La construcció del Barri Gòtic de Barcelona és un episodi relativament recent de la història de la capital catalana i no especialment conegut tot i la seva importància. A banda, esclar, dels edificis genuïnament gòtics, els seus orígens es troben en l'interès de la burgesia de dotar la ciutat d'un centre arquitectònic que funcionés com a reclam turístic. A principis del segle XX, els canvis urbanístics produïts per l'obertura de la Via Laietana van facilitar l'inici d'una política reconstructiva que, de fet, va allargar-se en el temps, amb exemples ben bé fins les dècades dels seixanta i setanta.

El model teòric seguit per dur a terme aquella reconstrucció partia d'un concepte romàntic del catalanisme que considerava l'edat mitjana com el moment de més esplendor nacional, i que prenia forma en l'anomenada 'casa catalana', desenvolupada per l'arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch, un tipus de construcció ideal a partir de la qual es van reconstruir diversos edificis o directament "se'n van construir de nous". Ara bé, tot i que els inicis de la reconstrucció cal situar-los a principis del segle XX, en el context polític de la Mancomunitat, i el principal impuls es va donar durant la preparació de la ciutat per a l'Exposició Internacional del 1929, ja durant la dictadura de Primo de Rivera, la realitat és que el desenvolupament va allargar-se en el temps malgrat les diferències ideològiques dels successius règims polítics.

  "Qui va fer més intervencions va ser l'Ajuntament franquista", explicava fa pocs dies el doctor en Història de l'Art Agustín Cócola Gant, autor del llibre 'El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del Pasado e Imagen de Marca' (Ediciones Madroño, 2011) en ocasió de la presentació a la ciutat de la segona edició del llibre. Arribat a Barcelona l'any 2003 des d'Andalusia per concloure el doctorat, Cócola es va adonar "que molts edificis del Barri Gòtic eren moderns pels materials que s'havien utilitzat" i va iniciar una treball que va concloure en una tesi doctoral, origen del llibre. 

Cócola destaca tres tipus d'intervencions bàsiques en la gotificació del centre de Barcelona. En primer lloc, les "restauracions d'edificis medievals amb la idea de completar-los, als quals s'hi afegia la part que teòricament faltava", en segon lloc, "el trasllat d'edificis sencers o almenys de les façanes", i finalment, la "recreació o ambientació", és a dir, la "construcció d'edificis gòtics allà on no n'hi havia". Per això va ser tant útil el concepte de 'casa catalana', perquè "els edificis es completaven seguint aquell model".

Relació entre la política i l'arquitectura

Així mateix, l'autor destaca la "relació entre el nacionalisme català i la revalorització del gòtic" advertint però que aquesta vinculació ja s'havia produït anteriorment a França i ressaltant que "la reconstrucció del passat no és un fet aïllat" de Barcelona. "En aquella època era molt comú en moltes ciutats europees", assegura Cócola, concedint això sí, a la capital catalana una singularitat específica: "No hi ha exemples de tal magnitud" en altres capitals europees, com Brussel·les o París, tot i que actuacions com la de la ciutat medieval de Carcassona, reconstruïda durant la segona meitat del segle XIX seguint criteris similars als aplicats a Barcelona es podria considerar com un referent.

En tot cas, Cócola, que documenta àmpliament al seu llibre com es van reinventar nombrosos edificis barcelonins, no té cap dubte que avui en dia, "una rehabilitació d'aquestes característiques no es faria seguint el mètode de completar edificis a partir d'un model ideal". La 'casa catalana' doncs, seria avui un model obsolet, malgrat la seva vigència en molts carrers de la ciutat.