Pau Debon, cantant d'Antònia Font, en primer terme. Darrere seu, la resta de components: Joan Miquel Oliver, Pere Manel Debon, Joan Roca i Jaume Manresa Foto: Biel Santacreu/El Temps

La gira que Antònia Font ha fet d’ençà que es va publicar Lamparetes, el seu disc més recent, arriba a la fi. Palma, Barcelona, Girona, Madrid, Osca, Benicàssim, Formentera, Maó, Castelló de la Plana, Tarragona o Sant Sebastià han estat algunes de les estacions d’un tour que n’ha incloses més d’una cinquantena. De concerts pendents, en resten dos de molt especials: el del 29 de desembre al Palau Sant Jordi de Barcelona i el que oferiran al teatre Calderón d’Alcoi el 19 de gener del 2012. Serà la primera actuació d’aquesta gira a les comarques més meridionals del País Valencià, i arribarà quan encara ressonen els aplaudiments que el grup va rebre el proppassat 17 de novembre a la sala Mirror de València. EL TEMPS va aprofitar aquella visita per a entrevistar Pau Debon, vocalista d’aquest grup mallorquí que s’ha entestat a trencar fronteres amb una música encomanadissa.

—Així com a Taxi (2004) vau aconseguir una sonoritat sideral i a Batiscafo Katiuscas (2006), una de submarina, què cercàveu amb Lamparetes, el vostre darrer treball?

—En aquest cas, la temàtica té a veure amb mons i paisatges inexplorats. Si us hi fixau, tot el disc parla d’això, del progrés pel bé de la humanitat. Un progrés basat en quatre pioners que se’n van anar, tots sols, a descobrir nous mons. Tant la lletra com la música van per aquest camí. És un disc bastant més narratiu, amb molta d’imatge i molta de postal.

—En la línia d’Alegria (2002)?

—No ho diria. És en Joan Miquel [Oliver, lletrista i guitarra del grup], que va trobar una idea que més tard, entre tots cinc, vam desenvolupar. És una feina que demana temps, força laboriosa. I el resultat és diferent del d’Alegria.

—Quant temps vau trigar a fer-lo?

—Aquest ens va ocupar molt més que no uns altres. Hi vam esmerçar un any ben bo. Alegria, per contra, va ser rapidíssim: en dos mesos el teníem enllestit.

—Quan parleu entre vosaltres, sou capaços de convenir quin dels vostres set discos és el més redó?

—Quan publiques un nou treball és perquè t’agrada en aquell moment concret i sempre penses que és el millor que has fet mai, però això és una qüestió personal que depèn del gust de cadascú. Sigui com sigui, n’hi ha que ara no els faríem i n’hi ha que encara avui et fan molta patxoca. A mi, per exemple, Taxi em sembla el més complet de tots set.

—Els productes de neteja i els aparells domèstics són els camps semàntics que predominen a Lamparetes. El lèxic sorgeix després d’una posada en comú? Feu una pluja d’idees conjunta per tal de subministrar-hi material?

—No. En Joan Miquel s’encarrega de tot plegat.

Continuar llegint l'entrevista a El Temps