El juny passat els vint-i-set membres de la Unió Europea (UE) arribaven a un primer acord històric sobre el repartiment dels immigrants considerats "il·legals" entre els diversos estats. En el Consell celebrat a Luxemburg, els estats van decidir redistribuir-se fins a 30.000 nouvinguts a l'any. Els estats que s'hi neguin, hauran de pagar 20.000 euros per cada persona rebutjada. Així, es volia rebaixar la pressió dels estats fronterers mediterranis que reben més immigració, com Espanya, Itàlia o Grècia. Amb tot, aquest model de redistribució no serà obligatori com volia Madrid, sinó completament voluntari. Només que qui no s'hi aculli, haurà de pagar la multa dels 20.000 per cap.

[noticiadiari]2/260125[/noticiadiari]
Com sempre, Hongria i Polònia són els dos estats que s'hi van oposar. Encapçalats per governs conservadors, la població majoritàriament no veu amb bons ulls assumir una altra crisi humanitària com el 2015, oimés quan en el cas de Polònia ha entomat un milió de refugiats ucraïnesos. S'han abstingut de l'acord Bulgària, Malta, Eslovàquia i Lituània, altres estats frontera amb baix nivell de riquesa.

Algunes ONG temen que el fet que els països fronterers hagin d'introduir un nou sistema de control per a les persones que vulguin entrar derivi en el foment de nous camps de refugiats. De moment, l'acord va servir perquè la titular d'Interior de la Comissió Europea, Ylva Johansson, anunciés que la UE invertirà 1.000 milions d'euros dels fons europeus en millorar la capacitat d'acollida. Ara, encara falta, però, el vistiplau del Parlament Europeu (PE).

L'Organització Internacional per a les Migracions (OIM) defineix les migracions irregulars com els moviments de persones que es desplacen al marge de les normes dels països d'origen, de trànsit o d'acollida. Per haver entrat de manera irregular, amb documents falsos o sense travessar una frontera oficial; per residir irregularment, contravenint visats d'entrada o permís de residència; per estar ocupat de manera irregular.

Aquestes migracions irregulars, l'envelliment accelerat de les poblacions europees, el retorn de la guerra al continent, la inflamació social del conflicte entre l'islamisme i el judaisme, entre el sionisme radical i el panarabisme, que encén passions guerracivilistes dins dels estats europeus i l'impacte del canvi climàtic que significarà el desplaçament de 200 milions de persones al planeta abans del 2050, són realitats i expectatives que creen entre la població dels països europeus, amb estat i sense encara més, una sensació de pànic demogràfic, de risc per a les prestacions de l'estat del benestar que tant han costat d'assolir, de minorització cultural i lingüística.

[noticiadiari]2/261677[/noticiadiari]
Sobre el pànic no creix res de saludable. A curt termini, només derives molt autoritàries que justificaran l'increment de la violència interna i externa i que no solucionaran res. Però menystenint el pànic, des del bonisme, no assumint com a problema el que ho és, no s'està facilitant cap solució real que no sigui contribuir a degradar els estats del benestar assolits, a descompondre la cohesió cívica i nacional, base del patriotisme responsable, i a dualitzar, encara més, la societat, en una classe acomodada cosmopolita vivint en bombolles urbanístiques i socials i en unes classes populars, amb una classe mitjana empobrida, que entomen uns serveis públics degradats o fan un esforç suplementari de pagament de serveis privatitzats escolars o de salut, en un context de descohesió cultural.

Aquesta problemàtica, les esquerres no l'aborden de la mateixa manera arreu. Començant pel fet de no haver intervingut clarament a favor de la democràcia i el desenvolupament endogen de les societats emissores de migració, on està la mare dels ous: el primer dret és el de poder viure i treballar al teu país. A partir d'aquest fet primari, les postures sobre el model d'acollida migratòria divergeixen. El demòcrata nord-americà Bernie Sanders feia la defensa d'una nació americana d'immigrants. A la Gran Bretanya, el líder radical Jeremy Corbyn ja va assegurar que el partit "no estava casat amb el principi de la llibertat de moviment dels ciutadans europeus". I a Dinamarca, la socialdemòcrata Mette Frederiksen ha girat cap a l'esquerra en termes econòmics, promovent la intervenció més gran de l'estat en els àmbits productius, precisament per garantir una transició cap a una economia innovadora, tecnològica i sostenible. Però, alhora, ha endurit les postures respecte a la recepció d'immigrants i endurit les normes de laïcisme, oposat al model comunitarista anglosaxó, posant l'accent sobre el risc de tancament, especialment de la comunitat islàmica.

La darrera posició sobre el tema ha arribat aquesta última setmana de la mà del canceller alemany Olaf Scholz, a la revista Der Spiegel, on constata l'envelliment de la societat alemanya i continua defensant la immigració qualificada per treballar; i la basada en asil polític o de guerra. En canvi, es mostra totalment contrari a acceptar més immigració irregular per altres raons. "Estem limitant la migració irregular. Hi ha massa gent" ha dit. "Volem reduir els incentius per romandre aquí irregularment". Tindran suport en l'assistència social en espècies, no en diners, i accés als serveis comunitaris als sol·licitants d'asil. Segons Scholz, hi ha d'haver un paquet de mesures i entre elles no descarta "deportar a gran escala els que no tenen dret a quedar-se a Alemanya". 

[noticiadiari]2/260559[/noticiadiari]
"Necessitarem més immigració (...), les ments talentoses i els treballadors qualificats (...). No volem que només treballin aquí, sinó que visquin aquí i s'integrin, fins al punt de voler-se convertir urgentment en ciutadans alemanys". Al mateix temps tenim l'obligació, va concloure el canceller, "d'oferir protecció a tots aquells que fugen de l'opressió política, la guerra i la mort".

A Catalunya, sense Estat i sense control de polítiques de fronteres ni d'immigració, no podem quedar atrapats entre el populisme xenòfob que culpa la immigració de tots els mals, i el bonisme que nega la problemàtica derivada de l'allau migratòria. Les temptacions de replegament etnicocultural davant de les pors són altes. I Espanya practica un joc pervers reclamant a Europa un repartiment equitatiu de la immigració irregular, però, en canvi, aplicant una total opacitat sobre el repartiment intern entre comunitats autònomes de les migracions irregulars i en particular dels menors no acompanyats, com va denunciar el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, impedint reclamar a Madrid més equitat i els recursos necessaris per a les polítiques d'acollida.

Cal sortir d'aquesta pinça entre populisme i maniobres desestabilitzadores d'Estat, practicant un discurs i unes polítiques efectives dignes d'un model republicà inclusiu, però indiscutiblement nacional català, amb preservació de drets i exigència de deures, i garantint la salvaguarda de l'estat del benestar i de la seguretat de la població. I alhora sense pèls a la llengua, quan calgui abordar temes espinosos.