Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954) acaba de publicar La guerra dins la guerra (Proa), que s’afegeix a una llarga producció literària que l’autor ha sabut combinar amb la seva professió com a diplomàtic. La novel·la mostra tres personatges que coincideixen l’any 2019 a Barcelona, quan encara fumegen les cendres del procés, i amb el rerefons històric de les lluites fratricides entre republicans de Maig del 37.  

Ambaixador espanyol al Regne Unit (2008-12), a Malàisia, al Vietnam, cap del departament de Política Internacional i Seguretat a la Moncloa amb Rodríguez Zapatero, Casajuana, ara retirat, ha explicat algunes claus de la política a Les lleis del poder. En aquesta entrevista, parla de literatura, diplomàcia i natura humana, que ha pogut conèixer recorrent el món amb antenes ben sensibles.

Expliqui’ns fins allí on pugui la trama de la novel·la.
Aquí jo jugo amb tres personatges. Barcelona és una de les ciutats amb més diversitat cultural del món, que ben gestionada pot ser un incentiu. També per un escriptor. Fa deu anys em queixava que no hi havia novel·les sobre la identitat. Ara sí. En aquesta novel·la tenim tres personatges: un escriptor que escriu en català, un escriptor català que escriu en castellà i una dona quebequesa que ve a fer una tesi sobre el paper de les dones a les Brigades Internacionals. Són tres punts de vista entorn uns temes: un triangle en què ella té un paper que no és passiu, sobre l’ofici d’escriure, en un terreny de joc que és la Barcelona dels anys 2019 i 2020, amb problemes d’habitatge, sensació d’invasió turística, el paisatge a l'entorn de la sentència del procés. 

En el llibre, la mirada a la història és evident. 
Sí perquè un dels protagonistes, el que escriu en català, està fent una novel·la sobre els Fets de Maig del 37, la batalla a mort entre comunistes i anarquistes pels carrers de Barcelona en plena Guerra Civil en què van morir 500 persones. Ell està frustrat per les divisions dins de l’independentisme i ho veu des d’aquesta perspectiva. És un mirall que utilitzem per veure millor la realitat. Ella fa la tesi sobre les brigadistes i fa valer el paper de la dona. També apareix com a tema els límits de les relacions entre professors i alumnes perquè es coneixen en un taller de literatura. És una novel·la de capes diferents.  

El debat entre guanyar la guerra i fer la revolució, el xoc entre comunistes si anarquistes del 1937, sembla una constant. Consolidar posicions o obrir nous fronts a risc de perdre’n, reformes segures i prudents o intentar assaltar el cel… En definitiva, pragmatisme o somni.
Maig del 37 va tenir moltes repercussions durant tot el segle XX. Marca l'esdevenir de les esquerres. El context ara és diferent. Però el tema de la guerra dins de la guerra és inevitable. És la naturalesa humana. Si anem junts contra un altre, és improbable que tinguem els mateixos objectius.  

Vostè és escriptor i diplomàtic. No sé si sent escriptor i diplomàtic a parts iguals.
Soc escriptor i diplomàtic des de fa quaranta anys. Em vaig plantejar aquest tema de molt jove i vaig prendre una decisió: seré diplomàtic com si no escrivís i escriuré com si no fos diplomàtic. No he deixat mai d’escriure per no deixar de sentir-me escriptor. A Kuala Lumpur, a Malàisia, tenia temps, però mai he pogut escriure en el meu despatx d’ambaixador. He aconseguit separar-ho. 

Per exemple, vaig escriure una novel·la sobre Kuala Lumpur, però havent estat ambaixador allí vaig esperar un temps. Hi parlava de coses de corrupció i vaig esperar que hi hagués canvis. D’allà vaig anar a Brussel·les i d’allí a la Moncloa. Uns anys després, va sortir la novel·la. Un dia, l’ambaixador de Malàisia em va demanar una trobada i el vaig rebre. I em va treure el llibre perquè li dediqués, i em va dir que a l’ambaixada, un secretari que sap espanyol ens fa cada dia el resum d’un capítol. O sigui, que jo tenia certa aprensió i volia separar els dos vessants i ell s’ho va prendre molt bé.

Coneix les grans capitals. Ha estat ambaixador al Regne Unit. Què aconsellaria als responsables de la política exterior per aconseguir el “sí” de la UE al català?
Aquí hauríem de partir d’algunes coses. Per la Unió Europea això no té gens d'importància. A la UE avui es parla anglès. Abans es parlava anglès i francès, però ara ja no perquè hi ha socis que no saben francès, com els de l’est. Si ets europarlamentari, és obvi que parles per a la teva audiència de casa, és clar. Però això no té importància. Hi ha moltes llengües, algunes les parla molt poca gent, com el gaèlic. Una qüestió econòmica? Mínima, uns euros mal comptats. És un tema molt important simbòlicament. Aquí, el PP, inexplicablement, n’ha fet un cavall de batalla. No perden cap oportunitat de perdre una oportunitat. Com votar en contra de la Comissió perquè hi ha Teresa Ribera. Això no s’oblida. Com ara amb la llengua. L’oficialitat acabarà sortint, serà una realitat.

N’està convençut.
Sí, perquè és simbòlic, costa poc i, sobretot, perquè la Unió Europea és conscient que és vista com a llunyana i s’han d’apropar al ciutadà. Hi ha molts intercanvis de favors i agraden més els favors positius que negatius. Sí que hi ha un entrebanc important, que és la llengua russa en els països bàltics, però crec que aquest problema ja estava resolt. Amb l’oficialitat, hi haurà nou o deu milions de persones que sentiran la UE més seva.   

Una de les seves novel·les es titula L’últim home que parlava català. Esperem que sigui més optimista amb el futur de la llengua que en la seva novel·la…
El vaig escriure fa vint anys i on surten els mateixos protagonistes que en el darrer, Ramón Balaguer i Miquel Rovira. En una situació molt diferent, és una altra novel·la sobre l’ofici d’escriure, Barcelona, la invasió turística, l’habitatge, amb un paral·lelisme entre una persona a qui volen fer fora d’un edifici i l’altra que escriu una novel·la sobre el darrer home que parlava català. Sobre la relació de la cultura catalana i la castellana, no ha canviat gaire els darrers anys. Com si ens féssim nosa. Sabem que l’altre no se n’anirà, però no ens mirem. Els escriptors en castellà no llegeixen els autors de la seva generació en català, els escriptors en català llegim més els de la nostra generació en castellà, no sempre. Tots dos amb certa sensació de superioritat. 

"Trump és una amenaça, sobretot pels escriptors perquè amb ell la realitat ens fa una competència brutal"

I el futur del català com el veu?
Amb el llibre volia generar atenció cap al problema, però jo mai he estat dels més pessimistes. El català no desapareixerà, però s’espatlla molt. Cada cop la contaminació del castellà és més gran i, en gran part, és per culpa nostra. Perquè els parlants som molt educats i de seguida ens canviem al castellà. És un reflex que tenim.    

Com veu el futur de la diplomàcia en un món amb ascens del trumpisme? Hi haurà sempre espai per als Talleyrand de tots els moments?
Els nous mitjans faciliten els contactes i algú pot pensar que ja no calen els diplomàtics, però és una visió ingènua. La realitat és que més contactes implica també més complexitat i conflictes, i hi ha més necessitat de tenir gent allí que t’expliqui les coses. Si abans necessitaves una persona a Beijing, ara en necessites 23. El futur de la diplomàcia és prometedor. Com a diplomàtic, has de tenir clar que els altres pensen d’una altra manera. I hi tenen tot el dret. Això també ho descobreixes com a novel·lista. Raó del tot no la sol tenir ningú, però raons en té tothom. Pel que fa a Trump, és una amenaça. Sobretot pels escriptors perquè amb ell la realitat ens fa una competència brutal. És un dirigent malvat, pèrfid i ruc com ell sol.  

Trobo que aquesta dimensió d’ignorància es diu poc.
És una cosa de bojos. 

Li veu recorregut?
Jo vaig escriure un article dient que Elon Musk duraria quatre mesos. I al cap de quatre mesos se n’ha anat. I que els aranzels jo no els veia perquè perjudicaria més els nord-americans. Ho continuo creient. Ara, sap apoderar-se de l’agenda informativa com ningú. Veurem. Per la diplomàcia, home, deixarà molts plats trencats i hi haurà molta necessitat de recollir-los.

Dels dos grans conflictes que ens toquen més de prop, Ucraïna i Gaza, quin dels dos veu més resoluble?
És més senzill de resoldre el d’Ucraïna perquè és tricentenari i el de l’Orient Mitjà és mil·lenari. Ucraïna és molt complicada, però crec que l’altre ho és més. Ara estem en un moment extrem. La dreta israeliana està practicant una cosa que si no és genocidi s’hi assembla. És neteja ètnica i no és possible. Hi ha una dada que s’ha conegut els darrers dies i no se li ha tret prou punta: hi ha 40.000 homes de Hamàs en armes. Són els mateixos que hi havia el 7 d’octubre. Per què han matat 50.000 persones? Què ha aconseguit Israel? Res. L’aritmètica del terrorisme és que si tens 10 terroristes i n’elimines 3, te’n queden 77. Una altra cosa seria que els atrapessis i els jutgessis. 

"Hi ha 40.000 homes de Hamàs en armes, els mateixos que hi havia el 7 d'octubre. Què ha aconseguit Israel? Res"

Algun dels dirigents de l’extrema dreta, que estan absolutament bojos, han arribat a dir que els nens d’avui són els terroristes futurs. Això no pot ser. Alemanya ja està començant a virar, el Regne Unit també. Jo tinc simpatia per Israel, com tinc antipatia per Hamàs, que és terrorista. Però el govern d’Israel ha caigut en mans de l’extrema dreta. Una vegada, un ministre d’Exteriors grec va dir una cosa que estava bé: no hem aconseguit que els palestins votin ni evitar que els israelians votin. 

Que interessant això.
Uns no fan eleccions des de fa anys i els altres voten democràticament i elegeixen aquests bojos. Ho fan en bona part per culpa de Gorbatxov. 

Com?
La culpa de tot és de Gorbatxov… Permeti’m un punt d’ironia. Amb la perestroika, va destruir la Unió Soviètica, que tenia controlats molts d’aquests bojos. Ara tenim Viktor Orbán a Hongria erosionant la Unió Europea i una demografia a Israel que ha canviat perquè un 15% són russos i tots d’extrema dreta. Gent que no ha passat per la democràcia i no els interessa, són gent descarnada que només miren per ells. Alguns talons de la història es cobren tard, però sempre es paguen. 

Té un referent de diplomàtic històric?
Jo he tingut un gran mestre, però és una persona desconeguda perquè és molt discret, malgrat haver estat secretari general del ministeri, ambaixador a Nacions Unides, a París. És Paco Villar. Va ser ell qui em va dir que l’acompanyés a Nova York i després vaig ser cap de gabinet seu quan va ser el número dos al ministeri. És un home d’una gran humilitat.   

Dels personatges que ha conegut de la política internacional, alguns el deuen haver atret.
He tingut la sort de veure’n alguns de ben a prop. No n’hi ha cap del que digui que és el meu ídol, però per diferents motius he sentit respecte per algunes qualitats de Jacques Chirac, Tony Blair i Angela Merkel. Em va agradar la projecció europeista de Chirac, a partir de la seva idea gaullista que va fer més gran, amb motiu de la guerra de l’Iraq. És qui s’enfronta a Le Pen i a Bush. Merkel, per la seva banda, era una dona molt senzilla. Escoltava molt, feia moltes preguntes. Es notava que és científica. Molt propera. La recordo fent cua darrera meu en un hotel, en una reunió internacional. 

I Tony Blair també estaria en la seva llista, malgrat la guerra de l’Iraq?
Sí perquè té un punt tràgic. Ell és molt europeista, el que al seu país no és fàcil. Ho va voler compensar amb molta aproximació a Washington. Volia jugar aquesta doble carta de ser també l’home d’Europa a Washington i crec que es va jurar, vaja, jo li he sentit dir-ho, que si els Estats Units entraven en guerra, ell no els deixaria sols. Que no faria el que havia fet un altre premier laborista, Harold Wilson, al Vietnam. Però li va tocar la pitjor guerra amb el pitjor president. Si a les eleccions del 2000 hagués guanyat Al Gore, Blair hauria passat a la història com un gran líder laborista.      

Sobre el poder, vostè ha treballat a la Moncloa amb el president Rodríguez Zapatero. De qui diu a Les lleis del poder que mai va perdre el bon humor.
Ser president del govern et canvia la vida. No ets el mateix. Però hi ha una cosa que manté i és que considera que haver estat president no el situa en una posició per damunt de ningú. Això m’ha fet sentir admiració per ell. I per una altra cosa. Quan ell va arribar a la Moncloa, Espanya tenia un problema molt greu, que era ETA. Quan ell se’n va anar, ETA havia abandonat la lluita armada. 

"Zapatero va resoldre el problema més greu, ETA, i no ho ha reivindicat. González i Aznar van sortir ferits i no han digerit res"

Potser no se li ha reconegut prou.
Entre altres coses perquè ell no ho ha volgut reivindicar, però ell va resoldre el problema més greu que tenia Espanya. També té el seu punt tràgic perquè li va tocar la crisi i se’l va emportar. Però tampoc ha rondinat. 

Una actitud molt diferent de la de José María Aznar i Felipe González.
Aznar i González continuen patint. Van sortir ferits del poder i no han digerit res.