Establerts en un pis d'estudiants immens i fosc al carrer Nou del Raval, els Da Souza estudien, treballen i toquen, sobretot toquen. En Lluís, l'Àngel, en Xavi i en Biel són el quartet guanyador que acaba de facturar Gran Salt Endavant (Famèlic, 2016), el segon disc dels mallorquins. La grandiloqüència del títol vol evidenciar el canvi de rumb i posar-ho fàcil als periodistes, però ningú sap ben bé on els pot portar aquesta reinvenció. Com tampoc ningú sabia cap on aniria el poble xinès als anys cinquanta, quan es van establir les mesures econòmiques que inspiren el nom de l’àlbum. Com diu Àngel Garau - bateria del grup -, "és un pas, de si és endavant o enrere ja no ho sabem".
Ja sigui a passes o saltant, queda clar que la nova direcció els porta a tonalitats més reconeixibles pel gran públic. Del so cru i les lletres críptiques de Flors i Violència (Famèlic, 2013) es passa al rock madur d'uns nois que en plena vintena saben captar a la perfecció allò que es proposen. Potser la clau està en les hores de feina, "hem estat bastant més temps preparant aquest disc que la resta de coses que hem fet" diu Lluís Cabot, guitarra i lletrista. No hi ha fissures en la seva doctrina: "Sense esforç no hi ha rock".
El sisè sentit, el de l'humor
Ara bé, el seny sense la rauxa no tindria massa sentit, els Da Souza són illencs i el seu tarannà també. Bromistes de mena, a Gran Salt Endavant han sabut traslladar aquesta conyeta a la seva música, amb versos com he anat a cercar les fotos i he tornat amb una revelació (de la cançó Octubre) o amb cançons que volen ser fils musicals pels lavabos dels aeroports (com a Ascensors). Precisament aquest tema, que al disc serveix d'interludi, va ser el primer que van tocar en el primer concert. Des d'aquell dia, el nom extraoficial de la cançó és Enganyamares perquè "va ser l'única que va agradar a les nostres mares que estaven entre el públic" recorda l'Àngel. En Xavi Hernández – també guitarrista – se n’alegra, mig de broma mig de veres, que amb el nou disc les mares “puguin gaudir-lo d’una vegada”.
I és que la motxilla d’influències no s’omple només amb les últimes novetats, l’experiència vital marca: la música al cotxe dels pares, les primeres festes majors o el primer grup de versions amb els amics de l’institut, tot conta. “Vam créixer amb Antònia Font, Pau Riba, Sisa o Quimi Portet, no em sé imaginar fent el que fem sense haver escoltat aquesta gent”. L’Àngel repassa i en Lluís actualitza: “Aquest disc és fruït del que sempre hem estat però també de les noves influències que darrerament hem tingut, com Teenage Fanclub, Pavement i Parquet Courts”.
Entre unes i altres es produeix una no tan estranya coincidència, Els Pets. Les similituds entre els de Constantí i els escocesos Teenage Fanclub fan, com explica en Lluís, que “per algú que no ens hagi escoltat mai i no conegui el grup de Glasgow, li podem recordar a Els Pets”. Tot i no haver estat mai gaire entusiastes amb el fenomen del rock català, l’Àngel assegura amb la seva habitual ironia que “si ara tornés, ens aniria de meravella”.
La distància que dóna el pont aeri
Sense parlar de trens de mitjanit, ni de copes que reflexen la llum de l’amor, els Da Souza dediquen les lletres al retrat d’allò estrany que hi ha en els actes quotidians. Els “quadres” que pinta en Lluís estan enfocats des del prisma “de no ser plenament d’aquí, de veure-ho amb una mica de distància, d’estar observant el que passa cada dia des de dins i des de fora”. Entre les imatges a les quals et transporta el disc, hi ha la quietud d’un pis d'estudiants on sembla que no avanci el temps o els vagons del metro plens de cares enlluernades per les pantalles.
Parats o en moviment la sensació de Gran Salt Endavant és “la de les dinàmiques de marxar i tornar a casa, tots vam venir aquí com a estudiants i ara ja estem acabant”, diu en Lluís. L’ús freqüent del pont aeri, sigui per motius familiars o musicals (en Lluís i l’Àngel també toquen amb el sol•licitat grup de pop lluminós Beach Beach), fa que en el disc hi hagi constants salts en el temps. “Durant l’any que vaig escriure les lletres gairebé només vaig llegir llibres de l'editorial Males Herbes, potser Vonnegut s’ha filtrat” comenta en Lluís. D’alguna manera, la ciència-ficció i el costumisme comparteixen protagonisme a parts iguals.
En ple procés de presentació del disc, els nois saben que més enllà dels concerts i del fet que agradi més o menys a la gent, “l’important és sentir-te satisfet de portes endins”. Per si en Lluís no ho havia deixat prou clar, en Xavi ho reafirma dient que l’únic que vol "al treure un disc és aprendre de música”. D’aquesta manera es fan les coses a Can Da Souza, sense pressa però amb tota la dedicació del món i amb totes les ganes de millorar. Sembla que arribats fins aquí no són ni a mig camí.
Ja sigui a passes o saltant, queda clar que la nova direcció els porta a tonalitats més reconeixibles pel gran públic. Del so cru i les lletres críptiques de Flors i Violència (Famèlic, 2013) es passa al rock madur d'uns nois que en plena vintena saben captar a la perfecció allò que es proposen. Potser la clau està en les hores de feina, "hem estat bastant més temps preparant aquest disc que la resta de coses que hem fet" diu Lluís Cabot, guitarra i lletrista. No hi ha fissures en la seva doctrina: "Sense esforç no hi ha rock".
El sisè sentit, el de l'humor
Ara bé, el seny sense la rauxa no tindria massa sentit, els Da Souza són illencs i el seu tarannà també. Bromistes de mena, a Gran Salt Endavant han sabut traslladar aquesta conyeta a la seva música, amb versos com he anat a cercar les fotos i he tornat amb una revelació (de la cançó Octubre) o amb cançons que volen ser fils musicals pels lavabos dels aeroports (com a Ascensors). Precisament aquest tema, que al disc serveix d'interludi, va ser el primer que van tocar en el primer concert. Des d'aquell dia, el nom extraoficial de la cançó és Enganyamares perquè "va ser l'única que va agradar a les nostres mares que estaven entre el públic" recorda l'Àngel. En Xavi Hernández – també guitarrista – se n’alegra, mig de broma mig de veres, que amb el nou disc les mares “puguin gaudir-lo d’una vegada”.
Da Souza són (d'esquerra a dreta) Lluís Cabot, Biel Stela, Xavier Hernández i Àngel Garau. Foto: Adrià Costa
I és que la motxilla d’influències no s’omple només amb les últimes novetats, l’experiència vital marca: la música al cotxe dels pares, les primeres festes majors o el primer grup de versions amb els amics de l’institut, tot conta. “Vam créixer amb Antònia Font, Pau Riba, Sisa o Quimi Portet, no em sé imaginar fent el que fem sense haver escoltat aquesta gent”. L’Àngel repassa i en Lluís actualitza: “Aquest disc és fruït del que sempre hem estat però també de les noves influències que darrerament hem tingut, com Teenage Fanclub, Pavement i Parquet Courts”.
Entre unes i altres es produeix una no tan estranya coincidència, Els Pets. Les similituds entre els de Constantí i els escocesos Teenage Fanclub fan, com explica en Lluís, que “per algú que no ens hagi escoltat mai i no conegui el grup de Glasgow, li podem recordar a Els Pets”. Tot i no haver estat mai gaire entusiastes amb el fenomen del rock català, l’Àngel assegura amb la seva habitual ironia que “si ara tornés, ens aniria de meravella”.
La distància que dóna el pont aeri
Sense parlar de trens de mitjanit, ni de copes que reflexen la llum de l’amor, els Da Souza dediquen les lletres al retrat d’allò estrany que hi ha en els actes quotidians. Els “quadres” que pinta en Lluís estan enfocats des del prisma “de no ser plenament d’aquí, de veure-ho amb una mica de distància, d’estar observant el que passa cada dia des de dins i des de fora”. Entre les imatges a les quals et transporta el disc, hi ha la quietud d’un pis d'estudiants on sembla que no avanci el temps o els vagons del metro plens de cares enlluernades per les pantalles.
Concert de Da Souza al Festival Hoteler de Vic de 2014. Foto: Adrià Costa
Parats o en moviment la sensació de Gran Salt Endavant és “la de les dinàmiques de marxar i tornar a casa, tots vam venir aquí com a estudiants i ara ja estem acabant”, diu en Lluís. L’ús freqüent del pont aeri, sigui per motius familiars o musicals (en Lluís i l’Àngel també toquen amb el sol•licitat grup de pop lluminós Beach Beach), fa que en el disc hi hagi constants salts en el temps. “Durant l’any que vaig escriure les lletres gairebé només vaig llegir llibres de l'editorial Males Herbes, potser Vonnegut s’ha filtrat” comenta en Lluís. D’alguna manera, la ciència-ficció i el costumisme comparteixen protagonisme a parts iguals.
En ple procés de presentació del disc, els nois saben que més enllà dels concerts i del fet que agradi més o menys a la gent, “l’important és sentir-te satisfet de portes endins”. Per si en Lluís no ho havia deixat prou clar, en Xavi ho reafirma dient que l’únic que vol "al treure un disc és aprendre de música”. D’aquesta manera es fan les coses a Can Da Souza, sense pressa però amb tota la dedicació del món i amb totes les ganes de millorar. Sembla que arribats fins aquí no són ni a mig camí.
Da Souza . Foto: Adrià Costa
