El passat 28 de novembre es complia el centenari de la primera interpretació estatal de la Gran Missa en Si menor de J. S. Bach al Palau de la Música Catalana, dins els Festivals Bach promoguts per Lluís Millet. Per tal de commemorar l’efemèride, la Temporada Palau 100 va programar  la interpretació d’aquesta obra, a càrrec de l’Orfeó Català i la prestigiosa formació britànica The King’s Consort, el mateix dia de l’aniversari.
 
Sota la batuta del veterà director Robert King, gran coneixedor de l’obra i del corpus bachià, el públic del Palau va poder fruir novament de les denses textures polifòniques del compositor de Leipzig. Tot i un inici (Kyrie) un pèl insípid i desdibuixat, la direcció de King va guanyar tremp i intensitat en el Glòria i va anar a més en el transcurs de la segona part del concert.
 
L’Orfeó va protagonitzar una entusiasta i aplicada interpretació de l’obra, tot i que en diversos passatges les exigències de la partitura i la prestació orquestral sobrepassessin les seves possibilitats. Lloable l’esforç, però també manifest el desnivell entre els cantaries i la formació convidada.
 
Uns discrets solistes, entre els quals tan sols destacà la mezzo Diana Moore, van completar el repartiment d’un concert que, si bé no va generar l’entusiasme d’una nit d’estrena ni d’una interpretació antològica, va ser rebut amb calidesa per un auditori pràcticament a vessar.
 
Dos breus comentaris: un de logístic, l’altre de continguts. Fora bo que amb l’arribada de nous aires a la gestió del Palau, s’aprofités per agilitzar l’accés a la sala de concerts i evitar l’habitual col·lapse a peu d’escala a l’hora d’entrar. I pel que fa a les referències discogràfiques del programa de mà, imperdonable l’absència de les versions del mestre Harnoncourt sobre l’obra bachiana.