A la coneguda carta de Richard Wagner (1813-1883) enviada a la seva amant Mathilde von Wesendonk (1828-1902), el compositor de Leipzig mostrava senyals inequívocs de ser plenament conscient que la composició de la seva nova òpera Tristany i Isolda (1865) no era una creació més. "Tinc por que es prohibeixi aquesta òpera" o "una interpretació perfecta hauria d'embogir a la gent" eren algunes de les perles que va deixar escrites. Un cert embogiment col·lectiu està provocant les representacions d'aquest drama musical que des del 12 de gener i fins al pròxim 31 es pot veure al Gran Teatre del Liceu.

I aquest embogiment és indissociable pel fet que la soprano noruega Lise Davidsen (Stokke,1987) ja no tan sols fa el debut en aquest cobejat paper, sinó que torna als escenaris després de la seva maternitat. I ho fa ja no amb nota, sinó amb una prestació històrica. Tot i saber que tota comparació és sempre odiosa, en escoltar el Mild und leise del tercer acte, aquest cronista va poder sentir aquell estremiment que ha pogut sentir en estar davant d'un esdeveniment històric. Ha de confessar, així, que l'ha pogut sentir també amb l'actuació de la colla dels Verds a la darrera jornada castellera de Tots Sants de Vilafranca o, esportivament parlant, quan el mític TDK Manresa de Joan Creus va guanyar la Lliga ACB el 1998. Com ho llegeixen.

Bé és cert que, en algun moment, l'actuació de Davidsen va fluctuar amb prudència, atès que estava realitzant el debut d'un paper molt complex ja no tan sols musicalment, sinó psicològicament. Aquesta prudència és possible que hagi afectat en la recepció d'alguns wagnerians liceistes, que a voltes saben més que el mateix Wagner, o en la crítica d'algun col·lega que nega rotundament aquest caràcter històric fins al punt d'haver de pensar si hem estat en el mateix teatre. Per al record, però, em queda haver escoltat una Isolda amb una veu excel·lent, amb gran dosi de lirisme, però també amb els atributs de força i expressivitat que requereix un paper que, en les setmanes vinents, oferirà al Metropolitan de Nova York. Que el Liceu hagi estat el teatre escollit per realitzar aquest debut és senyal que l'agenda i la capacitat de persuasió de Víctor Garcia de Gomar funcionen i no és d'estranyar que, mentre escrivim aquesta crònica, hàgim sabut que hagi estat renovat per uns quants anys més, cosa que significa que més sorpreses musicals com aquesta arribaran. 

Com assenyala el títol d'aquesta òpera, estrenada al Königliches Hof-und Nationaltheater de Múnic el 10 de juny de 1865, el protagonisme és compartit i el paper de Tristany va caure a les mans de l'estatunidenc Clay Hilley, un magnífic tenor wagnerià, que l'any 2024 va ser reconegut, sense anar més lluny, amb el prestigiós Premi Richard Tucker. Hilley, amb intel·ligència, va saber dosificar la funció per passar una mica de puntetes al primer acte, però posar tota la carn, ai perdó veu, a la graella en el mític tercer acte. 

Immergir-se en aquesta droga o narcòtic del Tristany, usem les paraules de Simon Rattle que ens recordava l'intel·ligent article de Rosa Massagué al programa de mà, significa fer-ho en la categoria del sublim. Sublim van ser les alertes (Habet acht) de la Brangäne d'Ekaterina Gubanova. No menys allunyat de la categoria de l'excels va ser el monòleg de l'acte III del rei Marke de Brindley Sherratt o la contribució de Tomasz Konieczny com a Kurwenal. Bé per als nostres tenors Albert Casals (pastor/mariner) i Roger Padullés (Melot) en una producció que té un altre focus destacat en el fos orquestral en assumir la direcció musical Susanna Mälkki (Hèlsinki,1969).

Escriure sobre Mälkki significa fer-ho sobre un nom que durant uns mesos va sonar com a possible successora de Josep Pons com a nova directora musical. És cert que Il Trittico de finals de l'any 2022 ens va agradar, i molt!, en un títol que feia més de trenta-cinc anys que no es programava al Liceu i que va comptar, precisament, amb la mateixa Lise Davidsen com a Giorgietta a Il tabarro. Comprenent perfectament les plomes de col·legues que apunten com Davidsen hagués estat una excel·lent directora, un no es pot estar de recordar que l'elecció de Jonathan Nott no és poca cosa i, així, insistir en el nom de Mälkki quan el director britànic encara no s'ha posat la granota de treball no és molt de rebut.

Em sembla que és més de rebut dir que, en efecte, una vegada més ens ha agradat la directora finesa per mostrar-nos un treball analític, fent-nos escoltar detalls i enfocaments que poques vegades poquem escoltar al Tristany, amb una gran dosi de refinament, però que també s'hi ha trobat aquella força i contundència orquestral wagnerianes, per no parlar de la qüestió del tempo al tercer acte on Hilley va patir un xic. També va haver-hi moments en què Mälkki va demostrar, com també Davidsen, que estava fent el debut amb aquesta òpera i, així, el Liebesnacht del segon acte va estar absent de saber obrir aquell escenari de l'éser en forma de vivència, és a dir de presència real que ha de portar a l'especatdor a una nova plenitud de significació. Tot i això, el treball va ser notable i va sumar-se a la vetllada històrica.

Un capítol a banda mereix la direcció d'escena de Bárbara Lluch, una directora que es delata una mica quan escriu, al programa de mà que davant la demanda del Liceu d'escriure un text explicant la seva concepció de Tristany i Isolda va estar a punt d'agafar una angina de pit. Assegura que li costa d'escriure sobre aquesta òpera, però no dirigir-la. Aquesta confessió ha ajudat molt a aquest cronista a entendre la buidor i la manca de transcendència del seu treball Comparar, com ha fet Lluch, l'amor còsmic i mistèric dels dos amants de l'òpera amb amors adolescents ajuda també a explicar la manca d'idees que, en algun moment, arriba al crim perfecte assenyalat per Baudrillard: no dir res.

És per això que, en aquest Tristany, s'acaba produint un immens diftong operístic entre allò musicali allò escènic, fins al punt de fer-nos preguntar si no hagués estat millor recuperar l'aplaudida producció d'Àlex Ollé de l'any 2017. Se'ns diu que el requeriment de Davidsen per debutar al Liceu com a Isolda era fer-ho acompanyada de dones en la direcció orquestral, escènica i, fins i tot, de l'apuntadora rebutjant a tota una institució, que no un apuntador, com l'estimat Jaume Tribó. El resultat ha funcionat molt bé musicalment arribant, com hem dit, al grau d'històric, però també històrica ha estat la pobresa del muntatge de Lluch. Vistos el resultats, amb gran dosi ideològica i de revivindicació de la bandera dramàticofemenina, no ens podem estar de recordar allò dit per Eugeni d'Ors: els experiments amb gasosa. 

Tristan und Isolde de Richard Wagner.
Direcció d'escena: Bárbara Lluch.
Escenografia i llum: Urs Schönebaum.
Vestuari: Clara Peluffo. 
Lise Davidsen, Clay Hilley, Brindley Sherratt, Ekaterina Gubanova, Tomasz Konieczny, Roger Padullés, Albert Casals, Milan Perišic. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Susanna Mälkki.