[nointext]
Brad Pitt és una llegenda absoluta del Hollywood del segle XXI. És un fet innegable. Posar-ho en dubte és, senzillament, no entendre la magnitud de la seva figura. Aquest desembre celebrarà 59 anys, una edat que no sembla que hagi de coincidir mai amb la seva aparença real. L'actor, que ara presenta la seva darrera pel·lícula Bullet Train, una comèdia esbojarrada on apareixen personatges com Aaron Taylor-Johnson o Bad Bunny, ha anunciat que es troba en el "tram final" de la seva carrera interpretativa.

Els seus papers en la pell de personatges som Tyler Durden, Aquil·les, Benjamin Button, Rusty Ryan, Jesse James o bé John Smith són indestriables de les últimes dècades en la indústria. El camaleònic Pitt deixarà l'actuació després de 35 anys deixant una empremta en desenes de generacions de col·legues, projectes i públic arreu del món. Ho fa perquè, després de tants projectes diversos davant d'una càmera, ha decidit posar-se entre bastidors i seguir la seva carrera com a productor i director. 

Des de fa 16 anys, Pitt ha construït un exitós camí a l'hora de produir veritables obres mestres del cinema nord-americà. La seva primera pel·lícula amb participació fora de càmeres és ni més ni menys que The Departed (2006) de Martin Scorsese. A partir de llavors va compaginar els dos camins, fent-los coincidir a vegades, en títols en els quals  va participar econòmicament i en va ser protagonista: The Assassination of Jesse James by the Coward Robert Ford (2007), The Tree of Life (2011), Moneyball (2011), Killing Them Softly (2012), World War Z (2013), l'oscaritzada 12 Years of Slave (2014) o la més recent Ad Astra (2019), entre d'altres.

Amb la mateixa calma amb la qual Jim Carrey va anunciar la seva retirada, Brad Pitt (Shawnee, Oklahoma, 1963) ha decidit que ja en té prou després d'aglutinar una filmografia de més de 60 pel·lícules com a actor i més d'una desena com a productor. Reconegut primer com un actor de les masses -molt aplaudit pel públic, lleugerament ignorat pels grans crítics de primera línia-, va iniciar els seus passos interpretatius amb films de baixa categoria com a protagonista, però amb bons papers en rols secundaris. Gràcies a Interview with the vampire (1994), amb Tom Cruise, Antonio Banderas i una jove Kristen Dunst, aconsegueix una fama merescuda i crida l'atenció dels principals benefactors de Hollywood. I és l'any 1995 on tot esclata.
 
Seven (1995) i 12 Monkeys (1995) disparen la seva carrera i el situen a la primera línia de la indústria. La barreja de les capacitats actorals, amb la seva personalitat i el seu carisma atrauen desenes de productors de Hollywood, a més d'arreplegar milions de persones a les sales de cinema en un món on les plataformes eren impensables. Fight Club (1999) és, possiblement, l'obra més reverenciada per a milions de persones, gràcies a una història en la qual David Fincher va marcar per sempre una generació.  

Les dècades de finals dels anys 90 i pràcticament tot els 2000 van suposar el moment més dolç de la seva carrera, amb pràcticament una desena d'obres que van quedar gravades per sempre en l'imaginari col·lectiu. Ocean's Eleven (2001) i les seves dues entregues posteriors, Troy (2004), Mr. and Mrs. Smith (2006), Babel (2006), The Curious Case of Benjamin Button (2008) amb nominació a l'Oscar inclosa o Inglorious Bastards (2009), on va començar la seva relació professional idíl·lica amb Quentin Tarantino.   

[h3]La maduresa: de Tarantino a la producció[/h3]
En la dècada anterior, pràcticament en la barrera dels 50 anys, Pitt comença a seleccionar amb cura els papers en els quals participa i es dedica majoritàriament a la producció. La seva separació d'Angelina Jolie i els problemes de salut, inclòs l'alcoholisme, situen l'intèrpret en un ritme molt més reposat. World War Z (2013), Fury (2014) o Allied (2016) són projectes que funcionen, però el 2019 torna a ser el seu any amb dues immenses pel·lícules.

Once Upon a Time in Hollywood... el catapulta a la victòria de tots els premis, inclós l'Oscar, després de formar part d'un dels millors repartiments de la història dels films de Tarantino. Al costat de Leonardo DiCaprio i Margot Robbie, un emocionat Pitt va fer tota una gira de discursos en tots els certàmens que semblava una barreja d'agraïment i acomiadaments de tota una vida cinematogràfica. L'íntima, obscura i futurista Ad Astra va acabar de tancar un cercle, que donava per més que demostrada la capacitat mimètica de Pitt, al llarg de gairebé 40 anys, d'encaixar en qualsevol paper. 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=R5Y1mHxfnA8[/youtube]
[h3]Els problemes personals: alcohol, parelles i l'exposició mediàtica[/h3]
Encara que la carrera de Pitt sigui una llarga llista d'èxits cinematogràfics, la seva fama va anar molt lligada a la premsa del cor i a una exposició mediàtica de primeríssim nivell com poques personalitats de Hollywood han patit mai. Les seves relacions amb Jennifer Aniston primer i el seu matrimoni posterior amb Angelina Jolie van aixecar una polseguera impressionant als mitjans més grocs de tot el planeta. 
 
Els abusos d'alcohol i els problemes matrimonials o parentals formen part de la figura d'un actor que enlluernava masses gràcies a la seva feina cinematogràfica, però es veia completament engolit per una fama insuperable per molt pocs del seu sector. L'etiqueta de sex-symbol, explotada gràcies a moltes pel·lícules (i ampliada després per moltes altres) l'ha gestionat durant dècades fins a arribar a l'etapa de major maduresa. La mítica escena sense samarreta de Once Upon a Time in Hollywood... va ser un clar exemple de l'evolució de la figura de Pitt a dins i fora de la gran pantalla. 

Gràcies al doblatge, especialment en castellà, la seva figura ha estat molt estimada entre el públic de Catalunya i de la resta de l'estat espanyol. La veu de Daniel Garcia (en castellà) i les de José Posada i Luis Posada (en català) estaran sempre lligades al somriure burleta de Pitt en les seves millors obres. La seva marxa no és un adeu definitiu. Ni tan sols es deslliga de la creació cinematogràfica, ja que se centrarà en les seves immenses capacitats com a productor i, per primer cop, potser es posa al capdavant d'un projecte i dirigeix la seva primera pel·lícula. En qualsevol cas, la distància entre Pitt i la càmera serà real i ens deixarà orfes d'una de les millors figures que ha vist Hollywood en la seva modernitat.