Igualada des de l'aire.

Resulta que entre Igualada i La Llacuna hi ha 21 quilòmetres. Això, si ho fem per carretera. En línia recta, n'hi deu haver quatre o cinc menys. A la comarca de l'Anoia no només hi ha molins paperers i indústria de la pell. Si ens apropem a aquells que tenen la pell de Barrabàs i que del molí n'han fet un ventilador, hi trobarem els Terratombats.

La cançó: "Mitjons blancs", de Terratombats.

En Ricard i en Pau són membres d'aquesta formació musical. El primer, d'Igualada. El segon, del poble que queda a 21 quilòmetres de la capital. Feu rumba i a La Llacuna hi teniu un molí de vent. Us agraden els ventiladors? “Per suposat que sí! Però, si hem d'escollir, preferim la combinació de ritme, melodia i percussió que ofereix el ventilador rumbero”. I, a banda d'aquest ventilador gegant, què hi ha de La Llacuna a dins dels Terratombats? “Dinars formidables, nits de Sant Joan, Aplecs al Castell, passejades de diumenge i paisatges immillorables”. A veure si en Ricard hi està gaire d'acord, amb això, eh?

Escolta, Ricard, què en penses d'això que diu en Pau? “Doncs la veritat és que La Llacuna, per un igualadí com jo, sempre ha estat un mirall de lucidesa, un espai únic, que té un entorn immillorable i una gent molt maca, alegre, mobilitzada i amb moltes ganes de viure”. Vaja, ja veig que d'aquí no en podré treure gaire llenya.

Fem-ho a la inversa. Ricard, un altre cop, què hi ha d'Igualada a les cançons? “Parlem de les nostres coses. Una de les peces que més va impactar va ser la nostre versió de l’Himne del Patge Faruk. També tenim un tema que neix i creix a la nostra ciutat, “La Festa d’Igualada”, “una peça que explica la Festa Major”. El Patge Faruk és l'emissari dels Tres Reis d'Orient a la ciutat, i cada primer dia de gener recull les cartes de tots els infants d'Igualada. Però ara que dius això de la Festa Major, què és el que més destacaries d'aquesta celebració? “Amb l'aparició de l’Associació Juvenil La Coll@nada, va deixar de ser una festa carca, carrinclona i institucional per passar a ser participativa, transversal i popular”. Veig que també feu les vostres petites revolucions. Molt bé.

Pssst. Pau, què me'n dius? “Igualada aporta moltes coses, com l’esperit incansable de la lluita pel nostre país”. No ho viviu així, al poble? “Sí, sí, no cal dir que a La Llacuna vivim el catalanisme i la cultura nostrada, però Igualada i els seus col·lectius han sigut, al llarg dels anys, exemple de superació i esforç per la reivindicació de tot allò que ens pertany”. D'acord. Esteu molt compenetrats i teniu la complicitat molt apamada. Canviarem de tema, tu.



La Llacuna: 800 habitants. Abans hem parlat de la Festa Major d'Igualada, però sabem que a La Llacuna hi ha un dia del calendari que evoluciona i, no només per a vosaltres, es converteix en una nit molt especial, que és la nit de Sant Joan. “Qualsevol persona que s’aproximi a la plaça Major del nostre poble no tan sols observarà la bellesa, sinó que també la notarà”. Ostres, Pau. Això t'ha quedat molt contundent i poètic, però ens ho podries explicar? “És una plaça petita i rodejada per arcs medievals que acaben formant un espai immensament acollidor per celebrar una nit tant màgica com aquesta. Sempre acaba amb balls i salts al voltant del foc, amenitzats per dolçaines i sacs de gemecs”. Ja veig que et deu agradar el foc, a tu. “M’encanten els correfocs! No tan sols tenim un Drac, sinó que també hi ha el Ball de Diables i la Mulassa”. Intueixo que La Llacuna deu ser un poble amb molta activitat cultural. “Sí, moltíssima. I tot i que m’omple profundament el dinamisme de la gent, possiblement és poc sostenible mantenir tantes entitats amb tanta poca gent. El temps dirà”. Esperem que els anys diguin, i que diguin bé!



Igualada: 39.000 habitants. Ricard, t'agrada viure aquí? “Lògicament, en una capital de comarca tens molta més oferta cultural gaudint també de molts més serveis. Vulguis o no, és probable trobar gent més afí als teus gustos i projectes, per una qüestió de pura estadística. Conèixer gent nova, relacionar-te i aprendre’n sempre és quelcom gratificant i sa”. I els correfocs, com els portem? “M’agraden molt, fan molt de goig, però personalment sóc dels que se’ls mira des de fora...”. Ahà! Ja us he enganxat! Una cosa que viviu diferent! Ja m'estava començant a preocupar!



Anem per feina. Hi ha un tema que últimament em té obsessionat: els himnes dels clubs de futbol. Fa quinze dies, l'Alguer, de Sant Joan de les Abadesses i cantant dels Txarango, em va confessar que no se'l sabia, el de l'equip del poble. I vosaltres, us el sabeu? En Pau comença a cantar: “Blau com la mar, blanc com neu / són el colors del nostre equip / grans i mitjans i més petits...”. I en Ricard, també: “Blau, blau, blau, són els colors de l’Igualada...”. Excel·lent! Entre altres coses, veiem que el blau és un color recurrent.

Abans d'abandonar la vostra comarca, m'agradaria que em diguéssiu quin és el tresor del lloc on viviu. “A La Llacuna és el seu entorn, els seus boscos i les seves fonts. Imagina’t la consciència popular que tenim sobre la riquesa de l’entorn, que en un poble de 800 habitants hi ha un parc de bombers voluntaris que funciona des de fa molts i molts anys”. Realment exemplar i autèntic, Pau. “Jo, el que recomanaria a tothom que veiés alguna vegada és la festa dels Reis d’Igualada. Arriben a la ciutat amb una cavalcada realment lluïda. Centenars de patges inunden els carrers i es respira una màgia realment irrepetible i digna de ser viscuda”. Gràcies, Ricard.

Nois, us he de dir que, per no marxar amb la panxa buida, m'agradaria que em recomanéssiu un plat típic de la zona. Ricard, que me'n dius? “Un menjar molt típic a la comarca és el cigronet de l’Alta Anoia. Però parlant estrictament d’aquí, tenim les coques d’Igualada”. I una beguda? “Jo sóc de ratafia. Certament tenim molts bons elaboradors de ratafia, aquí a la comarca, quelcom que queda palès durant la festa de la Ratafia que s’organitza a Igualada i que enguany celebrarà la 7a edició”.

I tu, Pau, què hi tenim, per aquí? “La potada de La llacuna, que és un bon plat de peus de porc a la plaça del poble, o l’arròs del dia de l’Aplec del Castell. Per últim, els carquinyolins de Ca l’Americano són el segell propi de la gastronomia del poble”. I la beguda? “És terra de cava i de vins. Però no vins normals, sinó vins d’alçada. La Llacuna està situada a 615 metres per sobre del nivell del mar, provocant així que, de les vinyes, se n’extreguin vins amb unes propietats ben característiques”.

Com els vins d'alçada, els Terratombats tenen les seves particularitats. Una d'elles, com a mínim, és l'encant que també tenen les comarques de la Catalunya central. La rumba no és només cosa de la metròpoli. El país reneix amb les seves cançons. Nosaltres les gaudim amb la taula parada. I si cal menjar amb els dits, tampoc no ens cauran els anells.

Plaça de l'Ajuntament d'Igualada

Plaça Major de la Llacuna