El film beu, d'una manera llunyana, de l'obra Cien años de Soledad, de Gabriel Garcia Márquez, amb un fort sentit d'homenatge al país llatinoamericà. Sorgida de les mateixes ments que van crear Vaiana i Zootropolis, a més de modernitzar el sector dels "clàssics" de Walt Disney, la pel·lícula és un musical ple de llum i colors amb un guió simple, però efectiu. No li calen més floritures. És plenament conscient de la seva projecció i segueix un camí intencionat a l'hora d'emocionar infants com progenitors. No enganya a ningú: la pel·lícula aconsegueix el que pronostica.
En els musicals de Disney les lletres originals solen tenir un pes gegantí, però a Encanto li ha faltat certa pistonada a l'hora d'aconseguir cançons resolutives. Tot i això, la banda sonora és sòlida en el seu conjunt, amb diversos temes que aconseguiran arribar a l'ànima dels espectadors. El seu responsable, Liz-Manuel Miranda, és l'estrella musical més cobejada de Hollywood, estrenant entre tres i quatre pel·lícules per any. La seva creativitat es nota en aquesta pel·lícula, però la gran màgia és l'animació curosa, detallista, emotiva i molt bella. Fins i tot els tons cromàtics dels personatges, ple de referències entre si i les seves personalitats, desprèn el nivell de detall que han elaborat al film.
Tota la familia Madrigal, a la pel·lícula Foto: Walt Disney Company
Sense cap mena d'expectativa i entenent els tons clàssics d'una pel·lícula sota el segell de Disney, el film es converteix en una abraçada càlida i afectiva en temps convulsos i de sobreexposició a missatges recaragolats. Hereva directa de Frozen, es convertirà en una gran referència per a les nenes i adolescents de manera merescuda, ja que no justifica els seus protagonismes sinó que els potencia i els eleva amb grans dosis d'humor i calidesa. Una aposta segura per tornar a les sales de cinema durant les setmanes nadalenques amb tota la família.
[plantillaseries]
