principi del concert però a mesura que s'ha anat relaxant ha sabut trobar el seu lloc sobre l'escenari. El seu pop és aparentment senzill en l'estructura però guanya molt en els matisos. A més, el posat del grup resulta potser encarcarat sobre l'escenari, però així i tot revela molt d'enginy i ganes de fer bé les coses. Tant bé que fins se'ls perdona l'ús de l'ukelele, aquesta microguitarra tant de moda darrerament. Entre les versions, en destaca el 'Love Vigilantes' de New Order en una versió molt poc electrònica. La banda canta en anglès, però ves a saber si acabaran com Mishima o Love of Lesbian. Per cert, el seu directe el veia atentament des d'un lateral Miqui Puig.  

 

Els següents a pujar a l'escenari de l'Antiga Fàbrica Damm han estat els guissonencs El Petit de Cal Eril, que si fa just una setmana al Mercat de Música Viva de Vic havien d'encarar el repte d'obrir foc a la plaça Major, a Barcelona se'ls ha vist molt més còmodes en evitar-se el paper de teloners. Si fa uns dies la banda sonava desmenjada, a Barcelona el seu últim disc, 'La figura del buit' (Bankrobber, 2013) ha sonat amb molta més potència i seguretat. Això no treu que el 'hit' de la banda continuï sent 'Sargantanes al sol', d'un disc anterior, i que Joan Puig aquesta nit no ha acabat d'arrencar complicitats del públic. “No sembla que estigueu de Festa Major” els ha deixat anar, potser confós perquè la Mercè és segurament el que menys s'assembla a una Festa Major a l'ús. Coses de la idiosincràsia dels barcelonins.

 

Com a cap de cartell figurava Miles Kane, un tipus amb retirada -física, musical i fins i tot en el vestir i en el pentinat- a Paul Weller quan era jove. Excantant de The Rascals, Kane colidera The Last Shadow Puppets juntament amb Alex Turner -el d'Arctic Monkeys-. En solitari ha tret dos discos, 'Colour of the Trap' el 2011 i 'Don't Forget Who You Are' enguany. El seu concert, en tot cas, ha estat una classe de manual de brit-pop. Tant potent i vibrant, com enganxós i taral·lejable fins i tot sense saber les lletres, ple de 'hits' reals o potencials però amb aquell regust d'haver-ho sentit abans pràcticament tot. Potser en algun disc d'Oasis.

*Fotos d'Adrià Costa