"Aviso: voy a hablar en catalán. Un poquito. Va a ser rápido e indoloro". Aquesta va ser la frase textual amb què Carles Porta va comunicar al públic dels Ondas que faria part del seu discurs en català. La frase conté una bona dosi d'ironia, que és la que ens va fer somriure a tots, però sobretot conté una realitat: el temor a fer servir el català a Catalunya.

Podem camuflar aquest temor amb l'humor, és el que millor sabem fer els catalans. L'humor és la nostra divisa, amb ell avancem pels camins tortuosos d'aquest estat selectivament lingüicida. Però el temor sempre és allà, sobre la nostra espatlla, condicionant-nos cada moviment i cada gest; fins i tot quan aquests acaben sent valents. I Porta va aplegar aquesta essència en una sola frase. Si desgranem les seves paraules, allà hi és tot i per triplicat.

En primer lloc, l'avís. "Aviso, voy a hablar en catalán". Per parlar en català a Catalunya, cal avisar abans. Compte, que ara parlaré en la llengua del meu país a la capital del meu país. Ho aviso abans que us soni rar aquest idioma menor i molest que sentireu, ple de sons desagradables i de mots indesxifrables. Que no sigui dit que no he comunicat les meves intencions a temps.

Després, la mesura de l'ofensa: un poquito. Tindré un gest desagradable, però no heu de patir massa, serà una cosa breu, acotada, que no se us farà pesada i que amb tota seguretat us permetrà sobreviure. Fixeu-vos que abans de començar ja us mostro la llum al final del túnel: un poquito. La fi del vostre malson és a tocar. No us poseu nerviosos.

I, finalment, la promesa d'un atac sense seqüeles: va a ser indoloro. Serà tan ràpid, l'experiència que tindreu amb el català serà tan fugaç, que no arribarà a causar-vos dolor. Pràcticament, no patireu. Serà una punxada seca, entrar i sortir, la sang no tindrà oportunitat de rajar braç avall. Què més voleu?

Porta va estar realment inspirat. Poques frases haurien concentrat tan bé el que sent un catalanoparlant en la seva vida quotidiana. Va saber reunir en aquelles quatre paraules l'actitud que ens arrossega, els trucs que fa anys que els catalanets insistents ens tenim apresos de memòria per intentar subsistir i fer valer la llengua allà on no és benvinguda.

En aquest estat ansiós per aixafar el català i deixar-lo finet com un full, el temor disfressat d'humor continua sent la nostra arma per esquivar la intolerància que ens rodeja. Una solució per tapar el forat del moment. Un avís sorneguer que fem als altres, però que en el fons no deixa de ser un reconeixement de la nostra fragilitat. Un avís i una disculpa per parlar català a Catalunya.