27
de gener
de
2016, 07:17
Actualitzat:
28
de gener,
7:13h
Carles Hac Mor (1940-2016) ha mort aquesta matinada a l'edat de 76 anys. Amb ell se'n va una de les veus més personals, polièdriques i interessants de les lletres catalanes dels darrers temps. Ell mateix s'autodefinia com a "infrapoeta" i escampava la seva ànima creativa en diversitat de manifestacions: guions, obres de teatre, antinovel·les o videocreacions. El 1977 debutava amb Tu'm és no'ms. Desig-enuig. Escalaborns, al qual seguiren obres com S'ha rebentat l'hospici (Cafè Central, 1985), La fi del món (Empúries, 1994), El desvari de la raó (Empúries, 1995), Cabrafiga (Emboscall, 2002) o M'he menjat una cama (2004). Títols que l'han fet un autor imprescindible per entendre la poesia actual a Catalunya.
Vivaç i lúcid, Carles Hernández i Mor, que era el seu veritable nom, ha fet del joc –amb la tradició, amb el gènere, amb la convenció– tota una poètica o, més ben dit, una "antipoètica". Al llarg de la seva trajectòria es va inventar gèneres com ara l'escalaborn, la paraparèmia i l'hiposeptimí i va ser un exponent destacat de la poètica catalana nascuda en la contracultura dels setanta –entre el 1973 al 1975 practicà l'art conceptual amb el Grup de Treball–. Més endavant, bregat en performances i en contacte continu ja amb d'altres artistes, cofundà les revistes d'art i poesia Tecstual, Ampit i L'avioneta.
L'any 2012 recollia el Premi Jocs Florals pel poemari Dietari del pic de l'estiu, "un soliloqui fragmentari, un trencadís de poemes on es barregen totes les diccions del jo, invocant el pas de dins a fora, el passat i el present", segons afirmava, aleshores, el jurat. A banda d'aquest guardó, la seva obra també va ser reconeguda amb el Premi Espais a la Crítica d'Art 1988, el Premi Joan Fuster d'assaig de 1998 i el Premi de poesia Cadaqués a Rosa Leveroni 2003.
La poesia, "allò indiscutiblement real"
Recitador incansable, parella artística de química inigualable amb Ester Xargay, a la seva dicció i a la seva veu sempre hi anirà associat el color vermell, especialment els mitjons rojos que ja s'han convertit en tota una icona, com també la llarga barba que s'havia deixat créixer en els darrers temps. "La poesia fou allò indiscutiblement real", deia, tal com recorda Laura Borràs, directora del la Institució de les Lletres Catalanes, en aquest text on ha confirmat la mort del poeta.
Sempre amatent a noves iniciatives literàries, l'any 2012 va esdevenir el primer poeta publicat per Edicions Terrícola, amb la plaquette titulada El cel barrat, del qual en reproduïm un fragment en forma de comiat:
En cada ‘no’ hi havia un ‘sí’ amagat
que, si es feia explícit, reclamava un ‘no’.
On no hi sobrava res, hi cabia tot. L’univers
era el resultat d’un succés gratuït.
Vivaç i lúcid, Carles Hernández i Mor, que era el seu veritable nom, ha fet del joc –amb la tradició, amb el gènere, amb la convenció– tota una poètica o, més ben dit, una "antipoètica". Al llarg de la seva trajectòria es va inventar gèneres com ara l'escalaborn, la paraparèmia i l'hiposeptimí i va ser un exponent destacat de la poètica catalana nascuda en la contracultura dels setanta –entre el 1973 al 1975 practicà l'art conceptual amb el Grup de Treball–. Més endavant, bregat en performances i en contacte continu ja amb d'altres artistes, cofundà les revistes d'art i poesia Tecstual, Ampit i L'avioneta.
L'any 2012 recollia el Premi Jocs Florals pel poemari Dietari del pic de l'estiu, "un soliloqui fragmentari, un trencadís de poemes on es barregen totes les diccions del jo, invocant el pas de dins a fora, el passat i el present", segons afirmava, aleshores, el jurat. A banda d'aquest guardó, la seva obra també va ser reconeguda amb el Premi Espais a la Crítica d'Art 1988, el Premi Joan Fuster d'assaig de 1998 i el Premi de poesia Cadaqués a Rosa Leveroni 2003.
La poesia, "allò indiscutiblement real"
Recitador incansable, parella artística de química inigualable amb Ester Xargay, a la seva dicció i a la seva veu sempre hi anirà associat el color vermell, especialment els mitjons rojos que ja s'han convertit en tota una icona, com també la llarga barba que s'havia deixat créixer en els darrers temps. "La poesia fou allò indiscutiblement real", deia, tal com recorda Laura Borràs, directora del la Institució de les Lletres Catalanes, en aquest text on ha confirmat la mort del poeta.
Sempre amatent a noves iniciatives literàries, l'any 2012 va esdevenir el primer poeta publicat per Edicions Terrícola, amb la plaquette titulada El cel barrat, del qual en reproduïm un fragment en forma de comiat:
En cada ‘no’ hi havia un ‘sí’ amagat
que, si es feia explícit, reclamava un ‘no’.
On no hi sobrava res, hi cabia tot. L’univers
era el resultat d’un succés gratuït.