Quan eres petit i anaves a l'escola, arribar a classe sense haver fet els deures era una opció, però sabies perfectament les conseqüències que se'n derivarien. Punts negatius, males cares, un cert escarni públic, càstigs de proporcions diverses. En fi, el catàleg que lluïa el professorat en aquests casos era llarg i distret.

Sí que és cert que hi havia qui gestionava aquestes situacions amb una aparent calma absoluta, fent ús de tota mena d'excuses més o menys enginyoses. A vegades aconseguien desempallegar-se de l'embat (riures enllaunats) sense gaires rascades. Però això només passava quan el protagonista era especialment audaç, En general, arribar a classe sense la feina feta causava un cert temor en la ment de l'alumne i unes més que probables conseqüències.

L'escenari encara era més perillós quan el professor o professora en qüestió era dels durs, el monstre de manual, el bitxo amb qui convé extremar sempre totes les mesures de seguretat i no abaixar mai la guàrdia. En aquests casos, fins i tot els audaços optaven per deixar de ser-ho; la resta, no cal dir-ho, optàvem per continuar complint amb tots els requeriments institucionals, com sempre.

Per aquest entrenament vital hi hem passat tots. Quan s'és estudiant, és pràcticament impossible no viure l'experiència de ser -encara que sigui transitòriament, i per pura supervivència- un bon alumne. I per això, perquè més o menys tothom sap des de ben petit com funcionen les relacions entre gegants i súbdits, es fa tan difícil d'entendre el paper d'Esquerra en la negociació pel català a les plataformes audiovisuals.

¿Com han pogut presentar-se a Madrid sense haver fet els deures? ¿Com se'ls acut, a sobre, anar pregonant durant totes aquestes setmanes que sí que els havien fet? És desolador constatar que s'han assegut a negociar amb la llibreta en blanc, sense haver escoltat bé els experts en la matèria, sense saber exactament què calia exigir i quines armes calia utilitzar, sense comptar amb els perfils més coneixedors del tema per a la negociació.

I més encara sabent qui tenies al davant. Aquell professor. Exactament aquell professor. El gran estafador. El bitxo més bitxo de tots. La bèstia negra que tota la vida t'ha obligat a anar amb tres-cents peus de plom i que, tot i això, te les ha fotut per totes bandes. L'expert embaucador. El gegant que farà tot el que calgui per humiliar-te sempre que pugui, a cada oportunitat, perquè ets la seva presa. Presa en tots els sentits.

És inexplicable. El que li faltava al català, en plena situació d'emergència, és que els seus defensors polítics es presentessin a les últimes batalles amb el lliri a la mà, confiant que un estat lingüicida actuaria de bona fe o, pitjor encara, que els corregiria els errors que cometessin a la taula de negociació.

És inexplicable i sap greu. Sap greu perquè era la primera vegada que anunciaves la teva intenció de ser bel·ligerant amb un tema tan sensible com aquest, i ara la teva credibilitat queda tocada. Però sobretot sap greu perquè la decisió de no competir en ser inútil políticament i fer alguna cosa des de les institucions per pal·liar una mica el retrocés del català no era dolenta.