Bienve Moya (Vilanova i la Geltrú, 1944) és un dels grans coneixedors de la cultura festiva catalana i les tradicions populars. El 2009, li va ser atorgat el Premi Nacional de Cultura en el vessant de cultura popular. El folklorista acaba de publicar 100 coses que cal saber de la cultura popular catalana (Cossetània). En aquesta entrevista parla de les festes més singulars, explica Sant Jordi i no li fa res recordar-li algunes coses a Eduardo Mendoza o Javier Mariscal.

Coneixem poc encara la tradició festiva catalana?
El llibre és un encàrrec de l’editorial, que té una col·lecció de 100 coses. Calia també explicar la tradició festiva catalana. Es coneix bé, però no tant com ens creiem. El que he intentat és explicar el què, a més del com, quina funció compleixen. La festa sempre és una posada en escena. Abans era, en bona part, una posada en escena de l’Església, ara ho és més de la ciutat. Intento explicar com ha esdevingut i com continua sent. Són cent coses agrupades en onze apartats. La festa ha passat del món eclesiàstic al món profà, civil.   

En Manuel Delgado diu en el pròleg que la festa suposa escenificar una identitat col·lectiva. Som un poble, en bona part, perquè ens celebrem com a comunitat?
Sí, evidentment. El calendari festiu està per dir quan és el bon moment de celebrar. Celebrar Sant Joan a l’hivern seria una estupidesa.

Ja tenim aquí Sant Jordi. És la gran festa de la cultura i del llibre. Ho sabem tot de la festa?
En sabem moltes coses. Sabem que, a més de ser un sant de l’Església, és un mite de la Mediterrània. El món islàmic té el seu Sant Jordi.

Ho desconeixia.
El Cavaller Verd. Perquè Sant Jordi és un personatge de la primavera. Amb el Cavaller Verd arriba la primavera als països de cultura islàmica. Hi ha algun ceballot que no sap el que és, com el senyor Mendoza.

Què li van semblar les declaracions separant Sant Jordi del Dia del Llibre?
Una rucada. No una boutade, eh, sinó una bestiesa. Ell ho va dir perquè es vengués més el seu darrer llibre. És pur màrqueting. La prova és que de seguida s’hi va apuntar el Cobi, en Mariscal. Mendoza no té ni punyetera idea de Sant Jordi. Ell ha dit això perquè veu la festa com una cosa dels catalanets, dels sants i imagino que també de Jordi Pujol, tot el que no li agrada. Però Sant Jordi és un mite de tota la Mediterrània i no pertany només a la cultura cristiana. Prové del cavaller que mata el drac perquè reté les aigües d’una ciutat de la Mesopotàmia. 

L’alliberament de les aigües és el naixement de l’agricultura, que és el naixement de la civilització. Jordi, de fet, vol dir això: qui treballa la terra, el pagès. I no hi ha civilització sense cultura. El llibre és la garantia que la civilització continua perquè evita la pèrdua de la tradició oral. Mendoza deu ser un bon novel·lista, jo no l’he llegit, però si s’hagués molestat a llegir una mica ho entendria. Sant Jordi és una de les festes de la primavera. Una altra és la Pasqua. Crist ressuscita com torna a viure la primavera.

Sabem que el calendari festiu està vinculat als cicles biològics i als rituals de la religió, bàsicament la cristiana. Però resten elements encara més remots, provinents de cultes còsmics. 
Moltes festes que es fan entorn de l’arbre. L’arbre maig és una altra festa dins d’aquest cicle. L’arbre és un element mític i és tan potent que en alguns molts llocs se l'han dut a la seva festa particular. A Morella, per exemple, s’han endut l’arbre a Sant Antoni, que és la seva gran festa. 

Les grans transformacions socials han d’impactar en el costumari. Les onades migratòries es noten en les festes?
Evidentment, cosa que no serà pas dolent si els propis que la celebren són capaços d’assumir-la i refer-la. Perquè la tradició vol dir evolució. Si la tradició no evoluciona, és una altra cosa, és reacció. Moltes festes arriben de fora. El que sí que pot fer mal és el turisme perquè té a veure amb l’economia. Turisme, parcs temàtics i grans empreses són un tot que sí que pot alterar la tradició.   

La força d’un costumari propi també deu ser un element molt important per preservar la llengua.
La llengua és part important de la festa. A Vilanova s’ha reinventat el Carnaval i una de les coses que hi han ajudat ha estat la paraula, el nom de les coses. Jo he rebut del meu entorn noms de la festa que no són els de Sitges o Vilafranca. Per exemple, el que ara n’hi diuen rues a Vilanova és l’arrivo. Ve d’arribada, però l’escrivim amb ve baixa. Nosaltres no celebrem rues, celebrem l’arribo, que no té res a veure amb les rues semieròtiques dels carnavals de Rio.  

El llibre té una mirada de Països Catalans. Quina és la més espectacular i potser poc coneguda fora del seu àmbit? 
El Corpus de la ciutat de València. Qui estigui interessat a saber què és el Corpus hi ha d’anar. Si em pregunta per una festa imprescindible, diria el Misteri d’Elx. És una festa ben feta, se celebra dins de la basílica i no hi ha un escenari com aquell. És una basílica feta per fer teatre.

I entre les més singulars, quines destacaria?
Del Principat, la Patum és molt singular.

Quina és la seva? Una que li atregui especialment?
Les Decennals de Valls. La Candelera. I els castells cada vegada que se’n fan. Són també una posada en escena amb un exercici paragimnàstic.

En general, la festa està sent ben tractada per les institucions?
No ho sé, en general. Hi ha ajuntaments que sí. Suposo que si ets vallenc, tractes bé la Candelària o si ets de Vilanova, ningú de l’Ajuntament parlarà malament del Carnaval. Però crec que els responsables polítics no han arribat a captar el que realment significa per la interrelació de la població la continuïtat de la festa.  

Enmig de la disrupció tecnològica i l’hegemonia de les xarxes, celebrar la festa té alguna cosa de rebel·lia?
Té una cosa de manteniment, de dir que hi som. Si en volem dir rebel·lia, també. La festa significa que encara hi som.