Portada de la nova novel·la de Blanca Busquets, La casa del Silenci Foto: Rosa dels Vents

Blanca Busquets (Barcelona,1961) presenta la seva sisena novel·la, La casa del silenci (Rosadelsvents). Busquets escriu des dels 12 anys i combina aquesta passió amb la feina a Catalunya Ràdio. A la seva nova novel·la, l’escriptora i col·laboradora de Nació Digital endinsa el lector en el món de la música, de la mà d’uns personatges entranyables i amb el "Concert per a dos violins" de Bach com a banda sonora. Ara, s’ha iniciat en el món de la composició, i ha creat la lletra d’una de les cançons del llibre, a la que ha titulat "Escoltem bé".

- Periodista o escriptora?

M'apassiona la ràdio, però abans sóc escriptora. Treballar en un mitjà em permet posar un peu a la realitat i per això m'agrada. A un escriptor que es tanca sempre li faltarà alguna cosa.

- Guanyar el Premi Llibreter 2011 amb La nevada del cucut ha suposat un canvi per la seva carrera literària?

Ha estat el canvi. He passat de segona a primera divisió. És així de trist i de meravellós alhora, perquè no hauria de ser pel premi que et llegís tothom, però és per això que ho fan. Quan em veig a les llistes dels més venuts em sorprèn perquè, abans del premi, el llibre era el mateix, fins i tot jo era la mateixa. Però allò important és que arribes a tothom.

- La casa del silenci . Per què aquest títol?

He volgut posar-li un títol misteriós perquè a la casa on viu la minyona, que és, en part, la protagonista de la novel·la, passen coses que només sap ella. A més, hi ha molta música, que és el contrari del silenci.

- Com sorgeix el llibre?

Volia fer alguna cosa internacional i amb música, perquè jo sempre poso les coses de la meva vida dins les novel·les. A la primera, hi havia el meu voluntariat a presons; a la segona, les experiències amb la meva àvia; La nevada del cu-cut era sobre els meus orígens i a La Casa del Silenci he decidit fer aparèixer la música, perquè ha estat sempre molt important per mi.

- És molt diferent La casa del silenci de les seves altres obres?

L'estil no canvia, les temàtiques sí. Però, en el fons, tot acaba dient el mateix. Volia trencar amb el to seriós i dur de La nevada del cu-cut. He agafat un aire més irònic, per desintoxicar-me jo i els meus lectors. Volia fer una novel·la en la qual es pogués arribar al final amb un somriure, encara que tingués coses tristes. Ara bé, tot és la vida, aquella i aquesta.

- Com va ser el procés de documentació per construir l'obra?

El problema més gros que vaig tenir va ser que no coneixia el món del violí. Per sort, la Maria Montes, de Catalunya Música, el toca i em va assessorar. Per exemple, quan a una de les personatges se li trenca una corda, ella em va dir "posa directament que s'ha trencat el mi, sempre es trenca el mi". Aquestes coses donen credibilitat a la novel·la.

- Quin és el missatge principal?

Depèn del lector, aquí està la gràcia de la literatura. Per mi, seria que les persones, encara que es creguin soles, sempre són acompanyades. I que la música hi té molt a veure.

- Hi ha alguna cosa de vostè en els personatges d'aquest llibre?

Tots els meus personatges tenen alguna cosa de mi. Tots viuen alguna cosa que m'ha passat, però evolucionem de maneres diferents. Per exemple, com els personatges d’aquest llibre, jo també m'he sentit anant a caure a un lloc que no és el meu, embolcada de gent que tenia més diners que jo, maltractada o caiguda de l’hort.

- A part d'una descripció dels personatges, també ho és de l'època...

Naturalment. Una anècdota: en principi, una de les personatges trobava el seu primer violí en un contenidor d'escombraries, però als anys 50 no hi havia contenidors, hi havia abocadors. Vaig haver-ho de canviar tot. Això s’ha de vigilar molt, és molt important que altres ulls es mirin la teva feina.

- Per què Berlín com a escenari?

Perquè l'acabava de veure i em va impactar molt. És una ciutat apassionant, tant plena d'història que les pedres del mur expliquen coses. A banda de que és un lloc ple de música i de que parlem de Bach.

- La música és l'eix central de la novel·la. Quina relació hi té?

Tant el meu pare com el meu oncle, a qui va dedicada la novel·la, van començar a sucar-me amb música des de ben petita. Als tres anys, ja sabia llegir les notes d’un pentagrama. Vaig fer solfeig, piano i harmonia. Després, tres anys de violoncel, tres de cant i una vida a dintre d'orquestres i cors. Als 19 anys, passava més temps amb la música que a casa.

- Va fer estudis de piano, cant, violoncel... Aleshores, per què el violí?

Perquè m'agrada molt el “Concert per a dos violins” de Bach i la meva idea era presentar dues amants del mateix home interpretant-lo, ja que és una persecució l'una de l'altre. Tenia la obsessió amb aquest concert, perquè és una imatge molt gràfica de les dues dones.

- Per què té tanta importància la xocolata a les seves obres?

És com la meva signatura, no costa res posar-la i jo em quedo contenta.

- Al llibre hi ha una diferència entre la vida dels personatges a la que es refereix com a l'or (entès com la riquesa, el reconeixement i l’èxit professional) contra l'amor. Per quina es decanta?

Primer són les coses tendres. Com a escriptora, sempre dic que allò important d'escriure és el fet d'escriure. He escrit tota la vida i si deixessin de publicar-me, continuaria escrivint. El reconeixement, l'or i poder comunicar està molt bé, però el més important és escriure, indiscutiblement.

- Com li agradaria satisfer al lector de La casa del silenci ?

La relació amb els lectors és una de les més boniques del món. Que algú comparteixi amb tu una cosa que has estat fent des de la intimitat més profunda és meravellós i m'agradaria que es quedessin amb la sensació que, per molt que la vida és complicada, al final tot lliga.

- Ara que ja li han publicat sis novel·les, que sent veient els seus llibres als prestatges de les llibreries?

Sempre dic: "Mira el meu nen!" Tinc un fill que ja és gran i està marxant de casa, és la mateixa sensació.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=2S5GhUXO5Ng[/youtube]