De tant en tant sobre les taules de novetats de les llibreries s'hi troben sorpreses agradables. Fins i tot, en el gènere tan especial que suposa la narrativa política. És a dir, la revisió novel·lesca de la història recent que tant agrada al públic català. Una d'aquestes sorpreses és el darrer treball del periodista i col·laborador de Nació Digital, Jordi Mercader (Mil dies amb PM, RBA, 2008, i Un blanc a la nació culer: Un català, pot ser del Reial Madrid? Columna, 2012) . Amb  1960: Quan els nois amb corbata no anaven a la presó (Columna 2014), Mercader ha decidit traspassar amb finura i traça la línia entre ficció i realitat retratant un dels paradigmes de la història catalana que encara cou a la memòria: els fets del Palau de la Música amb el protagonisme de Jordi Pujol.

 

 

La narració de Mercader és una pulsió, elèctrica i distreta en els detalls d'uns fets que van crear un mite. Els personatges que hi concorren, que hi diuen la seva, pentinen narrativament un relat punyent, a voltes capciós sovint entranyable i sempre amb bon gust, la Catalunya del 1959 i  les seves elits polítiques i mediàtiques, i amb la duresa d'un franquisme que impregnava qualsevol cara de la vida. Un franquisme que volia amorosir les seves relacions amb Catalunya quan les paraules del director de La Vanguardia, Luis de Galinsoaga, va proferir la famosa frase: "Todos los catalanes son una mierda", per la qual va ser destituït després d'una campanya popular que va enfortir l'oposició. A partir d'aquí fins els fets del Palau passen per la mirada Murri de Mercader disposat a entretenir el lector amb total picardia.

 

Com un relat britànic, Quan els nois de la corbata no anaven a la presó, és una lectura absolutament recomanable per aquest Sant Jordi, tant per aquells que recorden la història que Mercader descriu hàbilment, com per aquells que n'hem sentit a parlar amb l'èpica afegida que atorga els pas dels anys i el poder. Aquell poder que Mercader va assessorar  però que no va poder adormir unes neurones pensades per explicar coses, revisar-les i donar la volta a tot allò que roman als altars majestàtics de la història recent. La novel·la n'és un exemple. La novel·la n'és un exemple.