Tres dels quatre components d'Els Amics de les Arts Foto: Jordi BorràsFerran Piqué, Joan Enric Barceló, Dani Alegret i Eduard Costa són Els Amics de les Arts, quatre amics que porten anys fent el que millor saben fer, cançons. Així és el seu nou disc, 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure' (Discmedi/Pistatxo Records, 2014), un treball que recull dotze cançons noves, allunyades de la bogeria creativa del 'Bed & Breakfast' i de l'encotillament perfeccionista d'Espècies per catalogar'.
I és que els Amics s'han fet grans. I famosos, com ho demostra el directe 'Tenim dret a fer l'animal', i això els permet bastir un disc més creatiu, espontani i personal. Des del primer single, 'Ja no ens passa', fins a l'última de les lletres, els Amics obren la porta al seu univers de cançons pop descriptives. “Caminem amb pas ferm i sense deixar de ser nosaltres”, asseguren, alhora que demanen que se'ls recordi “com el grup que va saber explicar el que els passava mentre anaven vivint i anaven creixent”.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=p7giqhKB5XU[/youtube]
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=p7giqhKB5XU[/youtube]
-A mesura que fan més discos, costa més superar-se?
-Ferran Piqué: Tu mai saps si et superes o no, segueixes en una línia de buscar coses i conceptes nous, explicar les coses d'altres maneres. Intentes superar-te, però sempre amb la inquietud d'anar endavant a descobrir coses.
-Joan Enric Barceló: Cada disc és una constant negociació amb tu mateix. Vols fer coses noves, però no interessa que la gent no et reconegui, seria com enganyar el públic, el públic ha de veure evolució, intuir el canvi, veure cap a on els portem. Volem caminar amb pas ferm i sense deixar de ser nosaltres.
-Podem definir el disc com un recull de noves cançons d'Els Amics de les Arts? Fa la sensació que ja tenen un so prou conegut i una manera de fer clara i només cal posar la màquina a treballar.
-J.E.B.: Sí, però amb diferència dels altres. 'Bed & Breakfast' era com una orgia creativa, molt espontània, i a 'Espècies per catalogar' ens calia fer un disc on tot sonés a lloc. Vam sacrificar un punt de frescor per trobar solidesa, i en aquest ho hem portat tot molt ben estudiat, però hem arribat a l'estudi amb la mentalitat que passin coses, parlar molt els arranjaments entre tots i acabar de quallar el disc a l'estudi. Hi ha moltes guitarres que són fetes allà. 'Espècies' era molt més calculat, sòlid i compacte, i aquí volíem que passessin coses.
-'Espècies' era el gran repte i ara s'han deixat anar?
-F.P.: A toro passat potser sí. Hi havia la sensació d'anar a fer-ho bé, i ara sí que potser hi havia aquella responsabilitat de fer bones cançons i un bon disc. Ara és diferent, són noves cançons, però crec que son molt de directe, vam tocar tots junts a l'estudi, però en sales diferents, hi ha una mica d'espontaneïtat controlada. La sensació viscuda és que ens ho hem passat molt bé gravant i alhora ho portem tot molt apamat.
-Fa la sensació que teníen moltes ganes d'entrar a l'estudi.
-J.E.B.: És que és molt divertit, quan ho explico em diuen que m'envegen, perquè vas amb els teus a amics a un lloc on hi ha tècnics a la teva disposició per fer vuit hores cantant i tocant. L'hem gravat a Cornellà del Terri, un lloc molt casolà i amb molta fusta, però perdre't en un estudi i anar fent i refent, és molt guapo, és una sensació de crear entre tots i tirar una cosa endavant, veus com les cançons van creixent a poc a poc. El directe també el gaudim, però quan plegues de l'estudi sap greu.
-Hi ha músics que diuen que l'estudi és com fer feina de despatx, no els agrada.
-F.P.: No és el nostre cas, però també ens agrada molt fer concerts. Sempre vols el que no tens i quan estas de gira vols l'estudi i a l'inrevés.
-J.E.B.: A l'estudi passa que en vint dies veus com tot el que tens al cap pren forma, és un part molt agradable.
-Venen d'un disc en directe, 'Tenim el dret a fer l'animal' que, certament, ho és molt d'animal. Van quedar satisfets d'aquell directe? Tinc la sensació que era molt pensat per a fans. Hi ha moments que n'hi ha prou de dir quina cançó tocaran i la gent ja canta, de fet podrien marxar fins a la següent i quasi no es notaria.
-F.P.: El nostre baixista sempre diu que qualsevol músic ha de poder fer un 'bolo' a la seva vida com tots els que fem nosaltres, per a sort nostra, que es arribar, es tanquen les llums i ja agrada abans de posar el peu a l'escenari. Però sabem que això no li passa a tothom. Sí que tens raó que la gent canta tant que se'ls sent més a ells que a nosaltres, però és molt fidel del que va passar a la gira anterior, amb més de cent concerts. Representa l'energia, la complicitat. Va ser una bona tria.
-Es reivindiquen com a grup de fans?
-J.E.B.: Al nostre públic hi ha de tot, noies i nois. Més que un grup per fans m'agradaria que se'ns recordes com un grup que va tenir cançons, que sembla molt obvi però no ho és tant. Cada cançó té una entitat, un joc molt clar i molt diferent amb la que ve després. Ens agradaria que ens veiessin com el grup que va saber explicar el que els passava mentre anaven vivint i anaven creixent.
-La seva marca són les lletres descriptives, com 'Museu d'història natural', d'on surt el títol, 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure'?
-J.E.B.: Hi ha de tot. 'Museu d'història natural' és evidentment un text descriptiu, d'explicar com és el museu per dins, però hi ha una reflexió al darrere, com les coses que estan quietes ens donen una perspectiva de canvi. Però hi ha cançons que recorden molt al principi d'Amics, com 'Noble art' o 'M'he aficionat al ball', i altres com 'Els bons fotògrafs' o 'A mercè d'un so', que parlen una d'un funeral i l'altra d'un atac a una ciutat, que son coses que no n'havíem parlat mai, i sempre amb la voluntat d'anar més enllà.
-A les seves primeres maquetes hi havia una manera de fer cançons que recordava Sisa i Pau Riba. Ho han perdut amb el temps?
-F.P.: Evidentment hem evolucionat. 'Bed & Breakfast' tenia molt d'aquella bogeria de Sisa i Pau Riba, i evidentment 'Catalonautes', una maqueta gravada en una tarda a l'habitació. Ells tenien molta espontaneïtat i potser això ho hem perdut en el sentit que ara no fem quatre crits, fem quatre veus.
-J.E.B.: I si poses tota la discografia de costat, veus que no hi ha espais buits, que es veu clarament a on anem. A més, hi ha maquetes que vam trigar més a fer el 'render' de l'ordinador que a enregistrar-les.
-Cada cop hi ha més grups que ofereixen música gratuïta per internet, vostès que en pensen?
-F.P.: Nosaltres hem tret el single, 'Ja no ens passa', en descàrrega lliure. Ho hem fet en altres ocasions, però no tot depèn de nosaltres i entenem que la indústria musical ha fet un gir des de fa molts anys.
-J.E.B. Ja ho vam intuir el 2005, aleshores la gent feia pagar per les maquetes, i nosaltres no. Regalar música és un model que ens agrada i hi ha grups que ho fan com Txarango i no descartem adoptar-lo en el futur. Però el nostre seguidor vol el disc, vol el llibret, hem tret també la versió en LP de vinil, i a més la gent sap que comprant-lo ens ajuda a fer el següent disc, i aquest és el secret de la nostra música, que el nostre seguidor cregui en nosaltres i vulgui tenir el disc, perquè nosaltres el disc l'hem parit així, en aquest ordre. Reivindiquem el disc com a obra.
-F.P.: El disc és el recull d'un moment de la teva vida, i per aixo defensem el concepte del disc. És important que segueixen havent-hi discos. No se si regalar música és la solució. Crec que t'has de fer valdre.
-Última qüestió, al Concert de la Llibertat hi van anar tres de vostès a títol individual. Com a grup no us posicionen?
-F.P.: Si vam anar tres és perquè un de nosaltres havia de ser pare i no hi podia anar, però és que tampoc no volíem enganyar al fan, que es pensessin que tocaríem una cançó nostra.
-J.E.B.: Però ens interessava molt el caire d'allò, més enllà d'independència sí o no. Era un acte fet des de la societat civil, des d'Òmnium, de reivindicar que la gent que tingui llibertat per votar, escollir, expressar-se. Una cosa tan irrefutable que la crea el poble, que la fa el poble, a l'estadi més important d'aquest país... era tan de calaix que no veiem perquè no ens havíem d'implicar en la mesura que podíem.
Els Amics de les Arts, entrevistats a l'Antiga Fàbrica Damm. Foto: Jordi Borràs
