Més enllà de la xifra rècord d'assistents (31.000 en onze dies) el Festival In-Edit  ha reafirmat la complicitat entre música i cinema. La trentena de documentals han fet un zoom precís de fenòmens, concerts o àlbums mítics de tots els estils, amb un assortiment d’anècdotes que, en la majoria dels casos, han humanitzat artistes que la idolatria situava en pedestals.

Com a peça d’orfebreria, "The punk syndrome", una reflexió sobre els prejudicis i les limitacions al voltant de Pertti Kurikan Nimipäivät, un grup punk de Finlàndia format per quatre discapacitats físics. Fins i tot el públic va preguntar per la possibilitat que aquesta formació, que ja té un single al mercat, actuï algun dia a Barcelona.

En la balança de les sorpreses agradables, "Produced by George Martin", un repàs entranyable al productor dels Beatles però també responsable de les figures del rock and roll incipient dels 50 o dels discos d’humor de Peter Sellers. També cal destacar la coherència i honestedat del pare dels mods, Paul Weller, en "Find the torch", la divertida bipolaritat d’Adrià (o Josep?) Puntí, un personatge que compagina fantasmes interiors i un motor creatiu incombustible.

L’elaboració detallada de l’òpera rock "Quadrophenia", amb l’estressant hiperactivitat de Pete Townshend i la bogeria nihilista del bateria de The Who Keith Moon, la visita dels Rolling Stones a Irlanda el 1965 (amb un Mick Jagger molt conscient de les seves habilitats seductores i un concert suspès per invasió d’escenari) i l’ascens i caiguda dels infravalorats Dr. Feelgod en "Oil City" (provinents de la marginal població anglesa de Canvey Island) també han brillat amb llum pròpia.

Sense oblidar "Joe Strummer: the future is unwritten", apassionant relat sobre les contradiccions i l’obligada reinvenció del líder de The Clash, que finalment troba la pau vital i recupera el seu esperit hippie amb el grup The Mescaleros.

En el cantó de les decepcions, "Heima", un recorregut tediós i interminable sobre una tanda de concerts de Sigur Ros pels paisatges més inhòspits i majestuosos de la seva Islàndia natal. I, en "Stop making sense", malgrat que l’enregistrament a càrrec de Jonathan Demme ("El silencio de los corderos") és impecable i el ritme visual alt, mostra uns Talking Heads contaminats per l’obsessió afro-beat de David Byrne. Ni rastre del grup post-punk o del període pop que estaven a punt d’inaugurar.

Els tres triomfadors
Pel que fa als reconeixements, el primer lloc del podi ha estat per a "Searching for sugar man" (sobre Sixto Rodríguez, un músic que va gravar dos discs de folk-rock els anys 60 i va ser considerat el Dylan estatal abans d'esfumar-se), seguit per "A film about kids & music: Sant Andreu Jazz Band", premi al millor documental estatal.

La menció especial del jurat ha recaigut en "Don't follow me (I'm lost). A film about Bobby Bare Jr."

D'altra banda, dotze dels documentals de l'edició d'enguany ja estan disponibles a Internet a la plataforma In-edit TV.