Aquest cop ha estat Emilio Doménech, però és igual. Podria haver estat qualsevol altre. Qualsevol altre periodista espanyol més o menys afí a uns ideals més o menys progressistes hauria reaccionat de la mateixa manera. Perquè porten el país a la sang, igual que nosaltres n'hi portem un altre, i això és impossible de camuflar, per molt que ho vulguis tapar amb retòriques superficials.

Context. Cayetana Álvarez de Toledo va anar al FAQS i, novament, va aprofitar l'ocasió per polemitzar sobre l'ús de l'orellera. Va fer un discurs abrandat sobre per què els catalans hem de renunciar a la nostra llengua en favor del castellà, la llengua universal i vàlida. Va dir-nos que érem uns maleducats, evidentment, per insistir a voler sobreviure. I, quan ja va haver marxat del programa, va penjar la turra colonial a Twitter perquè fos aplaudida per tota la seva tropa.

També per Emilio Doménech, periodista de Newtral que, tot i no semblar ser de la seva corda, no només va aplaudir-la sinó que va passar unes quantes hores defensant-la aferrissadament a la xarxa.

En aquesta defensa, Doménech va dir moltes coses de l'alçada d'un campanar, la majoria fruit del desconeixement i de l'impuls nacionalista espanyol -completament involuntari, n'estic convençut- que li navega per les venes. Però potser, d'entre totes les que va dir i que us recomano recuperar, la més simbòlica va ser aquesta.

Pareu bé les orelles: "Lo que se ve en la entrevista de CAT no es cultura, es imposición. Y una imposición con un claro sentido político nacionalista que detesto. Eso es lo que critico. El señalar. El apartar al que no se adapta a lo que unos pocos quieren".

No crec que hi trobeu res a faltar, perquè hi és tot. És un homenatge sencer al nacionalisme passiu agressiu d'esquerres espanyol. El nacionalisme que, sense despentinar-se massa, creu que és una imposició parlar en català a una diputada per Barcelona, capital de Catalunya, en un programa en català emès en una televisió en català.

El mateix nacionalisme que, si la cosa hagués anat al revés i Cristina Puig hagués hagut de fer l'entrevista en castellà a una diputada per Barcelona, capital de Catalunya, en un programa en català emès en una televisió en català, llavors no hauria considerat el fet una imposició del castellà, sinó una mostra de concòrdia. Perquè per ells l'única normalitat passa per l'ús de la seva llengua i l'única cordialitat passa per la submissió de la teva.

Tot plegat, emmarcat en una estratègia perversa: la de fer veure que català i castellà són dues llengües en igualtat de condicions, equiparant-les en una mateixa lluita per la subsistència, com si visquessin en una falsa competició pels respectius drets lingüístics. El famós bilingüisme que sempre han intentat vendre, vaja, el que tota la vida ens han explicat que existeix per poder frenar amb aparent legitimitat qualsevol avenç del català.

Doménech encara hi afegia: "Pese a que ambas personas hablan el mismo idioma castellano, pese a que los espectadores también hablan ese idioma castellano, prefieren poner esa barrera idiomática que en realidad no existe. Es algo artificial con un sentido, en este caso, político".

Ho veieu, oi, que perceben un idioma, en si mateix, com una barrera idiomàtica? "Prefereixen posar aquesta barrera idiomàtica", diu. Com si els catalans parléssim el català per humiliar, per canalitzar el nostre odi visceral, i no perquè és la nostra pobra llengua. "Artificial", diu, com si hi hagués res més natural que una llengua viva.

En fi, és curiosíssim. És curiosíssim veure la naturalitat amb què exposen aquest discurs lingüicida. I és inquietant la manera com el combinen amb una suposada idea progressista, oberta i amable de gairebé tots els altres assumptes de la vida. No els grinyola res, la combinació els és perfectament versemblant; tot els sembla encaixar en unes ments que creuen lliures però que estan cada dia més ofegades per la pàtria.