Si dos artistes com Pau Riba i Pascal Comelade, membres d'honor de la divisió galàctica de la música catalana, ja tenen prou valor per si mateixos, que no es pot esperar si tots dos decideixen fer un disc conjunt. Doncs una festa de surrealisme irònic que pren la seva màxima dimensió en un directe simple i creatiu que, volgudament o no, fa la competència als concerts galàctics de Sisa, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver. Perquè si d'alguna cosa anem ben servits en aquest país és de creadors musicals ben lliures d'esperit, i si la tripleta esmentada ja marcava les capacitats de fusió entre creadors, aquests altres galàctics no fan més que demostrar que el camí musical té infinites derivades possibles.
El disc 'Mosques de colors' (Discmedi, 2013) és la primera col·laboració de llarga durada entre Pau Riba i Pascal Comelade, i la seva estrena en directe, aquest divendres a L'Auditori de Barcelona en el marc del festival BarnaSants, ha mostrat la capacitat del duet -bé, quartet sobre l'escenari-, per bastir sobre l'escenari un espectacle musical que beu de la teatralització i comicitat dels monòlegs introductoris, de la murrieria muda de Pascal Comelade i sobretot, del control escènic d'un Pau Riba que no perd pistonada.
'Noia de porcellana', la més aplaudida
'Noia de porcellana', la més aplaudida
Tots dos artistes han presentat els temes del disc, amb algunes incursions instrumentals i les justes picades d'ull a la carrera de Pau Riba, que d'entre la quinzena de cançons interpretades només n'ha fet tres de la seva extensa carrera anterior, 'Taxista', una de les primeres de la seva trajectòria i inclosa al disc 'Mosques de colors', 'Daliniana flor' i 'Noia de porcellana', sent aquesta la més aplaudida i reconeguda pel públic. D'entre els temes nous, a destacar aportacions com 'El xiclet del temps', 'No cal, Pascal' o la 'boutade' afrancesada 'On y va'.
Amb una sala Tete Montoliu de l'Auditori plena -400 localitats-, i amb noms il·lustres com Sisa, Enric Casasses i Oriol Tramvia entre el públic, el duet Riba-Comelade ha demostrat, simplement, la seva capacitat creativa sense límits, crosses ni cotilles, que al cap i a al fi, la música galàctica no és res més que això.
