El 10 de juliol de 2010 un milió i mig de catalans van respondre la crida d'Òmnium Cultural en una manifestació que amb el lema 'Som una nació. Nosaltres decidim', va portar al carrer el malestar per la sentència del TC sobre l'Estatut. Un any després, la presidenta de l'entitat creu que ha estat un any important pel país, que ha demostrat la seva voluntat de decidir. Tot i això, admet que encara hi ha qüestions a resoldre, com el tracte de l'estat espanyol amb el català. En aquest sentit, i coincidint amb el 50è aniversari d'Òmnium Cultural, Casals destaca que l'estat espanyol ''ens està fent fora'' perquè no reconeix els catalans com ''espanyols especials amb la seva identitat''.

Fa justament un any que un milió i mig de catalans van sortir al carrer en contra de la sentència del TC, en una manifestació que es va convertir en un clam a favor de la independència. Com veu la situació un any després?

A mi em sembla que ha estat un any molt important pel nostre país, la manifestació va posar en evidència, claríssim, que som molts els catalans amb la ferma voluntat de decidir el nostre futur. Com serà Catalunya políticament en el futur depèn de la voluntat dels catalans i de ningú més - negociant, discutint, evidentment- però la decisió ha de ser nostra, ara tenim aquest dret a decidir. Durant aquest any hi ha hagut tot el procés de consultes sobre la independència que ha mostrat la capacitat i voluntat de moure's i d'expressar-se per part de molta gent - més de 900.000 persones hi ha participat, que és una xifra molt alta.

Què ha canviat durant aquest any?

Després d'aquest any, la situació de crisi econòmica ha posat en primer terme el problema greu que tenim pel que fa amb la nostra relació fiscal amb Espanya. La situació de dèficit fiscal, la situació tant injusta pel que fa als impostos que es recapten a Catalunya, que no oblidem, és el resultat de l'esforç de tots els treballadors i empresaris catalans. Hi ha una part del nostre esforç que se'n va en forma d'impostos i no retorna en forma de despesa pública. Aquest no retorn està quantificat al voltant d'un 10% del nostre PIB, és una cosa exageradíssima que no passa enlloc del món i només té un nom: espoli. Mentre la situació econòmica era expansiva tot això s'anava suportant. Ara, amb una situació més dura i les finances públiques de la Generalitat de Catalunya s'han d'estrènyer molt el cinturó, s'està posant en evidència que hi ha moltes despeses, que són les despeses socials que són molt difícils de pagar si no tenim els diners que ens mereixem. Això ha incidit molt en l'ànim dels ciutadans.

El 43% dels catalans votarien a favor de la independència però més per la cartera que per la bandera. És negatiu?

A mi no em fa angúnia que el tema dels diners faci obrir els ulls a molta gent, i la cartera i la bandera van juntes igual que el cor i la butxaca. Tots tenim cor, evidentment, i la identitat és molt important, però normalment ens relacionem anant vestits i anant vestits tenim butxaca, i per tant, cor i butxaca són dos elements que van junts que no estan contraposats. I que tots dos, sumats, donen força al catalanisme dels nostres dies.

Creu que els polítics han traslladat a la seva agenda el clam del 10J a favor de la independència o s'ha diluït?

Crec que els polítics van sentir, sense dubte, el clam. A vegades es diu que no el van escoltar prou. De totes maneres penso que si ens hi fixem, el llenguatge dels polítics ha canviat el darrer any i aquesta reivindicació de més sobirania tant des del punt de vista de la identitat, la cultura i la llengua com des del punt de vista de l'economia, és present en tots els discursos polítics. A mi em sembla que sí. Una altra cosa és el ritme al qual els polítics són capaços de donar resposta a la reivindicació nacional que els ciutadans estem fent. Però sovint les coses no són tant ràpides com voldríem.

Per tant no creu que s'hagi esvaït aquest sentiment?

Encara és vigent i més ho serà.

Però en canvi no participen a la manifestació d'aquest dissabte?

Nosaltres no ens dediquem a organitzar manifestacions. L'any passat ens vam oferir per fer d'aglutinadors i de coordinador de moltes forces per aconseguir que molta gent hi anés. No creiem que el 10 de juliol sigui una data per posar al calendari, ja tenim un dia reivindicatiu per excel·lència de la catalanitat, que és l'11 de setembre. I en aquest sentit ens ha semblat que no corresponia adherir-nos a la manifestació, i que no vol dir que no la veiem amb simpatia i que molts socis d'Òmnium hi aniran.

Creu que som massa submisos els catalans?

Els catalans encara som més submisos del que caldria. Hem estat un poble que ha sofert moltíssim, hem perdut guerres terribles, hem tingut repressions molt cruels. L'esperança és que després d'anys de democràcia i llibertat, hi ha vàries generacions de joves i no tant joves que han viscut sempre en democràcia i seran menys porucs del que puguem ser els que som més grans i marcats per aquesta derrota continuada de la nostra història. Però som un poble de resistència i tenacitat formidable.

El català és un dels pilars d'Òmnium Cultural, i precisament l'oficialitat a Europa és una de les seves batalles. Aquesta setmana hem conegut una nova polèmica, la de l'etiquetatge. Quin és el problema d'aquest reconeixement?

Els passos són difícils i fàcils. Tècnicament és molt senzill: la voluntat política del govern espanyol. El dia que digui que a Espanya, a part de l'espanyol hi ha altres llengües oficials, ja està. Per tant, és una altra mostra que les institucions espanyoles no acullen les necessitats del poble de Catalunya i que el català sigui una de les llengües europees. La lògica i la demografia, tot indica que ha de ser així. És la voluntat espanyola que falla, que va en contra d'una part dels ciutadans que diu que són seus, per tant, contradicció greu. Estan fallant a la democràcia i a moltes coses. Estan dient que no ens reconeixen com espanyols especials amb la vostra identitat. Ens estan fent fora!

Tampoc no està encara del tot acceptat, malgrat els trenta anys de democràcia, el model lingüístic a les escoles...

Sempre pots trobar un pare o una mare que abusi del seu fill, perquè és gairebé un maltractament, i que diguin que vol que el fill rebi ensenyament en castellà. Una de les conquestes de la democràcia a Catalunya és la sola línia d'ensenyament, que tots els nens i nenes, tenen l'escola igual, que tots surten aptes en dues llengües, i que això ens obra les portes a parlar-ne tres o quatre. Però és intocable que el català és la llengua vehicular a Catalunya, i això, Òmnium, molts ciutadans i espero que la Generalitat som inflexibles. El català és la llengua que ens uneix a tots, i no volem separacions per la llengua.

És una contradicció parlar doncs d'independentistes, amb posicions que qüestionen el català a les escoles?

No, jo crec que quan les coses avancen raonablement sempre hi ha petites minories que resisteixen al progrés ha passat sempre. Sempre hi ha una minoria que no vol. Quan puja la burgesia sempre hi ha aristòcrates que es resisteixen. Sempre hi ha algú que defensa postures més antiquades i són una excepció tot i que procuren no ser una excepció. Aquí és on hem de ser molt actius i molt hàbils i deixar-ho com a excepcions extemporànies.

Encara s'ha d'avançar però, en l'ús social de la llengua catalana, no?

Aquesta qüestió potser va lligada amb què som un poble sotmès i poruc, i no tenim prou respecte per les nostres coses. Quan veiem algú que parla el nostre idioma canviem, sense preguntar si ens entén en català. Tenim feina encara per l'ús social. Entitats com Òmnium, tenim aquesta tasca continuada de cada dia, l'hem de fer. Parlar en català amb tothom que l'entengui.

Però és culpa dels mateixos catalans?

En part és culpa nostra, dels vells catalans. Quan veiem algú que fa cara de no haver nascut a Catalunya, canviem de llengua. Molt sovint l'interlocutor ens entén, i és la manera d'ajudar. Els privem doncs, de poder aprendre i practicar el català, i crec que és un error, en gran part, nostre.

Amb les darreres onades immigratòries és més complicat?

En part és més difícil, però en part més fàcil, perquè una part dels immigrants ja són políglotes. Els del nord d'Àfrica parlen francès, els del Pakistan ja estan exposats a diversos idiomes i estan disposades a aprendre altres idiomes. La complicació no és tan que els que venen no siguin receptius, com que se'ls ofereixi aprendre el castellà, com a llengua important. Els hem de dir que han d'aprendre el català, i segurament, quan el sàpiguen, també sabran castellà.

És aquest un dels reptes per a la Catalunya del segle XXI?

Un dels reptes per Catalunya però també per Europa. Tenim la responsabilitat que Europa sigui més variada i que dins d'Europa hi hagi una llengua que és el català. Si ho abandonem, ens fem una mala jugada a nosaltres mateixos i una mala jugada als nostres conciutadans europeus, perquè Europa serà més pobra, amb una llengua menys. Per tant, tenim una responsabilitat important cara enfora també.

Sobre quines línies es basarà el pla estratègic d'Òmnium Cultural a partir d'ara doncs?

El nostre pla estratègic ens dóna com a tasques la defensa de la llengua i la cultura fent atenció molt especial a l'àmbit educatiu i en la cohesió social. En aquest sentit es va crear la plataforma 'Som escola' on amb altres entitats lligades al món educatiu per donar suport, assegurar el manteniment del món educatiu català, al manteniment del mecanisme de la immersió lingüística (elogiat per organismes internacionals) que funciona, treballem molt en aquest aspecte. Hi ha una part de catalans que han arribat de fora i que necessiten que se'ls aculli per transformar-se, per incorporar-se plenament com a ciutadans catalans.

Però sense renunciar als trets identitaris propis?

És clar que no. Nosaltres no hem de renunciar a la nostra catalanitat, els hem de convidar a que en formin part, però no els hem de demanar tampoc que ells renunciïn a la seva perquè és molt bonic tenir catalans d'origen oriental o nord-africà. Això ens enriqueix.

Òmnium Cultural celebra aquest dilluns els seus 50 anys. Es diu ràpid però és tota una història...

És molt engrescador treballar en una entitat que fa 50 anys que funciona i que és fidel a la llengua, la cultura i el país. I també és bo pensar la felicitat que tindrien els nostres fundadors que el 1961, en circumstàncies molt difícils, comprometen la seva llibertat i tranquil·litat per salvar la llengua i la cultura catalanes, que veiessin que hem progressat. Per una banda, estarien contents de veure com hem progressat però dirien: escolteu, esteu en unes condicions molt millors que les nostres, feu el favor de ser conseqüents i anar endavant!

Encara és necessària la presència d'Òmnium?

Jo crec que sí, perquè per una banda, fa 50 anys no hi havia administració catalana i per tant, es feien classes de català. Ara ja la tenim, i no l'hem de suplir però l'administració no pot assumir tota la feina i és bo que hi hagi entitats com Òmnium Cultural que fem suport, que a vegades estirem de l'administració. Per exemple en el fenomen migratori n'hi ha un exemple.

L'ideal és que no calgui?

A vegades ens fem la pregunta. Si un dia el nostre país és absolutament normalitzat amb tots els recursos polítics institucionals que corresponen a una societat contemporània podria ser que una entitat com òmnium no fos necessària o podria ser que l'entitat canviés molt de caràcter. Però no sé com serà el futur.