Dagoll Dagom esmola totes les armes per tenir enllestit un dels espectacles més esperats de la nova temporada, d'estrena el proper 29 de setembre. De Mar i Cel a Scaramouche, amb el desig de perpetuar la saviesa escènica d'una companyia que sap de què va això d'entomar un gran musical. El repte, ara, ve acompanyat de la il·lusió de donar vida a una comèdia farcida de bones cançons, d'intrigues, d'emocions, d'aventures, d'amor i de revolucions. Albert Guinovart torna a comandar l'apartat musical, amb llibret i direcció de Joan Lluis Bozzo, direcció musical de Joan Vives i producció d’Anna Rosa Cisquella.

A poc més de vint dies de l'estrena, l'escenari del Teatre Victòria és a mig vestir, però ja deixa veure la grandesa d'allò en què es convertirà. Els actors, en grupets, assagen un dels números corals d'Scaramouche, encara pensant els passos de la coreografia, però amb la veu esmolada, a tot drap i sense microfonia. Ara és l'hora de la veritat. El moment crucial on es fa evident el salt al buit, "aquell instant temut on es passa de la sala d'assaig al teatre", tal com explica Joan Lluís Bozzo, camuflat entre el públic que farà un tast del nou espectacle.

Aquest dijous, les portes de la sala barcelonina s'obren per uns minuts i fan possible que un estol d'ulls curiosos puguem veure la feina, sempre complexa, d'aixecar un musical d'aquestes dimensions. Cisquella i Bozzo, els impertorbables commendatori de tot plegat, s'ho miren drets, al bell mig de la platea. Els periodistes anem entrant, i la sensació és d'endinsar-se, de puntetes, en una mena de litúrgia laica. La música, subratllada només per la força d'un piano, omple el buit enorme que hi ha fins a tocar el sostre.
 
Un musical de capa i espasa

Dagoll Dagom fa tres dies que assaja un musical que compta amb 800.000 euros de pressupost ("ni car, ni barat, tenint en compte els números d'aquesta mena de produccions", diu Cisquella), una nova producció pròpia basat en la novel·la d’amor i espases de Rafael Sabatini que, al seu torn, va tenir una cèlebre adaptació cinematogràfica. A banda de la qualitat musical –i del bon gust sonor– que la companyia confegeix a cadascun dels seus espectacles, d'aquest muntatge cal destacar, també, les lluites d'espases en directe.

"No érem conscients de com costava coreografiar aquests duels", confessa Bozzo. Un cost que va més enllà de les hores d'assaig i d'aprenentatge dels actors, ja que precisa de materials expressament fabricats per a l'ocasió. Els espasins han estat fabricats a França, pesen gairebé un quilo i tenen la "punta morta", tot i que poden fer mal. "Imagina't un cop a l'ull!", alerta el director, reafirmant la dificultat de tot plegat i la destresa dels actors per evitar qualsevol mena de perill.

I així queda palès quan Toni Vinyals, Ivan Labanda i Ana San Martín comencen una lluita aferrissada, amb la mirada atenta del mestre Jesús Esperanza, l'home encarregat de convertir-los en uns espadatxins precisos i elegants. Plasticitat, peus lleugers i algun somriure que s'escapa, encara. Veure dansar els actors amb els espasins a la mà és una delícia que augura grans nits de glòria teatral.

Amb aquest estol de cançons i espases, l'emoció és assegurada. També hi ajuda que la història compta amb ingredients molt sucosos, com el context de la Revolució francesa, les ganes indissimulades de ser un gran entreteniment popular o els tocs de commedia dell'arte.

Amb un repartiment encapçalat per Toni Vinyals (Scaramouche), Ivan Labanda (Marquès de l’Echalonne), Mireia Mambo (Camila), Ana San Martín (Olympia) o Albert Mora (Philippe), l'emoció és assegurada. Espases i emoció en una història que passa amb el context de la Revolució francesa, que ve amb unes ganes indissimulades de ser un gran entreteniment popular, i que es regala tocs d'homenatge a la millor commedia dell'arte. Divuit actors i deu músics que ultimen tots els detalls de l'obra que pot ser el gran èxit d'aquest nou curs. Caldrà no abaixar la guàrdia.
 
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Gug77J4X92w[/youtube]